L’enorme repte de rellançar el català: com es pot fer?

BarcelonaSi durant dècades els catalans van viure amb la certesa que la seva llengua recuperava terreny perdut, avui la sensació és just la contrària: les xifres oficials (i les nostres orelles, també) diuen que el català recula i perd espais d’ús. Aquesta setmana farà quaranta anys que es va aprovar per unanimitat la llei de normalització lingüística, el 6 d’abril del 1983. La coneguda com la llei del català posava els fonaments jurídics per a la recuperació d’una llengua històricament minoritzada “en un marc de convivència amb el castellà”. Els pilars de la normalització serien l’escola catalana, els mitjans de comunicació públics i l’administració. I anys després, amb la llei de política lingüística del 1998, es regularia també l’activitat socioeconòmica. Però d’això ja en fa 25 anys.

Avui el català viu tantes amenaces a la vegada que els seus angoixats parlants dubten de com sobreviurà quaranta anys més. Les transformacions han estat radicals en tots els àmbits i tot això ha passat enmig d’una crisi econòmica i una onada migratòria internacional sense precedents que ha obligat a tornar a començar una normalització quan es donava (il·lusòriament) per assolida. Les polítiques lingüístiques estan desgastades. ¿Com s’han de sacsejar perquè tornin a ser efectives i puguin ressituar el català com la llengua comuna i cohesionadora de la societat?

1. Aplicar la normativa

Més exigència en complir els drets i deures lingüístics

Des del punt de vista legal, hi ha el gran topall de la sentència de l’Estatut del 2010, que anul·la el “deure de coneixement del català” i “l’ús preferent” de la llengua, que fins llavors havien estat els pilars de l’expansió del català. El context polític de conflicte amb l’Estat –que manté una acció judicial i legislativa regressiva per al català, com el cas del 25% de castellà a les escoles– fa impensable la renovació de les lleis lingüístiques. Però els experts creuen que encara hi ha recorregut amb la llei del 1998 si s’aplica la normativa amb rigor. “Les estructures creades als anys 80 són vàlides, però han patit desgast i han perdut la consciència de per què existeixen, quines són les funcions que tenen encomanades –diu la filòloga i professora a la UB Montserrat Sendra–. Cal que cadascú recuperi la funció que té legalment encarregada i la dugui a terme: un treballador de TV3 ha de tenir clar que, a banda dels objectius mediàtics, té una responsabilitat de normalització lingüística; i el mateix amb els mestres i l’administració”.

“El marc legal i jurídic permetria coses que ara mateix no s’estan executant. Per exemple és bastant dubtós que el català funcioni com a llengua de primera acollida als ajuntaments, entitats i ONGs. O en la retolació dels comerços. Hi ha hagut un relaxament –opina el sociolingüista i professor de la UB Avel·lí Flors Mas–. Cal aplicar les mesures que ja existeixen de manera més consistent”, defensa.

A l’escola –que ha viscut de ple tots els reptes socials, lingüístics i judicials dels últims vint anys, i en conseqüència se n’han ressentit els resultats educatius– ja s’ha començat a apujar el llistó, demanant el C2 de català als docents, introduint la formació sobre multilingüisme i l’avaluació de resultats. Però és sobretot en l’àmbit de l’empresa privada on el decalatge entre els drets lingüístics dels consumidors (que regula la llei) i el servei que ofereixen les empreses és més gran. La falta de legitimació de les polítiques lingüístiques redueix el poder coercitiu real.

2. Crear espais exclusius

Que el català sigui “sostenible” en un context multilingüe

Si el 1983 la normalització es podia associar a l’aspiració de viure només en català, el 2023, amb un context plurilingüe i unes expectatives de comunicació tan diferents, és lògic que l’objectiu sigui un altre. Elvira Riera, experta en planificació lingüística i actual vicesecretària de Política Lingüística, diu que avui tenir una “llengua normal” voldria dir que tots els ciutadans la sàpiguen parlar amb comoditat i que percebin que convé parlar-la, “perquè és la llengua pròpia del seu territori històric i, per tant, té valor per a les persones”, i perquè és “una llengua útil i necessària per a un progrés social”. 

L’objectiu seria el que el sociolingüista Albert Bastardas va definir com a “sostenibilitat lingüística”. Per aconseguir que una llengua minoritzada sobrevisqui en un món plurilingüe i globalitzat, s’hauria d’aplicar el principi de subsidiarietat: que tot allò que es pugui fer en la llengua local d’un territori no es faci en una llengua global. “Necessitem que el català sigui la llengua necessària per a certes coses a Catalunya, per exemple per escolaritzar-se, relacionar-se amb l’administració... No es tracta de convertir el català en l’única llengua parlada o la llengua hegemònica, sinó que tingui un estatus igualitari, i crec que amb això hi ha un ampli consens”, opina Flors Mas. Elvira Riera emmarca el consens al voltant de la idea que el català sigui “una llengua central a Catalunya en un marc de pluralitat lingüística”.

