Francesc Xavier Vila: "Hem de tornar a dir que si vius a Catalunya esperem que aprenguis català"

El català viu un moment convuls en molts fronts. D'una banda, hi ha la sensació que cada vegada es parla menys al carrer i les xifres ho corroboren. A l'escola, a més de tenir un model d'immersió ple de fissures, hi ha la pressió judicial per la possible imposició de percentatges de castellà. D'una altra, però, com a mínim el Pacte Nacional per la Llengua que s'hauria de signar el 2023 representa un pla ambiciós per encarar aquesta crisi d’usos. El secretari de Política Lingüística, el sociolingüista Francesc Xavier Vila, afirma clarament que hi ha dèficits en tots els camps, un repte majúscul i la minorització constant des de Madrid.

Per què ara tenim la sensació d’emergència sobre el català quan és obvi que una llengua viu una evolució? Ens hem estat enganyant?

— És una confluència de diverses qüestions. Durant la dècada del 2010 al 2020 la llengua no estava al capdavant de les prioritats polítiques, de fet en l’anterior dècada tampoc. En aquest període, a més, ha continuat havent-hi un progrés molt important de la migració. L’any que més migració ha arribat a Catalunya és el 2019. Això fa que es percebi que al nostre voltant hi ha més gent que no sap català. I això coincideix també amb l’època en què han arribat les plataformes, han ocupat molt lloc en la nostra vida i han fet recular el català d’un espai on ens pensàvem que estàvem més còmodes. Si això mateix passa al sector serveis, a la sanitat... tot suma.

A la llista encara s’hi ha descuidat la crisi.

— Sí, les crisis han tingut el seu impacte en la llengua. El 2008 es va deixar de parlar de moviments de població i es van reduir les aules d’acollida i el suport al català, però en realitat el que va passar és que el saldo demogràfic total no canviava, però les arribades i sortides es mantenien en 100.000 [persones per any]. I no és igual tenir una persona que ha après català que una que acaba d’arribar, això la gent ho percep. També és veritat que en els últims 20 anys hem estat sotmesos a un bombardeig ideològic constant de criminalització de la promoció del català. De qualsevol cosa que es feia se’n deien uns penjaments espectaculars. Això no ha fet que la gent que parla català el deixi de parlar però sí que ha fet que hi hagués menys possibilitat d’estendre’n l’ús.

¿Vol dir que els partits que problematitzen l’ús del català se surten amb la seva?

— Han aconseguit èxits. Abans es donava per suposat que una persona que venia a viure a Catalunya i s’hi quedava era positiu que aprengués català i, per tant, que l’empresa l’hi animés. Ara gairebé l’empresa ni s’hi atreveix.

Per si l’acusen de discriminació.

— Exactament. En alguns sectors s’ha instal·lat la idea que s’ha de poder viure a Catalunya com si fóssim a Madrid. Això trenca el pacte bàsic que es va fer quan vam sortir de la Transició, que era que tothom havia d’acabar aprenent català. Això no implica que no s’hagin d’aprendre altres llengües. Però, agradi o no, Catalunya no és Castella.

S’ha comprat aquest marc mental?

— Hi ha hagut un intent de convertir la llengua en una qüestió estrictament individual, com si les persones no parlessin amb altres persones. A base de dir «Oh, quina sort que tenen els catalanoparlants que són bilingües» el que ha passat és que primer t’obliguen a saber una llengua i després t’exigeixen de parlar-la perquè ells tinguin dret a ser monolingües. Això ja es veu que no pot anar així. Això el que fa és posar uns col·lectius sempre en l’obligació de cedir. Jo en dic oficialitat condicional: el català és oficial fins que et trobes que el teu interlocutor no en sap. I ara ja hi ha gent que creu que et pot dir que té dret a no entendre’t. Per fer això hi ha hagut conceptes clau, com dir que el català és "llengua cooficial".

Vol dir que el català és llengua oficial, no cooficial.

— Dir cooficial és comprar el marc mental dels que volen convertir el català en inútil. I les llengües que no tenen utilitat per definició desapareixen. El que s’ha intentat amb el català és que no tingués utilitat pràctica i que no tingués utilitat simbòlica. És a dir, que no serveixi per a res, perquè a tot arreu has de poder treballar i estudiar sense català, i també que no tingui cap lligam amb el fet de ser o no ser català. Si avui més del 95% de persones nascudes aquí el saben, hauríem de ser capaços de vincular el català amb la catalanitat. I dir: si vols formar part del club és important que facis aquest pas. Ara mateix estem totalment espantats de considerar-ho.

Més aviat sembla que el català s’ha de buidar d’ideologia perquè s’ha vinculat a una opció política.

