Mallorquins, xerrau mallorquí!

Palma / S'Arenal–Veintisinco!

– Yo. ¿Me pones sien gramos de jamón y sien de choriso?

– Claro. Estos que tengo no son ibéricos, pero.

Aquesta és una conversa real sentida fent cua a la xarcuteria del supermercat on hem anat a comprar embotit i formatge per fer-nos el sopar. El local és en un poble del Migjorn de Mallorca, i tant la clienta com la xarcutera són catalanoparlants, cosa ben notable tant en la fonètica com en la sintaxi del castellà en què parlen entre elles. Per què parlen en castellà? Perquè pensen que és la manera més adequada de començar una conversa amb algú de qui desconeixen en quin idioma parla habitualment. A la xarcutera, a més, és ben possible que l’empresa li hagi indicat que s’adreci als clients en castellà per defecte; és a dir, tret que li parlin en català. Però si no l’hi haguessin dit, el més probable seria que ho fes igualment pel seu compte. El mateix val per a la clienta: davant del dubte sobre la llengua que farà servir l’interlocutor, s’opta pel castellà. Per un motiu: perquè és l’opció que segur que no comportarà situacions incòmodes ni tenses. El castellà és la llengua “de tots” i la que es fa servir “per educació”; el català és la llengua que es fa servir “per resistir” –segons uns– o “per molestar” –segons uns altres.

A Mallorca, al català se l’anomena, popularment, mallorquí. A Menorca, menorquí, i a Eivissa i Formentera, eivissenc (a Formentera, també, alguns, en diuen formenterer o pagès). Tanmateix, la consciència de la unitat de la llengua és majoritària (és a dir, en general la població sap i accepta sense problemes que parla català, tot i que s’hi refereixin amb aquestes altres denominacions), tret dels negacionistes que, per ideologia, qüestionen o refusen que a les Balears i Pitiüses es parli el català, perquè entenen que acceptar aquesta evidència equival a una declaració de principis catalanistes o independentistes.

A banda d’aquesta qüestió, però, els mallorquins abandonen el mallorquí (i els menorquins el menorquí, etc.) en favor del castellà amb una facilitat extrema. De vegades, com en el cas anterior, l’accent els delata, però no sempre la cosa és tan evident. Per exemple, al matí hem berenat en una cafeteria de moda a Palma, que naturalment està regentada per estrangers que parlen castellà. Això fa que la clientela, per catalanoparlant que sigui, faci les seves comandes indefectiblement en castellà. Però hi ha lloc per al prodigi:

–Qué vais a tomar? –pregunta la cambrera somrient i profusament tatuada.

–Un panet vegetal, un de pastrami, dues aigües i dos cafès.

–Solos? –aquesta pregunta s’ha tornat inevitable.

–Sense llet ni sucre.

I ja està. La cambrera s’allunya tan somrient com ha arribat i al cap d’una estona torna amb la comanda degudament servida damunt la safata. No hi ha hagut cap enfrontament, cap mirada estranya, cap paraula en to de mofa o d’ofensa. En alguna ocasió, però, pot passar el contrari. Fa temps, a la cafeteria d’un centre cultural a Palma:

–Un cafè i una aigua sense gas.

–Cómo?

–Comes? Qué comes? –confesso que m’enorgullesc d’aquesta resposta.

El tema es posa més difícil a les poblacions conegudes com zones turístiques madures. Ens aturam a dinar en un local a ran de platja de s’Arenal, en què el personal parlen entre ells en alemany i la carta està en aquest idioma i en anglès, amb algunes anotacions en castellà. En un lloc així pot semblar que el català no hi té res a fer: potser no, però el castellà tampoc, de manera que, tant per tant, el millor que podem fer és demanar en català i, quan no ens entenguin, assenyalar allò que volem amb els dits o indicar-ho amb mímica. És divertit i al final sempre riuen.

La conclusió, en tot cas, és clara: no podem controlar els moviments de població, però sí començar i mantenir totes les nostres converses en català. A les Balears és imprescindible que ens acostumem a fer-ho així.