¿Es pot viure 24 hores en català?

Dossier La salut del català Desplega

1

¿Es pot viure 24 hores en català?

2

Per què he de ser una heroïna quan jo voldria ser normal

3

Mallorquins, xerrau mallorquí!

4

El català, allò que no sona

5

"Ho hem fet tan malament que els nostres fills parlen castellà"

6

"El català, cosa de tots" no és només un eslògan

BarcelonaSer parlant de català en bona part del domini lingüístic no és tan fàcil com sembla. O bé estàs obligat a ser un dels herois irreductibles que no canvien mai de llengua, amb la incomoditat i el cansament que això pot generar, o bé ets el botxí que minoritzes la teva llengua. Tot sense mala intenció. És normal que els experts hagin encunyat el terme “estrès lingüístic” per referir-se a la necessitat constant de solucionar aquest desencaix. “Quan parles en una llengua minoritzada el pes de la interacció sempre recau en tu, perquè sempre s’espera que tu facis un esforç per resoldre la situació comunicativa”, explica Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València. 

Mentre érem addictes al Procés, el debat públic va esquivar el problema de la llengua a l’escola i ara que se centra només en aquest àmbit, no ens podem oblidar del carrer. A Catalunya, el 43,5% dels ciutadans fan servir habitualment el català –a vegades compaginant-lo amb el castellà–, però només el 23,6% inicien les converses sempre en català. Un 29% més ho fan sovint. Hi ha àmbits en què el català és molt escàs o inexistent, com el de l’administració estatal, la justícia o a les grans superfícies comercials. A més, al comerç, a l’escola o amb els amics, els usos exclusius del català perden espai i en guanyen els usos combinats amb altres llengües –el multilingüisme és un fenomen global en les economies avançades. 

Tot plegat té un efecte directe en l’ús al carrer. No a tot el domini, esclar, sobretot en ciutats com Barcelona i a les illes Balears. Perquè la tendència a perdre parlants –per causes demogràfiques, econòmiques, de model turístic– se suma a la tendència de la convergència lingüística amb el castellà: els castellanoparlants, els bilingües i els que parlen altres llengües sumen un 63% de la població. I cal afegir-hi que 8 de cada 10 catalans canvien de llengua quan algú se’ls adreça en castellà. D’aquí ve la sensació que la normalització s’ha estroncat i que viure en català és cada cop més difícil. Les xarxes socials s’ocupen de donar-nos cada dia exemples de discriminació lingüística. També és cert que la majoria de ciutadans no ho viuen amb hostilitat.

Per què canviem?

La submissió lingüística: qüestió de drets i ganes de caure bé

El català no té els mateixos drets i deures lingüístics que el castellà. La Constitució imposa el deure de saber castellà a tots els ciutadans espanyols mentre que el coneixement de català, que és oficial als territoris on és llengua pròpia (excepte a la Franja i a la Catalunya Nord), és un dret, no pas un deure. “Aquesta diferència té conseqüències notòries perquè els catalanoparlants experimenten una forta pressió per passar-se al castellà en multitud d’ocasions de la vida quotidiana”, afirma el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila.

Però no sempre canviem per obligació. La majoria de vegades ho fem per ser educats. “La psicologia diu que intentes caure bé a la persona amb qui estàs parlant. Hi ha una tendència a aproximar-te a l’altre en un grau que les dues persones considerin lògic. Què és lògic és interpretable. Continuar parlant català pot ser vist com a mala educació o com a respecte a la diversitat. A Catalunya, decidir parlar la mateixa llengua o cadascú la seva, amb la intercomprensió que existeix, té un component cultural i ideològic”, explica Natxo Sorolla, sociolingüista nascut al Matarranya i docent a la Universitat de Saragossa. “Com que el que és lògic és interpretable, tenim capacitat de transformar-ho i treballar el fet que la divergència no es vegi negativament. Hi ha altres formes de mostrar complicitat entre les persones”, afegeix.

