Joan Ridao: "Parlar de normalitat del català és radicalment fals"

BarcelonaL’ensenyament en català és probablement una de les fites més importants que ha viscut la Catalunya democràtica i a la vegada és un dels grans reptes del segle XXI. El politòleg, professor de dret i lletrat del Parlament Joan Ridao (Rubí, 1967) publica Una història del català a l’escola (Pòrtic), que va des del Decret de Nova Planta fins a l’acord per la nova llei de política lingüística. És una visió històrica i legal, d’ànim documental, d'algú que ho ha viscut durant algunes etapes des de dins de la política i ara com a director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern. És prou pertinent fer-hi un repàs, després que l’eurodiputada Dolors Montserrat denunciés des del Parlament Europeu que el castellà està desprotegit a l’escola. "És el mantra de l’espanyolisme lingüístic i d’alguns jutges que consideren que el castellà ha esdevingut residual. Que Santa Llúcia els conservi la vista…", es plany Ridao.

Per què el català a l’ensenyament és un camp de batalla?

— Hi ha un fil roig conductor al llarg de la història que s'inicia amb el Decret de Nova Planta, el 1714-16, i arriba fins al dia d'avui. Hi ha prou elements empírics que demostren que hi ha hagut un afany supremacista per imposar el castellà en un àmbit que es considera estratègic des del punt de vista cultural, cívic i polític. I això es veu clarament, per exemple, en el Manifiesto por la Lengua Común.

El de Vargas Llosa i Boadella.

— Allà van a cara descoberta i et diuen que no tenen un problema amb el castellà, que és una llengua que té l’hegemonia i vigor internacional, però que s’ha de garantir la seva primacia per qüestions de comunicació. I aquest és un argument que es va sostenint al llarg del temps. Un altre és que una llengua nacional no pot ser local, i el castellà és una llengua que parlen milions de persones i surt del seu domini lingüístic originari.

Situa el pecat original de la situació actual en la Constitució del 78.

— Sí, es replica el model de la Constitució republicana del 31 i s’imposa el castellà com a única llengua oficial. Aparentment sembla una regulació oberta perquè permet que els Estatuts puguin regular els usos lingüístics, però a la pràctica situa clarament el castellà en una posició prevalent i exclou els monolingüismes territorials o bé la possibilitat d’un estatut personal dels parlants.

Des de llavors, la legislació educativa ha anat responent als vaivens polítics.

— Hi ha un comú denominador, una concepció supremacista del castellà, però que hi hagués determinats acords ha depès molt de si era un moment més o menys propici. Per exemple, la llei de normalització lingüística de l'any 83 es fa amb un ampli consens, amb el vot dels socialistes i els comunistes, que a més a més són els que empenyen cap al model de conjunció [línia única]. La llei de política lingüística de l'any 98, que és la pedra angular, perquè és la primera en què hi ha de forma explícita el català com a llengua vehicular de l’ensenyament, arriba amb l'època del Pacte del Majestic i el "Pujol, guaperas, habla lo que quieras", després d'uns anys en què la dreta política, mediàtica i judicial espanyola deia allò de "Pujol, enano, habla castellano". Allò no es recorre.

Però després va venir l’Estatut.

— Amb l’Estatut l'operació era simplement elevar a rang de norma subconstitucional el que deia la llei del 1998. Llavors sí que hi va haver diferents recursos in extenso contra l'Estatut, i el Tribunal Constitucional va modificar la seva pròpia doctrina i va reduir-ne l'abast. Fins llavors es basava en una sentència del 1994 que deia que el català és el centre de gravetat de l'educació i, a més a més, afirmava que no hi ha un dret dels pares a elegir la llengua d'ensenyament dels seus fills. També reforçava alguns elements importants: un, que el català no només és la llengua oficial sinó que és la llengua pròpia de Catalunya –un concepte que políticament Ciutadans i altres partits han combatut amb doctrines revisionistes–, i dos, que el català no només ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament sinó que necessita discriminació positiva –tenint en compte que segles de persecució política de la llengua l'han deixat en una situació de debilitat en relació al castellà– per raons de cohesió i d'integració de la immigració. Això ho deia l'any 94, i l'any 2010, en canvi, ja no ho diu.

Podríem situar al 2010 el moment de replegament d’aquella idea d'escola catalana?

— La sentència de l’Estatut del 2010, tot i que no qüestiona el català com a centre de gravetat de l'ensenyament, sí que afegeix elements nous dels quals després el TSJC ha fet caldo gros i el Suprem també, que és el concepte de paritat i la vehicularitat del castellà. De manera reiterada, la sentència de l'Estatut insisteix en una rabiosa igualtat de les dues llengües i s'empara en la idea que explica el Tribunal Constitucional que la normalització ha avançat tant que en termes sociolingüístics es pot parlar d'una situació de plena normalitat. Això, evidentment, és radicalment fals. No està en una situació de plena igualtat després de 300 anys de persecució. I també afirma la vehicularitat del castellà, sense parlar de percentatges, tanmateix. Això és el que després van aprofitar els jutges ordinaris.

Llavors es comencen a perdre llençols.

— Sorgeix la idea de la proporció en l’ús de les llengües. Els jutges demanen a la Generalitat que ho reguli. L’exasperació en veure que no es fa els va portar al 25% de castellà. Hi va haver sentències que afectaven algunes famílies i centres concrets, però el 2018 hi ha la impugnació de la famosa resolució de preinscripció i de matrícula, i aquesta és l'oportunitat de posar en escac tot el sistema.

¿La nova llei de política lingüística i el decret llei sobre els projectes lingüístics de l’estiu passat van ser una jugada d’èxit?

— Es podia viure en el món de les il·lusions, pensant que si ometem la referència al castellà això garantirà que el català és l'única llengua vehicular, però crec que és una premissa falsa. Es pot defensar la sentència del Tribunal Constitucional del 1994 però no es pot oblidar la sentència de l’Estatut del 2010, que determina que el català és llengua vehicular, però no és l'única llengua.

I ara estem a l’expectativa del Constitucional.

— Primer de la llei Celaá, i després del recurs contra la llei de llengües i el decret llei dels projectes lingüístics. L’escola necessita que la sentència del Constitucional sigui pacificadora. El canvi de composició pot ser beneficiós. Jo només n’espero que reiteri la seva doctrina tradicional entorn del tema lingüístic, fins i tot encara que ho faci amb els termes de la sentència de l’Estatut. Això ja seria una situació millor que la que ha generat la justícia ordinària. És aberrant fixar un percentatge amb caràcter general, i aquest determinisme gairebé diví del 25%.

D’on surt, el 25%?

— Ve d’una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de l’any 1968 en relació a un nombre d’hores de francès que el govern belga havia establert per a la població valona en zones de majoria flamenca. Per què un 25%, i no un 15% o un 18% o un 30%? L'important és que cada centre autònomament decideixi, en funció de les seves necessitats i del seu entorn, com pot fer que se sàpiguen les dues llengües i que el català assoleixi de nou un nivell col·lectivament important.

—