Joan-Lluís Lluís: "Les democràcies poden matar llengües, i és evident que és el que desitja Espanya"
L'escriptor busca d'on ve la dèria per jerarquitzar llengües i defensar el monolingüisme a l'assaig 'Balla amb Babel'
BarcelonaI Déu va castigar els humans obligant-los a parlar llengües diferents.
La primera maledicció en contra de la diversitat lingüística arriba directament de la voluntat divina, al llibre del Gènesi. És quan el Senyor baixa per veure la torre que estan construint els homes, una enorme ciutat vertical que pretenia desafiar-lo, que s’adona que "tots formen un sol poble i parlen una sola llengua", de manera que decideix "posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells". Les llengües frustren la Torre de Babel i fan dispersar els homes pel món. La diversitat lingüística arrenca, doncs, com una condemna bíblica.
L’escriptor Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) rellegeix el mite de la Torre de Babel a l’assaig Balla amb Babel (Fragmenta) i hi explica que aquest pecat original ha tingut un gran impacte cultural "per la importància del llibre en què es troba, fins i tot allà on no es llegeix, fins i tot entre gent que ja no és creient"; tant, que ha arribat fins als nostres dies i encara representa un suplici a l’hora de defensar just el contrari del que afirma l’Antic Testament: que les llengües són una benedicció, un "calidoscopi vertiginós de visions del món", una eina incomparable "de resistència a la uniformització dels costums i dels pensaments", com escriu l’autor nord-català.
Lluís salta de la Inquisició al nazisme, del Decret de Nova Planta a la Revolució Francesa, per analitzar d’on ve la dèria de jerarquitzar les llengües i per què es considera que monolingüisme és sinònim de pau i entesa. Per què els estats són lingüicides? "Hi ha molta gent que pensa que les llengües fan nosa. Però la gent que pensa que hi ha massa llengües i que amb poques llengües ens entendríem millor i no hi hauria tantes guerres, sempre pensen que la seva llengua és la que mereix ser salvada. No hi ha ningú que parli una llengua petita que digui «la meva llengua ha de desaparèixer»", afirma l’escriptor. Sí que hi ha la idea (certificada per la UNESCO) que la globalització esborrarà del mapa moltes llengües, com pot ser el català. "La gent que accepta que mori una llengua ho fa, en primer lloc, perquè en parla una altra i, en segon lloc, per un suposat bé superior, encara que sigui totalment intangible. És el que passava a casa meva, a la Catalunya Nord, fa mig segle: gent que encara parlava català, però que ja havia assumit que havia de desaparèixer... pel bé de l'Estat. Es disfressa de facilitat de comunicació, d'aquestes coses modernes quan, en realitat, venen del món de la imposició, del despotisme, de la dictadura", afirma.
Llengües que no han de morir
Si el primer mite és el del monolingüisme prebabèlic, el segon mite és que hi ha llengües superiors a d’altres. En l’actualitat, la idea d’una jerarquia de llengües es basa en el nombre de parlants que tenen o en el poder polític que ostenta un estat, però en l'origen tornem als designis divins: se suposa que Déu parlava hebreu amb Adam, la llengua amb què està escrit l’Antic Testament. "Aquesta jerarquia primera dona peu a crear unes jerarquies que continuen amb el grec antic, amb el llatí, i després les llengües d'estats forts", diu Lluís.
Durant l’Edat Mitjana la diversitat lingüística no feia nosa, curiosament només molestava a la Inquisició espanyola, que va decidir llançar a la foguera la Bíblia valenciana (la quarta traducció de la Bíblia després de l’alemany, l’italià i el neerlandès) i, de passada, els que en van ser responsables. És a partir del segle XIX, amb la creació dels estats poderosos, que comença la desforestació lingüística, d'acord amb els mateixos principis de l’Església catòlica: la voluntat divina. "Els estats entenen que és molt millor per ells si tota la població parla només una llengua, la llengua oficial, i ho posen en pràctica. Es moren moltes llengües cada any al món i no sabem on s'aturarà aquest procés. Potser és inevitable, en cap cas és desitjable. Perquè els pensaments únics també se serveixen de les llengües per guanyar influència. Com menys llengües parlarem, menys serem capaços de contradir els missatges oficials. Si tots parlem igual, acabarem pensant tots igual. Molts estats ja desitgen que tots els seus ciutadans pensin igual: el que importa a un estat és la seva pròpia supervivència. I la inqüestionabilitat és molt més eficaç si passa per una llengua única", reflexiona Lluís.
El primer intent de lingüicidi, el del català
Si els catalans són pioners en alguna cosa és en ser víctimes del primer intent de lingüicidi planificat per part de Felip V amb el Decret de Nova Planta de 1716. Cal dir que des del 1700 el català ja estava prohibit per múltiples decrets, i que des de la conquesta d’Amèrica la Corona castellana estava exterminant els indígenes de les terres d’ultramar. Però és amb la "fantasia d’universalitat" de la Revolució Francesa que el "somni absolutista" d’eliminar la diversitat lingüística es converteix en "dogma patriòtic", escriu Lluís. El monolingüisme es va vincular a uns valors positius i progressistes, a la conquesta de drets universals, a la possibilitat d’accedir al poder. "Hi havia una lectura que potser era benintencionada, que els ciutadans han de poder controlar el govern, però en realitat qualsevol règim autoritari fa el contrari: utilitzar que hi hagi una llengua única per controlar millor els ciutadans", assegura l’escriptor.
Una altra idea elemental dels estats nació és que una llengua garanteix no només la pau, sinó la unitat de l’estat. "Tinc la sensació que la gent monolingüe raonable es pensa que tot plegat és un procés natural, cortès, civilitzat, polit, i no veuen la violència extrema que hi ha sota la imposició d'una llengua. De vegades per la força de les armes, però també en les societats democràtiques com França i Espanya al segle XXI, les lleis, els falsos consensos, el fet de disposar de majories lingüístiques demogràfiques inexpugnables, fan que s'exerceixi una violència lenta contra les altres llengües amb el propòsit de fer-les desaparèixer, però de manera més continguda perquè no es noti, que és lleig. És el que passa avui a Espanya. El gran argument de «si Franco no ha pogut matar la llengua catalana, la llengua no té cap risc» és una fal·làcia total, perquè les democràcies maten llengües. França n'és el gran exemple. Les democràcies tenen tots els instruments al seu abast per poder matar llengües si volen, i és evident que és el que desitja Espanya".
La globalització, que té tendència uniformitzadora, ¿ens portaria a una era prebabèlica però amb l'anglès omnipresent i omnipotent? "Que hi hagi una llengua franca és bastant inevitable i probablement útil. Però no vol dir que hàgim de renunciar al català per parlar anglès, com els espanyols no han de renunciar a parlar espanyol", sentencia Lluís. "Només demanem una mica d’empatia. Imagineu-vos que esteu envoltats d'estats hostils que volen fer desaparèixer la llengua espanyola –planteja Joan-Lluís Lluís–: com reaccionaríeu? No podeu entendre el que pensem i el que sentim?"