De l'"abraonar-se" de Flotats a l'"esvoranc" del Carmel: 10 paraules que hem après per les notícies

BarcelonaEl retorn de Josep Maria Flotats al teatre català deu haver fet connectar molts ciutadans aquest personatge amb el seu moment de més polèmica informativa, arran de les desavinences que tenien el llavors director del Teatre Nacional amb el conseller de Cultura de l'època, Joan Maria Pujals. El clímax va ser una roda de premsa en què Flotats va explicar que Pujals l'havia amenaçat: "Se'm va abraonar", va exclamar. Una expressió que va fer fortuna, per precisa i gràfica, i que sempre més ha quedat com a marca registrada de l'actor, inseparable d'aquella notícia, en la memòria col·lectiva.

L'ocasió ens convida a buscar altres paraules que han irromput als mitjans gràcies a l'actualitat, que sempre quedaran lligades a una notícia i que la majoria de parlants ha fet seva des de llavors.

Josep Maria Flotats explica que, en una de les juntes més tenses que deu haver viscut el TNC, a finals del 1997, el conseller Pujals se li va tirar a sobre, enfadat perquè l'actor pretenia gravar la reunió amb un petit aparell, per consell del seu advocat. La reacció de Pujals, sembla, va ser agressiva: es va acostar a Flotats per engrapar la gravadora i sortir de la sala. La resta, com se sol dir, és història, però la paraula abraonar es va quedar.

El 27 de gener del 2005 un moviment de terres, a causa de les obres de la L5 del metro, va causar un esvoranc al barri del Carmel, que va acabar amb milers de desallotjats, quatre edificis enderrocats i una crisi política proporcional al sot. Esvoranc era la paraula precisa per definir aquell "forat, buit, produït en alguna cosa a causa d’haver-se’n desprès un tros", segons el DIEC. En aquell mateix moment, el conseller Joaquim Nadal va popularitzar la paraula estintolar com a sinònim d'apuntalar, i ja no s'ha estintolat igual des de llavors.

Si hi ha alguna banda sonora pròpia del Mundial de futbol del 2010 a Sud-àfrica, a banda del Waka-waka, és el so de les vuvuzeles, aquelles trompetes de plàstic que feien servir els aficionats per animar els equips. Per què van ser tan famoses? Perquè feien un soroll insuportable d'elefant bramulant o d'eixam d'abelles, i era especialment horrorós seguint les retransmissions esportives. Fins i tot la FIFA es va proposar prohibir-les. A Europa, ho va fer la UEFA aquell setembre.

El febrer del 2020 el petit pangolí va passar a ser culpable dels nostres mals. "El pangolí, l'intermediari necessari per a la propagació del coronavirus", dèiem en una notícia. Vam passar a conèixer tots els detalls d'aquell lletgíssim mamífer d'origen africà que, quan s'enrosca, les seves escates fan que sembli una pinya. Dos anys després la sospita es va desplaçar als ratpenats i el pobre pangolí va quedar absolt. Ens hauria agradat conèixer-lo en una altra ocasió i potser, pangolí, això nostre hauria funcionat.

El 2013 la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH) va popularitzar una nova forma de queixa, els escraches, un mètode importat de l'Argentina, on se solia fer servir contra els antics col·laboradors de la dictadura de Videla que continuaven fent vida normal. Consistia en manifestar-se a casa o a la feina de les persones contra qui es volia protestar. En un primer moment, dirigents del PP. Els escraches no només van ser polèmics per la legitimitat d'una forma de protesta invasiva de la intimitat d'uns càrrecs públics, sinó que va ser un maldecap per als lingüistes. ¿S'havia de mantenir escrache o adaptar escratx o ampliar el sentit d'escarni? En general, la paraula va quedar en la forma original, tot i que substituïble per assetjament o assenyalament. I tal dia va fer 10 anys.