L’estrès lingüístic

El catalanoparlant s’hauria de relaxar: segur que t’entendran

“Quan parles català sempre et poden dir que no t’entenen. L’altra persona s’escuda en una suposada ignorància de la llengua i immediatament accepta que no ha de fer cap esforç”, afirma Suay. Això produeix el que s’ha anomenat estrès lingüístic. “No vol dir que generi una espècie de patologia. És una sobrecàrrega”. La realitat, però, és que podem estar tranquils, perquè segons experts com el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, tot castellanoparlant pot entendre el català i més en una situació de comunicació contextualitzada. “No és una qüestió de discapacitat. Un monolingüe entén una llengua aproximada a la seva si li interessa i ho necessita. ¿Oi que no malparlaries d’ell davant seu perquè t’entendria?”, planteja Suay, que imparteix xerrades d’assertivitat lingüística, per canviar d’hàbits i mantenir-se en català més sovint i amb més gent.  

Per què cal, el carrer?

Que el català deixi de ser una llengua minoritzada

“La submissió lingüística [l’aplicació sistemàtica de la convergència amb el castellà] és un hàbit absolutament assumit, tot i que no és innòcua, perquè és un joc de suma zero: l’espai que no ocupa una llengua, l’ocupa l’altra”, explica el professor valencià. “Aquest sentiment d’indefensió no és casual. És un gran èxit de la substitució lingüística”, considera Suay.  

El fet que el català sigui “una llengua mitjana, amb una demografia potent” (10 milions de parlants), no impedeix que sigui “una llengua minoritzada en tots els territoris del domini lingüístic”. “Fins i tot a Andorra, on és l’única llengua oficial, no s’hi pot fer una vida plena”, explica Sorolla. “Per al futur de la llengua és fonamental tornar a fer del català una llengua completa, que es parli de manera normal en tots els àmbits, de manera que els nouvinguts tornin a trobar que adoptar el català és la millor manera d’integrar-se al país. Quan el català té una presència tan tènue a tot el territori, els nouvinguts tenen molts menys incentius per fer-se’l seu”, afirma Vila.

El que els sociolingüistes anomenen el cercle virtuós s’aconseguirà si el català es fa “necessari” i “útil”, que són els motius pels quals es parlen totes les llengües. “És molt important fer-ho legalment, però també socialment -diu Suay-. Treballar de dalt cap a baix i de baix cap a dalt. Les campanyes de conscienciació és el que s’ha fet fins ara i no ha funcionat. Cal intervenir. No hem de generar superherois, hem de canviar els hàbits”.    

Una rehabilitació exprés?

El canvi d'usos transformaria ràpidament la realitat sociolingüística

Ara que el català està bastant o molt estès a tot el domini, és evident que el coneixement no s'ha traslladat a l’ús de forma espontània. Calen palanques. Quines? “La variable clau perquè parlin català els que no el tenen com a llengua inicial però el saben és la identificació”, diu Sorolla. I identificar-se amb una llengua pot facilitar-ho que hi hagi models visibles i de prestigi, que es desmarqui de la ideologia, que tingui productes culturals rellevants i, sobretot, teixint-hi vincles. “És l’efecte xarxa. Si tenim espais segurs, com els amics o l’escola, on podem mantenir l’ús de la llengua, les polítiques de recuperació tindran més èxit”, afegeix el sociolingüista.

Francesc Xavier Vila, que confia a signar el Pacte Nacional per la Llengua a mitjans del 2023, afirma que els canvis es notarien "de manera immediata” perquè “l’ús del català és molt més baix que el seu ús potencial”: “Si un percentatge apreciable dels qui saben el català passessin a adreçar-se d’entrada en català a tots els seus interlocutors, independentment del seu aspecte, el canvi seria immediatament perceptible a tot el país”. Perquè qui no està avesat a parlar-lo es trobaria interpel·lat a fer-lo servir i els qui no en saben tindrien un incentiu per aprendre’l. “Que apliquem aquest canvi no té cost econòmic i no té ideologia política, només depèn de no deixar-se arrossegar per rutines i prejudicis. Però un canvi així transformaria radicalment la realitat sociolingüística del país”, afirma Vila.