Isidor Marí: "De conflicte amb el català n'hi ha, la qüestió és qui se'l menja"

Vilassar de MarEl filòleg, sociolingüista i cantautor Isidor Marí (Eivissa, 1949) fa cinquanta anys que manté una conversa pública sobre llengua, amb un tarannà dialogant però determinat. Va encetar la seva trajectòria en l’inici de la normalització lingüística de la mà del dialectòleg Joan Veny i de seguida va ocupar-se d'introduir el català a la Universitat de Palma. Des del 1980, quan el va fitxar Aina Moll per al departament de Cultura, va participar en el disseny de les principals polítiques lingüístiques que marcarien el futur del català. "Sempre he tingut la sort immensa de posar coses noves en marxa. Són moments màgics. En aquells anys de Transició es respirava en l'ambient la voluntat d'emprendre. Que a cada lloc on treballis hi hagi un grup de persones entusiasmades per posar en marxa una cosa nova, això és impagable", recorda. El 1996 es va incorporar com a director de filologia i humanitats a la UOC. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i n’ha presidit la Secció Filològica. És autor de diversos assajos sobre llengua i d’un grapat de discos de música folk amb bandes com Uc, Falsterbo Marí i altres. Encara té la guitarra al menjador de casa. Isidor Marí acaba de rebre el premi Pompeu Fabra a la trajectòria professional, científica i cívica que atorga la conselleria de Política Lingüística.

Va començar la carrera amb la normalització lingüística. Han passat 50 anys i el català no és una llengua normal. ¿S’ho imaginava, que seria tan llarg?

— Sí, i per això vam defensar que calia crear un cos de funcionaris de planificació lingüística, per més que en aquell moment no es preveia encara el gran canvi demogràfic de les dimensions i la complexitat que hi va haver a partir de finals de mil·lenni.

Què ha funcionat i què ha fallat?

— L'esforç ha donat resultats en molts camps. El català ara és una llengua apta per a qualsevol funció i ús. També crec que s'ha avançat molt en la competència dels professionals i, per tant, hi ha produccions en tots els camps d'un nivell òptim. I la proporció de gent que té una competència bona en català i fins i tot que l'han assumit com a llengua habitual, tot això és importantíssim. El català té dificultats, però jo diria que és la llengua menys amenaçada de totes les llengües amenaçades. Globalment, és una llengua que està guanyant parlants amb gent que s'hi incorpora des d'altres llengües.

Però flaqueja en nombres relatius.

— Jo sempre repeteixo que som més que mai i tenim més capacitats que mai. Hi ha més gent conscient, competent i activa que abans, fins i tot en una illa com la meva, Eivissa. Per tant, no és real ni és convenient que transmetem la idea que el català es troba a les portes de l'extermini, és el pitjor que es pot fer. Crec que hi ha una frivolitat, en aquest missatge tremendista. La mentalitat general està centrada en els problemes i trobo a faltar que es parli també de les solucions. Un missatge d'emergència ha d'anar acompanyat de les directrius per sortir-ne. El que tampoc no pots fer és el que es fa ara: que cadascú faci el que pugui; "Parleu català que ja s'arreglarà". Home, hi ha algú que ha de fer altres coses.

"Quan dius «el català morirà de totes maneres», estàs contribuint a la seva mort"

Quines prioritats marcaria?

— A l’informe que vam fer per al Pacte Nacional per la Llengua hi ha un esforç de sistematització molt important, però d’entrada diria que hi ha dues limitacions estructurals. Una és la fragmentació del territori lingüístic. Som una llengua mitjana –amb 4 o 5 milions de persones que usen activament el català i 9 o 10 milions que el saben–, però som una llengua esbocinada i, per tant, perdem multitud d’ocasions per fer economia d’escala. Des dels anys 80 ha quedat pendent la necessitat d'una coordinació institucional estable de tots els territoris de llengua catalana.

Políticament no ha estat possible, i s’ha intentat per via indirecta amb l'Institut Ramon Llull...

— Som gent una mica tímida, diguem-ne. Al llarg dels anys he vist que els polítics no solen plantejar batalles si no tenen l'absoluta seguretat de guanyar-les, i això és un error. Necessites perdre alguna batalla per guanyar la guerra i, sobretot, necessites plantejar uns objectius encara que sàpigues que no és fàcil aconseguir-los de manera immediata. Has de fer visibles aquests objectius i convidar la societat a mobilitzar-se per aconseguir-los.

Això demana mirada estratègica i de llarg termini.

— Trobo que no volem ser un problema, però si no et converteixes en un problema ningú pensarà que necessites una solució. Amb l'oficialitat del català a Europa i a l'Estat, per exemple, s'ha estat massa intermitent i massa poc constant en la reivindicació. L’oficialitat del català a Europa es va plantejar des dels inicis de la Unió Europea. Si tots els parlamentaris de llengua catalana haguessin estat la gota malaia, resultaria incòmode, es prestaria a situacions tenses, sí, però si vostè no em complica la vida, jo no tinc per què resoldre-l'hi.

¿La segona limitació estructural és la Constitució?

— Sí, l'estatus de la llengua. Crec que s’ha de seguir reivindicant l’equiparació de les dues llengües perquè la igualtat és el més elemental dels drets. Són fronts que haurien de tenir una continuïtat d’acció perquè, si no, estem remant contra corrent.

