"Quan dius «el català morirà de totes maneres», estàs contribuint a la seva mort"

Barcelona"No t’ho he dit, però soc indígena, tinc un document que m’acredita com a maliseet", deixa anar el politòleg francòfon Jean-Rémi Carbonneau (Quebec, 1979) després d’una hora de conversa en català. Pertany a la comunitat wolastoqiyik i, tot i que és poliglot, mai li han ensenyat la llengua dels seus ancestres. De fet, perviu en poques reserves; deu tenir uns cinc-cents parlants i la majoria són gent gran. “Ens hem d’afanyar a salvar-la perquè està desapareixent”, afirma. Però ¿sempre és possible revitalitzar una llengua? “D’una banda, és qüestió de voluntat: si la gent vol, es pot fer. Quan dius «el català morirà de totes maneres», estàs contribuint a la seva mort. És un factor individual de desaparició del català. De l’altra, calen eines perquè tingui un rendiment creixent, exponencial”, defensa.  

Carbonneau fa catorze anys que treballa com a investigador a Alemanya i s’ha especialitzat en federalisme, nacionalisme i règims lingüístics. Coneix bé el cas català i parla la llengua amb fluïdesa. Fa vint anys, arran d’un viatge turístic a Barcelona, va descobrir que aquí hi havia una llengua pròpia, i no és difícil deduir que el fet de ser quebequès va fer que s’interessés per estudiar català a la Universitat de Montreal. Després hi ha dedicat anys de recerca i la tesi. Per això assenyala de seguida la gran diferència, pel que fa a la llengua, entre Espanya i el Canadà: "El problema principal és l'article 3 de la Constitució, el punt que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà. Si nosaltres haguéssim tingut això al Canadà, el Quebec ja faria temps que se n'hauria separat. A més, és una contradicció amb altres drets que hi ha en la mateixa Constitució pel que fa a la igualtat dels ciutadans: no pots dir que no hi haurà discriminació per motius de cultura, de llengua, i que només els castellanoparlants tinguin drets lingüístics a tot l'estat espanyol. Això és un privilegi, no un dret", conclou. Carbonneau creu que part del moviment independentista s’explica per aquest detall: que el català no sigui un deure sinó un dret, i circumscrit al seu territori. 

Un estat bilingüe de veritat

El Canadà, en canvi, és bilingüe en l'àmbit federal. L’anglès i el francès hi són oficials, si bé és cert que hi existeixen més de setanta llengües autòctones. “Tenir setanta llengües oficials seria complicat, però en cas d'Espanya estem parlant de quatre llengües. El castellà, el català, el basc i el gallec podrien ser oficials a tot l'Estat i deixar a cada comunitat decidir quina és o quines són les llengües oficials”, diu Carbonneau. Per al politòleg, la interferència de Madrid o d’altres comunitats autònomes presentant recursos al Tribunal Constitucional contra lleis catalanes és “injusta” i demostra que Espanya no s’acosta ni de bon tros a un estat federal. 

Si bé el francès és l’única llengua oficial del Quebec, és molt residual fora de la província, i com a màxim es concentra en zones de Nova Brunsvic i Ontario. Els angloparlants quebequesos, en canvi, sí que tenen drets asimètrics dins el Quebec. Per exemple, es poden dirigir en anglès a la justícia, la sanitat i l’administració. En una botiga quebequesa, a dreta llei no han d’entendre l’anglès, però de facto l’entenen, i cada vegada és la llengua d'ús més habitual. “A Montreal la situació és bastant semblant a la de Barcelona amb el català: ja és més fàcil obtenir alguns serveis en anglès que en francès. I en el nostre cas l’anglès no és només la llengua dominant del país, sinó que també domina a l’Amèrica del Nord i és la llengua de la globalització”, reflexiona. Que un grup sempre pugui imposar la seva llengua en qualsevol situació és “un problema de justícia lingüística a escala global”, diu el politòleg, que té previst tornar a Montreal per dirigir una càtedra sobre minories en una societat multilingüe, tema pel qual va ser convidat a la Biennal de Pensament de Barcelona. 

La necessitat de fer lleis 

Els problemes per aplicar polítiques lingüístiques de promoció del francès, tot i ser la llengua oficial, també solen topar amb reticències: “Hi ha persones a l'est del Canadà que ens diuen que som nazis i coses així perquè estem intentant fer exactament la mateixa política lingüística que hi ha a les altres províncies del país”, explica Carbonneau. Més enllà de la bandera de la diversitat lingüística, el politòleg defensa que cal regulació: “Hi ha gent que rebutja tota mena de coacció, però això justament és el que coacciona els altres parlants. La política lingüística espanyola coacciona les perifèries”, afirma.

Per a ell seria important que s’expliqués més sovint el fons del conflicte lingüístic: “Caldria més humilitat per conèixer el context històric. La recuperació de la llengua catalana als Països Catalans és una qüestió de justícia, es basa en la reparació d’un fet lingüístic destruït durant el franquisme. La idea de justícia és aquesta: si trenques una cosa, l’has de restituir”. 

El capitalisme i la globalització són dues de les forces que més pressionen les llengües minoritzades arreu del món des de fa dècades, en especial les que no tenen un estat que les defensi (el 43% de les llengües del món estan en risc d'extinció, segons la Unesco). Per això l’any passat es va actualitzar la llei de les llengües oficials del Canadà, per reconèixer la situació de minorització del francès i la necessitat de polítiques de revitalització. I això malgrat que el francès és la primera llengua oficial de gairebé un quart dels canadencs, i és globalment una llengua hegemònica i d'estat. Ja us podeu imaginar la diferència abismal per a les llengües sense estat.