"Ho hem fet tan malament que els nostres fills parlen castellà"

ValènciaEl nostre recorregut per València ciutat comença en el punt de trobada preferit de la classe alta valenciana per fer-se un cafè: l’antic Mercat de Colom. Aquest esplèndid símbol del modernisme valencià està situat al bell mig del primer Eixample valencià, entre els carrers de Jorge Juan i Comte de Salvatierra, que no fa tant lluïen banderes espanyoles en cadascun dels seus balcons. Avui només queda alguna estanquera descolorida resistent, però entre els seus habitants encara es veuen moltes polseres rojigualdas. El valencià és inexistent a aquella hora. És dissabte al cap i casal, el dia que la gent de comarques s’hi arriba a fer compres i valencianitza la capital fins a convertir-la en un exemple bastant representatiu de la mitjana de tot el país, on només un 25% de la població afirma que parla habitualment valencià amb els amics. A València ciutat és un 16% i a la regió d’Alacant un 7,6%. En canvi, a les comarques del voltant de la capital i a les centrals, l'ús social valencià és majoritari.

A la cafeteria ens atén una noia sud-americana. La primera prova és fàcil:

- Jo vull un tallat.

- Muy bien, un cortado.

La meva acompanyant apuja l’aposta:  

- Jo vull un tallat amb sacarina i amb gel (triple salt mortal).

- Amb gel no lo entiendo.

- Amb gel és con hielo. Però has fet molt bé de preguntar. 

Continuem el camí cap al centre. Al davant d'El Corte Inglés una parella de mitjana edat amb un parell de caniches negres s’interessa pels nostres. La dona parla castellà, però el marit, que sembla una mica més gran, sí que parla valencià. Això em fa pensar que el trencament de la transmissió lingüística a València ciutat va començar pel gènere femení, ja que es considerava el castellà com a més fi i impropi de les damisel·les. L’estudi sobre coneixement del valencià del 2015 em refuta la hipòtesi. El coneixement és més ampli entre les dones. També hi ha un biaix ideològic: la gent d’esquerres parla més valencià.

En una farmàcia a la plaça de l’Ajuntament no és fins al tercer intercanvi lingüístic que la farmacèutica em respon en valencià. La lliçó és clara: qui insisteix té premi.

El gran canvi respecte a principis dels 90, quan vivia a València, és que ha desaparegut bona part de l’hostilitat cap a la llengua que abans era molt perceptible en l’espai públic de la capital. Aquesta és una percepció personal, esclar, i és evident que hi ha casos de tot, però avui la llengua pròpia fins i tot s’ha convertit en un element de màrqueting gastronòmic. “The autentic esmorzaret”, es pot llegir en un local d’entrepans. “Prueba nuestro cremaet”, diu més enllà. Fins i tot hi ha una cadena de pizzeries fetes amb productes valencians on tot està retolat en valencià, la Del Poble Pizzeria. Ara bé, ni la web té versió en valencià i ni els cambrers de l’establiment el parlen.

Un dialecte ‘cool’

Al davant del Mercat Central, autèntic temple de la gastronomia local on sí que se sent parlar valencià amb normalitat, cacem al vol una conversa en una terrassa: “Ho hem fet tan malament que els nostres fills parlen castellà”, comenta un home de mitjana edat amb pinta de professor d’institut. És un bon resum de la situació. El valencià és acceptat ara com a part del paisatge a la capital potser perquè ja no es percep com una amenaça, i per als joves és una mena de llatí o dialecte cool del qual només cal saber unes poques paraules nostrades de la “terreta”.

Això sí, mai et pots deixar portar per les aparences. En un local de cosmètica ens atén una pèl-roja amb aspecte d’irlandesa, i quan ja ens preparàvem per al frustrant “no te entiendo”, ens respon amb un valencià apitxat magnífic d’Alfafar. Perquè la realitat sociolingüística del País Valencià és complexa. I així com cada vegada hi ha més parlants amb consciència lingüística i orgullosos de la seva cultura, també és veritat que la situació d’emergència lingüística continua ben vigent.