— Els que han vinculat el català a una opció política són els que, essencialment, no utilitzen mai el català. Si l’unionisme no fa servir el català és lògic que l’unionisme es vegi menys lligat al català, però els que ho han de resoldre són ells: el que han de fer és utilitzar-lo. Quan el Quebec va fer l’intent d’independitzar-se, el que va fer el govern del Canadà va ser convertir-se en un estat bilingüe. Van demostrar que els francòfons no se n’havien d’anar perquè garantien la supervivència digna de la seva llengua. Això no ho veig a l’estat espanyol, més aviat al contrari, té una pulsió d’intentar liquidar qualsevol diversitat que existeixi. L’estat espanyol no vol jugar la carta canadenca sinó la de la minorització de les llengües.

El ministre Miquel Iceta no diu el mateix en els seus discursos.

— El nucli central de l’estat no està pel plurilingüisme. Els càrrecs passen i les estructures de l’estat romanen inalterables. Tenen molt clar que la seva llengua és intocable i les altres són de més a més. La principal política lingüística que es fa a Catalunya és la de l’estat espanyol per fer que el castellà sigui una llengua ineludible a tot arreu. És tan obvi que a vegades ens n’oblidem. N’hi ha prou d’entrar en una farmàcia per veure-ho.

Heu dit que el Pacte Nacional per la Llengua busca generar consens. ¿Però que no existeix consens sobre el fet que el català és la llengua pròpia i oficial de Catalunya? Són debats que ens porten molts anys enrere.

— Nosaltres el que diem és que aquest consens s’ha afeblit i que a còpia de missatges repetits s’han generat dubtes i esquerdes, i el que volem és reforçar el consens i adaptar-lo al món contemporani. Avui hi ha una part de la població que es mou i no pensa en arrelar-se aquí, com els estudiants d’Erasmus, i hem de ser capaços de veure que el seu paquet de drets i deures no ha de ser el mateix que el d'algú que ve per quedar-se.

Com que les fuites a la canonada de la llengua estan en molts pisos diferents, com a secretari de Política Lingüística, quines prioritats marcaria?

— Hi ha una primera direcció, que és actuar sobre els coneixements. Hi ha molta gent que diu que sap català però en té un coneixement molt més baix que de castellà. Normalment no hi ha gent que sàpiga el català i no el vulgui parlar. El que passa és que el diferencial de coneixement entre les dues llengües és molt gran i, per tant, les persones convergeixen en parlar castellà. Hem de dotar de coneixement les persones, però no només les que arriben de nou, perquè el procés d’aprenentatge ha de continuar més enllà de les 45 hores [necessàries per al certificat d'arrelament].

En segon lloc?

— Les disposicions mentals. Ens han ficat al cervell, al llarg de més de 300 anys de minorització lingüística, que el català serveix per als de la tribu. I a més, com que han garantit que sapiguem molt castellà –segurament som en el moment de la història que se sap més castellà a Catalunya–, quan veiem algú que no sembla de la tribu immediatament es dispara la convergència cap al castellà. El Pacte per la Llengua ha de servir per modificar els consensos i atrevir-nos a dir que és bo que d’entrada parlis català. Que és bo que facis ús de la teva responsabilitat lingüística: si una multinacional estrena una pel·lícula en català, mira-la en català. Si tens opció, aposta per la llengua afeblida.

Tercera?

— Les oportunitats d’ús. Hem de treballar perquè hi hagi oportunitats per fer servir la llengua: que hi hagi entreteniment en català, que les empreses compleixin la normativa d’atendre les persones amb la llengua que prefereixin...

Però com es pot arribar més enllà del cercle dels convençuts?

— Hem de ser capaços d’arribar a col·lectius diferents. Necessitem que la gent que sap la llengua n’incrementi l’ús una mica. Quan haguem tancat el Pacte hi haurà una campanya pública per legitimar aquests comportaments. Hem de tornar a dir que si vens a viure a Catalunya esperem que aprenguis català, tens el deure moral com a mínim d’entendre la llengua. Fa 30 anys, aquestes expectatives existien.

Un dels grans problemes és la poca capacitat regulatòria de Catalunya. ¿El Pacte anirà vinculat a lleis, multes i pressupostos generosos? Perquè l’obligatorietat de rotular en català o que t’atenguin en català ja existeix.

— Per descomptat. Però el que hem de fer és relegitimiar les polítiques per actuar davant d’una discriminació. Amb el màxim consens.

El problema, doncs, no és només legal, és que pot ser impopular.

— Hi ha una part de la població a qui se li ha fet creure que era impopular, com si el català hagués de ser una llengua simpàtica. Les llengües no s’aprenen perquè siguin simpàtiques, sinó perquè són útils en termes instrumentals i simbòlics. El català ha servir per a més coses pràctiques i per a coses simbòliques, com sentir-te més ben incardinat en la societat on has decidit de viure.

La qüestió és si el Govern serà prou fort per capgirar aquesta idea.

