Per què he de ser una heroïna quan jo voldria ser normal

Barcelona - TerrassaSurto del gimnàs, un complex esportiu municipal del poble del Vallès on visc, i faig via cap a l’estació dels Ferrocarrils Catalans. El monitor de Body Pump ha fet tota la classe en castellà. “Siete, ocho... Vamos, vamos, a darlo todo...!” Nosaltres, els alumnes, fèiem les petites bromes en català. “Ai, moro, moro, seguiu sense mi!”, gemegava una de nosaltres. I ell mateix, quan ens havia de corregir, ho feia en català, perquè ens coneix, i perquè ell és catalanoparlant. “Empar, obre més les cames...”, feia. I tot seguit, de nou: “Venga, chicas, dos ‘lunch’ más...” Segurament ni ho ha pensat, en això que fa.

Viure en català. ¿Espontàniament o amb el petit esforç? Sempre alerta, sempre amb el petit esforç. Jo no volia ser una heroïna quan vaig començar a escriure llibres, l’any 1999. Volia una vida lingüística “normal”. Em pensava que podria ser possible.

A l’estació de Valldoreix, el poble on ara viu Ansu Fati, tots els cartells oficials estan escrits en català. “Venda de bitllets T-Mobilitat”. Les veus de la megafonia també son en català. “Aquest tren no admet passatge”. Una altra cosa és la conversa dels passatgers. Una senyora li diu a una altra senyora: “Puri, no llevas mascarilla”. El senyor que seu davant seu fa un senyal amb el dit polze d’assentiment i aprovació. Llavors, amb accent català, fa: “Todos la tendríamos que llevar”. Jo m’hi afegeixo. “Sí, és que ens en descuidem!” I ell, a mi: “Però no és excusa!” La senyora Puri diu: “És una murga”. Però llavors la senyora que ha iniciat la conversa li dona la raó i ella, i ell també, es passen al castellà.

Baixo a La Floresta i pujo al bar de dalt de l’estació, que sempre és ple de bevedors de cervesa matinals, habituals i intergeneracionals. Un senyor gran, amb gorra i gaiato, parla amb accent andalús sobre un pernil: “A mí lo que me gusta es la grasa. Si no, no tiene gracia”. Al seu costat, un jove barbat amb la caputxa de la dessuadora posada, pantalons militars i un gos als peus suca unes ulleres de xocolata al cafè amb llet. L’amic que seu amb ell cargola un porro. “Tú! Que tienes una clienta nueva!”, crida, referint-se a mi. L’amo del bar, o l’encarregat, se m’acosta i em diu, amb accent estranger: “Si quieres café, la máquina está fría. Me voy a comprar pan. Si cuando vuelva estás... ¿Quieres café?” I jo li contesto, però parlant, sense voler, més a poc a poc: “Em puc esperar, no tinc pressa”. Procuro fer més gestos amb les mans, obrir més els ulls. Per què ho faig? Perquè entenc, detecto sense error, si el fet de parlar-li en català és fàcil, forçat o forçadíssim. En aquest cas és forçadíssim. Com quan vaig a la perruqueria. La simpàtica, divertida, tan professional perruquera em parla sempre en castellà. “Es que eres muy fuerte, yo me meo contigo”, sempre em diu. I jo procuro aguantar, aguantar, però no sempre me’n surto. Cap de nosaltres fa res amb mala intenció.

Tiro cap a Sant Cugat. A l’estació, una parella de joves, moderns, escolaritzats, segur, en català, parlen en castellà de la casa de la mare d’una amiga. “Tiene un cacho casoplón”, diuen. Quin plaer, l’argot. Enfilo en direcció Terrassa. Baixo a l’Hospital General. Una dona d’uns cinquanta em demana si sé anar-hi, a l’hospital. Com que no tinc res a fer l’hi acompanyo. Enraonem tota l’estona en català. Hi té el marit ingressat des d’ahir. Sembla mentida però és covid, i ella està tan atabalada (fa servir aquesta paraula) que ja no recorda per on s’hi va. Arribem al taulell de recepció. I la dona, que viu a Mira-sol, es dirigeix a la recepcionista en castellà. La recepcionista, que és catalanoparlant, li contesta, esclar, en castellà. Mentrestant em truquen d’una empresa immobiliària i un contestador em demana que premi 1 si vull ser atesa en català; 2, si vull ser atesa en castellà. Si hi ha opcions, qui hi perd sempre?

Torno a l’estació, aquest cop cap a la Universitat Autònoma. Una noia amb una samarreta de Guns and Roses llegeix un llibre sobre ciència, en castellà. La mascareta que duu, lila, té un text escrit en català: “Prou violències”. Un noi parla en anglès per telèfon. Una noia mexicana explica als seus amics, en castellà, un cas lingüístic curiós: la mare, que parla nàhuatl, no domina bé el castellà i per demanar qualsevol cosa que no sap com se diu, fa servir un truc. Per exemple, fa: “Dame eso que hay encima de la tlacualoni” (que vol dir, aclareix, “taula”).

A Peu del Funicular, puja un matrimoni de dones amb un gos, que venen, ja es veu, de passejar per la carretera de les Aigües. El gos no porta morrió. Nosaltres, sí. “El puc tocar?”, pregunto. “Sí, no hace nada”, contesta una d’elles, afable. L’accent sembla de la Rioja. “Com se diu?”, pregunto. “Es diu Boira”, em contesta l’altra. Una catalana i una riojana, doncs. Entre elles parlen en castellà, pel que veig. Però tot d’una la riojana es dirigeix al gos. “Boira, seu”, li diu. Fa com la meva sogra, em moro de riure. Li parla en castellà a tothom excepte als nens i a les mascotes.