L’impacte de la immigració en la llengua: qui aprèn català?

BarcelonaLa Sàfia té 36 anys i en fa 24 que va venir del Pakistan. Amb 12 anys va arribar al Raval i no se n’ha mogut: aquí va estudiar a l’Institut Miquel Tarradell, aquí ha construït una família amb dos fills i aquí treballa, en un bar del carrer Joaquín Costa on ens veiem pràcticament cada dia. Sempre prova de respondre'm en català. "Però que bé que parles català!", li comenta un client habitual que ens ha sentit, sorprès, perquè ell cada dia li demana el cafè amb llet en castellà. "M’agradaria que em parlessin més el català", comenta ella. És la manera com l’ha començat a parlar: amb els clients i amb els fills.

Inscriu-te a la newsletter Llengua En català i sense complexos

Inscriu-t’hi

Com la Sàfia, més d’un terç de la població catalana ha nascut fora de Catalunya. Per entendre l’impacte que tenen els nouvinguts sobre el català, cal sumar el 21% de ciutadans d’origen estranger i el 15% de ciutadans que han arribat de la resta d’Espanya, perquè són dos grups que rarament tenien cap contacte previ amb el català. Però faran el pas d'aprendre'l? Com? I per què? Els hi parlarem nosaltres? I, sobretot, serà una llengua que acabaran fent servir?

Lluny de ser un fenomen recent, la immigració és un tret demogràfic tan present a Catalunya que avui el 70% de la població viu en llars on algun dels membres ha vingut de fora, siguin avis, gendres o oncles. El 47,5% de la població catalana té el castellà com a llengua inicial, i un gens menyspreable 11,6% parla a casa una llengua al·loglota (ni català ni castellà), segons el cens. Això, evidentment, té efectes per al català. D’una banda, perquè amb menys proporció de catalanoparlants a tot arreu, la integració per immersió natural, fent vida normal, es complica. De l’altra, perquè vivim en llars cada cop més multilingües i menys homogènies, cosa que fa més fàcil la convergència al castellà, que sovint és un idioma familiar.

El 2018 el català ja només era llengua prioritària habitual per al 36% de la població, quan el 2003 ho era per al 46%. Òbviament, el canvi demogràfic de les dues últimes dècades (un creixement d’1,5 milions de persones), que se suma al procés inacabat de recuperació de la llengua catalana i d’inclusió social de l’anterior onada migratòria (1,5 milions de persones més, del 1950 al 1970), és un factor que ha tingut un impacte substancial en la pèrdua de presència del català. Però el problema sobretot és de context i d’eines d’inclusió social (i això inclou la lingüística). Hi ha la globalització, que prioritza les llengües més grans, i hi ha un sistema econòmic en crisi que demana mà d’obra barata, però també hi ha l’obligatorietat legal de conèixer el castellà. I un factor tan elemental com que la primera acollida, per llei, depèn de l’administració estatal, que destina pocs esforços a la sensibilització lingüística i en cap cas requereix el català per nacionalitzar els immigrants. El repte, doncs, és com sumar al català un volum de nouvinguts molt elevat any rere any (la mitjana d’arribada dels últims 15 anys ha estat de 42.500 persones: cada any hem crescut una ciutat com Blanes, Igualada o Lloret de no catalanoparlants), molt divers (de classes i llengües) i molt mòbil (en molts casos, amb estades curtes al país).

300 llengües que convergeixen en el castellà

A Catalunya hi ha 173 nacionalitats diferents i es parlen el doble de llengües: se n'han documentat més de 300. Segons l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP 2018), unes 688.000 persones (el 10,8% d’adults) tenien com a primera llengua un idioma al·loglot, i les més presents a les llars, després del castellà i el català, eren l’àrab, el romanès, el gallec, el francès, l’amazic, el rus, el portuguès, l’italià, el xinès, l’anglès, l’alemany i l’aranès.

Les enquestes diuen que s'han assolit cotes altes de coneixement de català. Segons l’INE del 2021, un 74% de ciutadans vinguts de la resta d’Espanya diuen que saben parlar-lo (però només un 46% el poden parlar bé), i dels nascuts a l’estranger un 70% declaren que saben parlar català, però només el 32,8% el poden parlar bé. Un 61,7% dels estrangers diuen que voldrien millorar els seus coneixements de català perquè el saben massa poc. "El que passa és que quan la persona ja té prou recursos per circular socialment (per entendre els clients, la televisió, una comunicació de la Generalitat) la inversió en el català s’atura", explica la sociolingüista Marina Massaguer.

Les xifres indiquen que efectivament, vinguin de la llengua que vinguin, els nascuts fora del país majoritàriament se sumen a l’ús del castellà, en un 59%. Un 20% viuen amb la seva llengua nadiua i un 12% amb la seva llengua en combinació amb altres; però només un 4,6% fan ús habitual del català, i un 2,9% del català amb el castellà. I una llengua que no es parla és una llengua que no es domina. El nivell de català de bona part de la població és massa baix per parlar-lo còmodament i, com que tampoc no hi troben ni la necessitat ni l’entorn propici –sinó una majoria de població castellanoparlant i una majoria de catalanoparlants que canvien automàticament de llengua–, senzillament acaben parlant castellà. Aquesta dinàmica no només dificulta viure en català a Catalunya, sinó també la incorporació de nous parlants.

"Em senten parlar català i em volen fer petons i abraçades"

Com aprenen català?