I amb aquests condicionants, en què centraria l’acció?

— Tenim un problema de cohesió social entorn de la llengua, la cultura i de les institucions pròpies. Hi ha hagut en pocs anys un canvi enorme de població, i això té unes implicacions socials i lingüístiques. Per tant, cal que hi hagi una política d'inclusió social que estigui centrada en la llengua i cultura pròpia i que posi tots els mitjans perquè la gent l’aprengui gradualment. Això, evidentment, és un esforç ingent. Als governants de l'Estat que s'omplen la boca parlant de solidaritat se'ls hauria de dir que la solidaritat és d'anada i tornada. I si hi ha uns territoris a l'estat espanyol que tenen necessitats urgents, requereixen unes competències i uns recursos proporcionals per fer una política d'alta envergadura d’inclusió i cohesió intercultural. La situació del català no es resol fent classes de català, es resol fent polítiques d'inclusió amb el català.

Vostè és un dels artífexs de l'exitós Digui, digui [el curs multimèdia de català per a adults]. Ara hi ha la sensació que les eines que van influir en la normalització dels 80 i 90 han caducat i ha faltat preveure’n de noves. Anem a remolc: els cursos per a adults estan col·lapsats, la plataforma 3Cat tot just acaba de néixer, l’escola no ha aplicat bé la immersió...

— Perquè el canvi ha estat molt general, molt ràpid i molt divers. No només hem crescut, sinó que hi ha gent amb unes necessitats noves, com els expats. I la revolució digital ens ha agafat una mica a contrapeu. Fa falta activar totes les oportunitats possibles respecte a l'aprenentatge de la llengua. Evidentment, el Consorci ha d’ampliar l’oferta de cursos, però també en poden oferir els centres d’idiomes privats. Sobretot, és important que hi hagi moltes ocasions d'aprenentatge informal de la llengua, perquè hi ha molta gent que arriba sense una experiència d’aprenentatge reglat. Per tant, cal multiplicar les ocasions en què la gent que ha arribat –sigui en l’entorn on viu, en associacions, en entitats, en llocs de treball– tingui possibilitat d’aprendre de manera no reglada, informal.

Això demana que les persones, empreses i entitats catalanoparlants utilitzem el català per activar el català dels nostres interlocutors.

— L'Aina Moll ja va promoure el que llavors en dèiem bilingüisme passiu, i que seria molt més adequat dir-ne monolingüisme actiu [en català]. Però crec que això necessita un complement. És necessari que tots els professionals assumeixin un principi que és vigent a l'administració federal del Canadà que és l'oferta activa: la gent hauria de sentir-se convidada a usar el català en comptes d'haver de fer ella cap esforç i "A veure què passarà si parlo català aquí"... Als cartells d’una botiga, quan et responen per telèfon, quan se t’adrecen, ha de ser visible que pots usar el català o el castellà. S'ha de forçar a fer servir el català, no sols convidar.

¿Vol dir que un cambrer hagi de dir "Bon dia, buenos días"?

— Al Canadà passa. Les empreses i els sindicats ja tenen temps d'haver-se posat les piles, i no han assumit la responsabilitat de promoure l'aprenentatge i l'ús del català entre el seu personal. És trist que hi hagi persones que fa vint, trenta, quaranta anys que viuen a Catalunya i que no tinguin una predisposició per atendre el públic en català. Les administracions s'han acomodat a una situació que tenen la responsabilitat de revertir. Perquè si el català, per inèrcia i per deixadesa, és absent en el teu paisatge lingüístic, no et sents autoritzat a parlar-lo i, per tant, retreus la competència. Cal un compromís per fer visible la possibilitat d'utilitzar el català en tots els àmbits.

És més còmode estalviar-se conflictes amb l’empresariat.

— De conflicte amb el català n'hi ha, la qüestió és qui se'l menja. Si el conflicte s'ha de resoldre és lògic que l'esforç de resoldre'l no recaigui únicament en la consciència i la iniciativa de cadascú, com passa ara. Crec que en tot cas hi hauria d'haver un esforç simètric i recíproc per totes les parts, i això està molt desequilibrat.

També hi ha una legislació que no s’aplica.

— Jo crec que hi hauria d'haver un desplegament legislatiu no en el sentit d'obligar sinó en el sentit de desobligar. Moltes vegades es capgira la realitat i es diu que el català s'imposa, però el que s'està imposant és que vas a molts establiments i no pots utilitzar la teva llengua encara que sigui oficial perquè no et respecten el teu dret. El que s'hauria de fer és desimposar el castellà, és a dir, que tothom tingués les mateixes opcions. Jo he dit de vegades, una mica de broma, que hi hauria d'haver una llei lingüística que digués que tot allò que és obligat fer en castellà també és obligat fer-ho en català i tot allò que tens dret a fer en castellà també tens dret a fer-ho en català. És un principi d'igualtat: no imposem, però no imposem cap de les dues llengües.

Perquè hi ha la idea que el català s’imposa i el castellà és natural.

— Un altre dels temes que s’està tergiversant és que saber la llengua oficial no et dona més oportunitats. És una afirmació gratuïta que contradiu els estudis que s'han fet. El fet que hi hagi molta gent que no és conscient que el català és útil per millorar la seva posició professional i social no vol dir que el català hagi perdut la condició d'ascensor social. En tot cas, no és el català el que ha de resoldre això, és la política social en general.