— No ho farà només el Govern, sinó la combinació de poder executiu, legislatiu, judicial, creadors d’opinió, entitats, societat. El Pacte Nacional volem que generi transformacions socials de debò.

Veient la situació, serien vàlides les campanyes de normalització que s'han fet des dels 80: el «català és cosa de tots», el «parla sense vergonya...». Hem avançat poc.

— Recordo que mentrestant han vingut milions de persones que no saben que aquestes campanyes han existit. Eren bones campanyes. Els missatges continuen sent vàlids. No es pot esperar que la gent que arriba a Catalunya tingui aquesta informació si no l'hi dones.

Quin lema hauria de tenir la nova campanya?

— La campanya hauria d’animar la població que sap català a compartir-lo. La llengua ha de ser de tots. Si no és de tots, serà només d’uns i si hi ha una línia de fractura és molt més difícil de generar consensos.

Parlàvem de la poca diligència a l'hora de fer complir normatives que ja existeixen. ¿A l’escola ha passat el mateix, amb inspecció i la consciència lingüística del professorat?

— Ha passat força. Es va entrar en un cercle viciós: com que els joves ja aprenen català a l’escola, a les universitats ja no els formem en català, a les oposicions ja no ens hi fixem, els màsters de formació de secundària van donar per descomptat que l’alumnat sabia com funcionaven els centres en règim d’immersió, la gestió del multilingüsime a l’aula va desaparèixer. Potser fa tres dècades algú va dir "Ja hi hem arribat, ja no cal que ens en preocupem, està solucionat". Resultat: hem enviat promocions de docents al sistema educatiu amb un domini del català feble, i per tant és fàcil que es passin al castellà, i sense una formació específica per treballar el multilingüisme. Ara es tracta de trencar aquest cercle viciós. Per exemple, s’ha recuperat el requisit del C2 a partir del 2024.

¿La Generalitat s’està preparant per a una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional?

— Estem absolutament convençuts que el model que tenim entra dins el marc que ha anat dibuixant el Constitucional. Òbviament, n’hem vist de tots colors.

Aquesta setmana la batalla dels percentatges ha començat també a les Balears.

— No, al contrari, l’acaben. Perquè a un pare que intentava obrir un litigi copiant el 25% d’aquí, el tribunal li ha dit que no. Qui és un pare per canviar el model lingüístic d’una escola on la majoria de pares volen un altre sistema?

Sobre el pla de llengua que està preparant Barcelona, fa uns dies van cridar l'atenció xifres com el 5% de joves, de 15 a 34 anys, de Nou Barris que fan servir el català de forma habitual. És molt poc. Com s’actua aquí?

— Si mirem les xifres amb calma, la meitat d’aquests joves són immigrants, perquè és la franja d’edat que hi ha més mobilitat de població. Per tant, hem de treballar per millorar el coneixement: oferint-los cursos i fent que les empreses formin els treballadors perquè tinguin el català. Això és una forma de progrés social. El teixit econòmic és fonamental. Ara en una empresa, si arriba algú de fora, amb aquella por que tenim, s’espera que tothom parli castellà per ell.

En un context on no tenen la vida resolta és incòmode demanar-los el català.

— Però no és incòmode exigir-los el castellà.

És que la majoria ja el tenen.

— El 50%. Precisament són els que podrien aprendre català. A vegades es fa demagògia amb aquesta qüestió. Perquè hi ha persones que tenen feines de classe mitjana, pensem en el sector mèdic, per exemple. ¿Persones que fa anys que són aquí que tenen capacitat per aprendre i una professió també és difícil esperar que l'aprenguin? ¿O si treballen de cara al públic? Hem de capgirar-ho. Per descomptat que s’ha de treballar contra la segregació. Els més febles no són a qui s’ha de posar més pressió. Però el problema del català és la segregació i la minorització. El català és la llengua feble, hem de visualitzar la necessitat que més i més persones la parlin. És que hem arribat a comprar la idea que havia imposat el franquisme que s’havia de parlar castellà per educació, per deferència, quan aprendre la llengua del país on vas a viure també és educació. Mínima. Es diu en totes les llengües. A Roma, com els romans. Donde fueres, haz lo que vieres.

Els sociolingüistes exliquen que l'evolució de la llengua va lligada al model econòmic. ¿Sense canviar-lo és més difícil fer polítiques lingüístiques?

— Tenim moltíssim marge de millora. Hi ha territoris que han apostat per un monocultiu de sectors de serveis que demana molta mà d’obra amb salaris baixos i sense contacte amb la població autòctona. Com més creix aquest model més difícil és el manteniment de la llengua del país. Però els bascos han apostat per un altre model i el resultat és que l’economia va millor i la llengua va millor. Al Veneto i a la Llombardia tenen indústries amb valor afegit que no necessiten tanta població amb feines temporals i això redunda en el benefici col·lectiu i té un impacte en la llengua. Si fas una societat desestructurada, ho notaràs en la llengua.