Les vies d’aprenentatge més directe del català són, òbviament, l’escola per als que venen en l’etapa d’educació obligatòria, els cursos per a adults del Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) i la formació en l’àmbit laboral, que és la que s’ha desplegat menys, tot i que el Codi de Consum exigeixi que els treballadors tinguin disponibilitat lingüística.

A l’escola catalana hi ha 183.611 alumnes estrangers des d’infantil fins a secundària aquest curs 2023-24, un 17% del total. El departament d’Educació té registrats 31.000 alumnes atesos en aules d'acollida, que és la manera d’accelerar el coneixement de català des de 3r de primària fins a 4t d’ESO per als nouvinguts (inclosos els llatinoamericans). Aquest any hi ha 1.372 dotacions d’aules d’acollida (és a dir, el que equivaldria a jornades completes de professors) en tot el sistema escolar públic i concertat. Tot i que aquest curs s’ha crescut en 432 dotacions, el decalatge entre necessitats i oferta és important.

Pel que fa als cursos d’adults del Consorci, les xifres d’inscrits són de rècord, però no es cobreix tota la demanda. Només el 2022 hi va haver 92.933 inscripcions (que no equivalen a persones, perquè cada persona es pot inscriure a diversos cursos l'any). El 83% dels alumnes del CPNL són nascuts a l’estranger. Ara bé, el 74% fan cursos només de nivell elemental, per iniciar-se en la llengua. La majoria d'immigrants no van més enllà de les 45 o 90 hores de català que han de cursar per tenir els certificats d'arrelament i residència.

El repte veritable, després de les classes, és passar del coneixement a l’ús. "Amb l’aprenentatge formal no n’hi ha prou. Ja ho veiem nosaltres mateixos amb l’anglès, que amb l’escola no n’hi ha prou. Llançar-se a parlar una llengua costa molt. La clau és la vida quotidiana i els usos diaris. Si no el necessites i no reps cap pressió, t’acomodes", diu Massaguer. Els no catalanoparlants necessiten tenir entorns de socialització que funcionin amb normalitat en català. "Per trencar el cercle viciós, cal tenir més situacions i més persones amb qui parlar català", explica Massaguer. També apunta que cal canviar alguns discursos, com que és normal que una persona no parli català perquè va néixer fora o que es pot viure aquí sense aprendre català.

Quines motivacions tenen?

"Jo vaig aprendre català a l’escola, però no el parlava, només parlava urdú, urdú, urdú. El català l’he practicat treballant. I ara m’agrada parlar-lo perquè en sé més. La meva filla vol que el parli, i el parlem català entre nosaltres a casa. Aprenc una paraula nova cada dia", explica la Sàfia, que parla urdú a casa. La nena mira dibuixos en català i veu que necessita practicar-lo per tenir el nivell dels seus companys de classe. Els pares l’han portat a l’escola concertada del barri, l’Escola Pia, perquè volen que aprengui bé el català.

Com li ha passat a la Sàfia, els moments de canvis vitals, quan es canvien entorns de socialització (anar a l’escola o la universitat, tenir parella, tenir fills), són propicis per a les mudes lingüístiques. El català també està relacionat encara amb carreres d’èxit professional: un 62% de castellanoparlants i un 73% d’al·loglots creuen que el català és necessari per tenir una bona feina. "Té interès en aprendre català qui vol millorar professionalment o entrar en cercles de socialització que funcionen en català o qui es vol sentir més arrelat i no té recursos alternatius per mobilitzar", explica Marina Massaguer, que va dedicar la tesi a analitzar els No catalanoparlants a Catalunya. En canvi, els qui no l’aprenen és perquè no tenen accés a entorns de socialització en català o perquè volen que es parli castellà per no perdre valor competitiu al mercat com a no catalanoparlants.

Fer la llengua necessària

"El repte és que el català sigui més necessari, és a dir, que no només calgui entendre’l sinó parlar-lo, o al lloc de treball o per accedir a certs càrrecs. Hi ha d’haver una sèrie de coses per les quals sigui necessari el català i que no es puguin fer en castellà. Això és fer la llengua necessària. L’altra cara de la moneda és garantir-hi l’accés. Que ningú no es quedi sense parlar català perquè no té catalans al voltant", explica la sociolingüista.

El català té poder d’atracció, perquè milers de persones l’aprenen i l’adopten, "però haurien de ser moltes més per compensar les dinàmiques demogràfiques i sociolingüístiques", sentencia Massaguer. Per exemple, els alumnes de 4t d'ESO que tenen una tercera llengua s'identifiquen en un 14,2% amb el castellà i en un 6,3% amb el català (i en un 17,6% amb totes dues). Per això l'experta defensa que ara toca crear artificialment condicions que abans es donaven de manera espontània i, per tant, cal incentivar els grups informals de conversa, les parelles lingüístiques, i fins i tot reforçar la consciència lingüística d’espais com caus, ateneus i castellers, que es consideraven espais catalanitzadors de forma natural però ara s’han afeblit. "Calen grups de conversa en català a gran escala. Que sàpigues que si vols parlar català, podràs trobar el lloc per practicar la llengua", afirma.

Dossier La radiografia de la immigració

Següent

"Em senten parlar català i em volen fer petons i abraçades"

Anterior

Així són les 90.000 treballadores de la llar de Catalunya

Vés a l’ÍNDEX