Pujol: "La llengua torna a estar en perill greu"

BarcelonaVespre emotiu i accidentat a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Ens convoca la memòria del catalanòfil japonès Ko Tazawa, mort el setembre passat als 69 anys, i que dos mesos abans del seu decés va tenir una memorable conversa a Queralbs amb Jordi Pujol, convertida en llibre pòstum per l’editor Jon López de Viñaspre (Lapislàtzuli). L’èxit de públic obliga a un inicial canvi de sala: s’han congregat més de 150 persones. Definitivament, Pujol ha recuperat el ganxo, i ell ho sap. Si a això hi sumem que “en Ko” –així l’esmenta l’expresident– durant més de 30 anys va conrear molts amics i lectors a Catalunya, ja s’entén: la Sala Prat de la Riba, batejada en record del seny ordenador del país, s’omple de gom a gom. Però Pujol no té precisament una tarda gaire ordenada...

“Avui tinc un dia molt molt molt dolent”, anuncia per fer-se perdonar i anar-se guanyant un públic que ja ve entregat. La periodista Mònica Socias, que fa de conductora de l’acte, es resisteix inútilment a tirar la tovallola. Als seus 92 anys, Pujol continua indomable. “Aquest matí hi sentia bé, però ara sordejo. Però vostès sí que em senten bé, oi?” Rialles i aplaudiments de suport. “Persones com en Ko són bàsiques i essencials, sense elles no faríem res. Però per salvar la llengua, que torna a estar en perill greu, necessitem una gran mobilització popular”. L’auditori assenteix. La Yoshiko Tazawa també. “Ja ho tenim!”, proclama satisfet Pujol, que aprofita per colar doctrina: “El nacionalisme català no ha estat pròpiament ètnic, sinó lingüístic i de cultura. Ens hem esforçat per integrar la gent, vingués d’on vingués, de l’Àfrica o de l’Àsia”. “Per exemple els Tazawa, oi?”, suggereix la presentadora. “Sí. La integració dels Tazawa va ser exemplar. Tant, que no podem agafar-la com a norma”, respon. Tot un elogi i tot un bany de realisme. Esclar, som al Raval, on es parlen desenes de llengües, però la que fa de lingua franca és el castellà. Del perill que corre el català “no sé si tothom n’està convençut”, rebla l’expresident.

En les seves darreres estades a Barcelona, en Ko havia notat aquest gir sociolingüístic. Li hauria complagut, però, sentir l’elogi que li ha fet el seu amic Pujol. Com també li hauria agradat que la seva directora de tesi doctoral i actual presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, li dediqués aquests adjectius qualificatius: “pràctic”, “afectuós” i “molt treballador”. La Yoshiko, emocionada, completa el retrat i agermana els dos personatges: “El president Pujol i en Ko tenien en comú l’amor vers la feina honesta i ben feta, l’esforç. En Ko no es considerava un acadèmic, sinó un artesà, un treballador”.  

Aquest era el seu sentit del deure, si voleu de l’honor, un concepte del qual parlen a L’última conversa i que Pujol té molt present, fins al punt que obsequia l’auditori amb una primícia: “Tinc escrites 130 pàgines sobre l’honor. Vostès no les coneixen. Vostè, Yoshiko, sí. L’honor!, com es guanya i com es perd”.