El 2008 es va posar de moda una nova pràctica als hotels de Mallorca: saltar d'un balcó a gran alçada a dins d'una piscina (en els casos d'èxit). Ningú entenia per què carai s'havia popularitzat aquella arriscada idea, que sumada a l'elevada ingesta d'alcohol era evident que podia ser letal; potser hi tenia alguna cosa a veure que a YouTube corrien vídeos amb aquestes gestes. Com que eren nois estrangers i perquè l'acció s'assembla al pònting, es va conèixer com a balcòning. El fenomen té epicentre en llocs com Magaluf i Lloret de Mar i encara n'hi ha casos avui en dia. No se sap el nombre exacte de morts que hi ha hagut pel balcòning o altres temeritats a gran alçada, però es poden comptar per desenes.

Quan érem a les beceroles de les xarxes socials, a principis de segle, un sociòleg nord-americà, Howard Rheingold, va pronosticar que l'auge de la missatgeria instantània per internet facilitaria l'autoorganització. D'aquesta idea revolucionària en va sortir una cosa absurda i banal com les flashmobs (en català, mobilitzacions espontànies). Segons Viquipèdia, les primeres flashmobs van ser el 2003 i es tractava de reunir molta gent en un lloc, fer una acció i dispersar-se (en la primera de nostrada, deu persones es van trobar a Colom, van apuntar el dit a Amèrica i van marxar). El fenomen va ser esclatant, no va quedar racó de món sense la seva flashmob. Eren temps en què ens sorprenia el poder de convocatòria de les xarxes. El 2012, amb la febre del Procés, fins i tot la flashmob es va polititzar i se'n va fer una per la independència a la plaça Catalunya. Després vindrien tots aquells Onzes de Setembre de gimcanes, cadenes humanes i columnes.

Els anys de Procés han donat per crear un subdiccionari propi, ple de paraules clau que ens remeten a aquesta etapa de la política catalana. Algunes són troballes creatives, que mostren la salut i la capacitat per innovar de la llengua catalana. D'altres són paraules preexistents que, per a moltes generacions, quedaran lligades a notícies polítiques. Però una expressió que va fer fortuna és el "pas al costat" d'Artur Mas del 9 de gener del 2016, que devia tenir ocupat el think tank de Convergència unes quantes hores buscant les paraules adients. Si fins llavors s'hauria dit renúncia, abandó, cessió del fet de retirar la seva candidatura a president, aquest "pas al costat" deixava en el subtext que el seu poder continuava a l'ombra i podia reaparèixer, com Terminator. El terme pas al costat ha quallat en el llenguatge popular i polític, habitualment com a sinònim de pas enrere.

• Processisme: allargar el camí a la independència sense voler culminar-lo mai.
• Piolins: sinònim de policia espanyola.
• Lawfare: guerra bruta judicial.
• Sedició: alçament contra l’autoritat establerta.
• Tsunami: moviment de la societat civil amb capacitat de mobilització.
• Escalf: el 2017 mig Govern entra a la presó i se succeeixen missatges de suport.
• Verificador: el mediador dels pactes entre Junts i PSOE.

No hi ha ningú més pendó que la Sue Ellen. De la primera sèrie que es va emetre per TV3, Dallas (1983), en queda aquella frase mítica i masclistota: "El teu marit s'està morint i tu mentrestant fent el pendó ves a saber per on!", que diu Jock Ewing a la seva jove. Pendó no només ens va regalar un insult magnífic, sinó que queda com un èxit de la traducció al català de la sèrie, perquè demostrava que la llengua podia funcionar, ser genuïna i natural en els registres més col·loquials.

Les tragèdies naturals solen ser grans moments de difusió de nou vocabulari. Des de la ciclogènesi explosiva (¿recordeu aquella amenaça meteorològica?) fins a l'ecocidi, la destrucció del medi ens regala sovint fenòmens mediàtics. Un dels més famosos va ser el chapapote del Prestige, el 2002, que es va fer servir així als mitjans, tot i que en català seria quitrà o fuel. És un cas similar al desastre dels pèl·lets, unes boles petites que s'utilitzen per fabricar productes de plàstic que la majoria no sabíem que existien fins que van omplir les platges gallegues (i catalanes). A l'ARA, a la primera notícia, titulàvem "microboletes de plàstic", però de seguida els pélets del castellà van convidar a ampliar el significat dels pèl·lets catalans (que, segons el DIEC, són partícules de certes roques calcàries).