3. Generar un nou discurs

La inclusió de nouvinguts i indiferents per recuperar legitimitat

Fa quaranta anys la societat només era bilingüe i el català estava vinculat al prestigi, al progrés i a la llibertat. Avui manté espais de poder, però han minvat alguns d’aquests intangibles (per exemple, perquè la crisi ha espatllat l’ascensor social). “Al voltant d’un terç de població ha nascut a Catalunya, que és més o menys el terç que té el català com a llengua primera i que s’hi identifica. Per tant, les polítiques lingüístiques han de ser per a la majoria, també els que no usen habitualment el català”, assenyala Riera. Els nouvinguts i aquell 70% d’indiferents que xifrava la professora Carme Junyent també s’han de sentir interpel·lats per parlar català. Per això la sociolingüista Marina Massaguer afirma que caldria bastir un nou projecte lingüístic de país que defensi “la justícia social i la reducció de desigualtats”. Això donaria una nova legitimitat a les polítiques lingüístiques.

Un dels consensos és que és necessari un nou discurs al voltant del català, que desemmascari tant la minorització com l’essencialisme. “Cal reforçar l’argumentari, ja que han anat calant certes idees que desarmen els parlants en les situacions del dia a dia. Cal precisament el contrari: empoderar-los”, diu Sendra. “De vegades es posa el focus en els parlants i jo crec que és erroni. Els que han d’estar molt convençuts i impulsar mesures per garantir que nosaltres efectivament tenim el dret de fer servir el català a tot arreu són les institucions públiques. Però costa: fa una mica de por i hi ha moltes resistències”, assenyala Avel·lí Flors. El professor recorda el cas de la infermera que no es volia treure el C1 de català i afirma que s’hauria de garantir a través del procés de selecció el dret del pacient a triar la llengua (la Vall d’Hebron no li ha renovat el contracte). Aquesta seria una manera de fer que el català sigui una llengua útil i necessària.                  

4. Micropolítica de bisturí

Polítiques personalitzades per fer la llengua útil i necessària

Els experts avisen que, més que polítiques lingüístiques, cal alinear totes les polítiques públiques. “Igual que ara, quan s’elabora un projecte, es té en compte la perspectiva de gènere o la perspectiva ecològica, cal tenir present l’impacte lingüístic”, diu Sendra. Si això és necessari en l’aspecte macro, en el micro, especialistes com Marina Massaguer defensen “polítiques lingüístiques molt més personalitzades” per generar espais en què el català sigui una llengua no marcada i aconseguir que els parlants progressin. Flors Mas apunta que el català fins i tot ha perdut pes en el lleure i l’associacionisme, llocs que espontàniament eren espais d’acollida i que caldria promoure que ho tornessin a ser. “Hem d’activar un teixit associatiu fort perquè necessitem incorporar molts parlants”, diu. Fa quaranta anys era primordial estendre el coneixement del català i avui això cal mantenir-ho, però és evident que no implica directament que se n’estengui l’ús, de manera que també cal generar espais segurs perquè es parli i provocar que es necessiti.

“Jo em decanto per polítiques de sensibilització i polítiques properes a col·lectius concrets, micropolítiques, per vincular aquestes persones a la promoció del català –diu la subdirectora de Política Lingüística–. Això demana especialització i molts recursos per fer accions que es puguin escampar com una taca d’oli. Hi ha un espai per a la creativitat i per al treball més de tu a tu”, diu Riera. La presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, també defuig les fórmules “de sempre” vinculades a la militància i al capital simbòlic, i creu que cal aplicar tècniques de màrqueting modernes.

5. Ambició en nous mercats

Estratègies per convertir el repte tecnològic en oportunitat

La revolució tecnològica i la intel·ligència artificial apareixen com un repte per a les llengües mitjanes, perquè el català hi és vulnerable (si fins i tot superen la capacitat d’actuació dels estats). Aquí calen estratègies proactives, àgils i realistes, com ha passat amb l’Aliança pel català a internet. “En cas que s’aconsegueixi que el català sigui a les màquines, caldrà que moltes persones tinguin la voluntat de consumir en català perquè aquest món respon a interessos econòmics”, observa Riera.

En aquest sentit, la tecnologia també pot suposar una oportunitat. “Cal tenir present que una llengua i una cultura també és un mercat”, diu Sendra. I sumats tots els territoris de parla catalana fan uns 10 milions de persones, properes a comunitats com el noruec, el danès o el suec. Si els productes són excel·lents, com Borgen o Merlí, “la llengua no és un obstacle a l’hora de comercialitzar-los” i això reforça la llengua i els referents propis, a més de les empreses. El català ha de jugar a toc curt en terreny local, però amb la mirada posada al món.