Quant de temps cal per entendre el català? I per parlar-lo?

BarcelonaPer què hi ha persones que amb molt poc temps ja parlen català i n'hi ha d’altres que no ho faran mai, tot i fer dècades que són a Catalunya? ¿Tothom que visqui aquí hauria de saber català? "Quant de temps hem d’esperar per demanar el català?", planteja sovint el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila. Són preguntes que poques vegades ens atrevim ni tan sols a formular. Vila es respon: "Jo defenso que el nouvingut té drets i deures. Entre els deures lingüístics hi ha, en primer lloc, aprendre la llengua de la societat on t’has instal·lat, més encara quan la gent local té la deferència amb tu de no exigir-t’ho. Això comença per entendre-la. És un principi ètic: igualtat entre persones i pobles. El contrari són els que creuen que ells haurien de poder anar a tot arreu amb la seva llengua sense fer mai cap esforç d’integració".

Ara bé, aquesta és la teoria. La realitat és que el català ja no és la llengua habitual de més de la meitat de la població, i això fa més fàcil que es pugui viure el dia a dia sense saber-lo i que sigui més difícil exigir-lo a empresaris, treballadors i fins i tot personal de l’administració. Ho han posat en relleu polèmiques recents com la de la infermera catalanòfoba i el cas Veritas, i ho corroboren les xifres de reculada del català.

Per llei, el català s'ha de poder fer servir amb normalitat a tot arreu per no vulnerar els drets lingüístics dels catalanoparlants. Tanmateix, el seu aprenentatge (a diferència del castellà) no és una obligació legal, així que és necessari comptar amb la voluntat del nou parlant i, a la vegada, garantir-li l’accés a la llengua perquè no sigui un element de discriminació. Sovint l’atenció se centra en els immigrants més recents i precaris, però hi ha professionals qualificats que no l’aprenen i també milers de persones que fa anys que són al país i no s’hi llancen. ¿Costa tant aprendre català?

De sis mesos a dos anys

L'aprenentatge de llengües no funciona com una ciència exacta, dependrà de la proximitat de la llengua d’origen, de si ja es parla més d’una llengua i de si la persona té facilitat. Els professors afirmen que si es té l'alfabet llatí o una llengua romànica o si es tracta de fer tasques repetitives i en un entorn fix, com despatxar en un negoci, amb poques hores d’exposició es comença a entendre el català. “Tot depèn del català que tinguis al teu voltant. Si ets una cambrera i en tres mesos ningú t’ha demanat un tallat, pot ser que no sàpigues què és un tallat. Però si el primer dia hi ha gent que et demana un tallat, a la tercera vegada ja ho sabràs –exemplifica la sociolingüista Marina Massaguer–. Parlar català és la manera de crear la necessitat que s’hagi de saber català i, a més, és la manera de donar accés a la llengua perquè els nouvinguts la puguin aprendre”.

Una altra cosa és parlar-lo. Si es comença de zero, un nivell de conversa molt bàsic es pot adquirir al cap d'un any. Si es fan classes al Consorci per a la Normalització Lingüística, equivaldria a superar el nivell bàsic que ofereixen gratuïtament (A2) i que exigeix 135 hores de classe; és a dir, com a mínim tot un curs escolar. Pel que fa a parlar i escriure amb certa autonomia, encara caldria un any més de classe (el curs elemental B1 són 135 hores més).

L’aprenentatge espontani també és possible, però per això cal un entorn catalanoparlant, i no sempre és fàcil que el nouvingut el trobi. No hi ajuda que 8 de cada 10 catalanoparlants canviïn de llengua quan algú els parla en castellà. Ara bé, el més important, la barrera real, és aconseguir que qui estudia català passi de la competència a l'ús de la llengua. “Hi ha un abans i un després quan es comença a entendre la llengua –assegura Massaguer–. Quan tenen relació amb catalanoparlants i veuen que no és tan difícil, hi ha canvis d’actitud i ideològics, se’ls desbloqueja l’accés a la llengua”.

Un esforç que valgui la pena

Per a la majoria d’adults no és fàcil aprendre un idioma nou, i menys amb bon nivell. "Requereix esforç alt, i més fer-ho mentre treballes vuit hores. Les variables individuals són molt importants, no ho podem banalitzar", diu el lingüista Llorenç Comajoan-Colomé, professor de la Universitat de Vic i membre del grup de recerca Glossa, especialista en bilingüisme i adquisició de segones llengües. "Quants anys triguem nosaltres a adquirir un B2 o un C1 d’anglès malgrat haver passat deu anys d’educació obligatòria en anglès? Per tant, aquest esforç s’ha de veure recompensat", afegeix.

Aquest binomi necessitat-recompensa és el que les polítiques lingüístiques han d’apuntalar: que sigui útil i que sigui avantatjós tenir el català. "No podem pretendre que, sense cap incentiu, la gent que arribi aquí es posi a parlar català. I aquests incentius poden ser econòmics, poden ser socials o poden ser simbòlics", diu Massaguer. "En l’aprenentatge de les llengües hi ha dos components: una part mecànica i cognitiva i una altra d’actitudinal i emotiva", apunta Comajoan-Colomé. Això vol dir que els vincles afectius que es facin gràcies a aquella llengua seran decisius a l’hora de llançar-s'hi.

Segons Massaguer, que ha dedicat la tesi doctoral a analitzar els no-catalanoparlants a Catalunya, hi ha dos grups de parlants susceptibles de sumar-se al català: "Qui vol experimentar un procés de mobilitat social ascendent i no té recursos alternatius per mobilitzar" (és a dir, qui vol trobar una feina millor i li exigeixen el català) i "qui vol entrar en un nou entorn de socialització" (la família política, els companys de feina, nous amics). "Qui vol passar a formar part de la societat catalana, aprèn català", diu la sociolingüista.

Comajoan també defensa que no s’hauria d’exigir el mateix nivell de català a tothom i que la formació s’hauria de pensar amb una aplicació més professional. "Depèn molt dels objectius que tinguem i també de les tasques que fem. Els nivells A i B són molt generalistes, i potser no cal exigir a un cambrer una competència escrita però ha de tenir una competència oral alta. En canvi, estic d'acord que un mestre ha de tenir un nivell C2. Cal integrar la llengua dins de les competències professionals, i no podem exigir el mateix a un cambrer que a un actor del Teatre Lliure", conclou.