Trencant el mite: es pot aprendre català de gran i fora de l'aula

BarcelonaEl 1988 David Owen era un llicenciat en llengua i literatura anglesa per la Universitat d’Edimburg que es pensava que havia trobat una feina de professor d’anglès a Barcelona. Va arribar a l’Estació de França l’1 d’octubre, al sortir va agafar el primer taxi que va veure i va dir el seu destí: "Vic". Es pensava que seria un barri de Barcelona. Així va arribar la seva immersió salvatge en el català. "El Vic dels anys 80 era una ciutat grisa, la veritat, i no hi havia gent de fora excepte uns quants professors d’anglès. Era una ciutat monolingüe, bàsicament perquè jo tampoc no sabia distingir el català del castellà –recorda–. Durant mesos vaig pensar que m’havia equivocat". Avui, 25 anys després, aquest professor de literatura anglesa de la UAB ho veu just el contrari: "Els vigatans són uns professors excel·lents però durs, et donen un parell de setmanes de treva i et parlen català", assegura. Aquella immersió va ser clau perquè pogués aprendre el català per lliure.

Avui un 16% de la població catalana ha nascut a l’estranger i, segons les últimes enquestes sobre el català, un 70% de les famílies estan marcades per les migracions (algun dels progenitors és nascut fora de Catalunya). Un de cada quatre habitants de Catalunya hi ha arribat després de l'any 2000. Això vol dir que hi ha moltes persones que arriben a Catalunya i han d’aprendre la llengua de zero. Però és que també hi ha un gruix d’1,2 milions de persones provinents d’Espanya, de les quals el 70% ho van fer abans del 1981, i en molts casos tampoc no es van sumar al català.

Prejudicis, mandra o vergonya?

“Hi pot haver prejudicis ideològics –reflexiona la sociolingüista Marina Massaguer–, però també senzillament el fet que amb el castellà ja circulen i no representa cap impediment per viure i treballar a Catalunya”. De vegades, més que rebuig, és autoexigència:“Que les persones no facin el pas d’aprendre català s’identifica amb mandra o desinterès. Jo ho identifico amb vergonya. Deixar-se anar amb un idioma i assumir que durant una bona temporada parlaràs fent el ridícul té el seu puntet, sobretot si parles molt”, diu la doctora en psicologia social Rosa Rabbani, d’origen iranià.

Per això els experts incideixen en el fet que el català ha de ser un requisit per treballar, i més en llocs públics. “Són espais que s’han d’aprofitar per fer que, qui encara no ha fet el pas, el pugui fer. Perquè quan tens la necessitat, la vergonya la deixes de banda”, insisteix Massaguer.

Fa uns dies, es van reunir a l’Ateneu Barcelonès diverses persones que han après català “a la universitat de la vida”, convocades pel Grup de Recerca XIX-XXI.cat de la UAB i la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC. Nicolau Dols, president de la Secció Filològica, hi destacava que és important “posar en relleu casos particulars que mostren l’índex d’atracció lingüística del català”, és a dir, les persones que se sumen a la llengua. “És un índex que és positiu i que és molt important institucionalment”, diu. Segons les últimes dades del 2018, són més de 300.000 persones.

Simona Škrabec, escriptora i traductora, va arribar a Barcelona el 1989 després de conèixer el seu marit català a Alemanya i des de llavors ha traduït una quarantena de llibres del català a l’eslovè i viceversa. “El català és una de les moltes llengües que parlo. No em defineix això. Senzillament accepto que en qualsevol lloc on estàs has de saber el que saben els altres”, diu per explicar per què va aprendre català. També hi ha testimonis més pragmàtics, com el madrileny Miguel Ángel Sánchez, Míchel, l’entrenador del Girona Futbol Club: “Penso que és un signe d’intel·ligència per part meva, és el millor per a mi i per a la integració al lloc on soc”.

El monolingüisme, un problema

Amb aproximadament 4 de cada 10 catalans nascuts fora, la supervivència del català depèn no només del fet que el mantinguin els catalanoparlants, sinó també que l’adoptin els nouvinguts i els seus fills. Però no es tracta que abandonin la seva llengua materna. “El problema és el monolingüisme, la gent que ha estat socialitzada amb la idea que només pots parlar una llengua i si n’aprens una altra perdràs la teva, que a més és la dominant”, reflexiona Škrabec. “Més que canviar de llengua, demanem que aprenguin català i l’adoptin com una de les seves llengües perquè, com els nostres fills, pots tenir-ne més d’una”, diu el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila.

La murciana Irene Nadal Gómez va anar a estudiar dret a Mallorca i avui és secretària general de la Universitat de les Illes Balears. “A Mallorca tens moltes oportunitats de parlar anglès, alemany i francès i pots no haver de parlar mai català. Jo el parlo des d’una força que és millor que l’obligació, i són les ganes de conèixer el que és peculiar i el que la gent estima, perquè tu estimes el que ells estimen”, resumia amb el seu accent mallorquí.