Per què ens fa tanta gràcia l’humor sobre el català?

Un militant del català, cansat de patir, s’adreça al Senyor:
— Senyor, no em queixo, ja sé que som el teu poble elegit... però no en podries haver triat un altre?

Aquesta versió d’un acudit sobre les tragèdies dels jueus bé podria servir per il·lustrar l’esperit sofert del catalanoparlant, tan tossudament alçat mantenint la llengua com terriblement cansat de la tabarra lingüística. Malgrat que el fons de la qüestió sigui una preocupació real, o potser precisament per això, la llengua és motiu recurrent de gags, monòlegs i paròdies per part dels mateixos parlants. Mentre en altres països els acudits van sobre tòpics com el menjar, l’estètica i la meteorologia –el xovinisme francès o l'esnobisme i la gastronomia pèssima dels anglesos–, a Catalunya fem mofa de la mala salut de ferro del català. Per què carai ens fa tanta gràcia l’humor sobre el català?

"Hi tenim fixació perquè un anglès mai ha sentit qüestionada la seva llengua; és una cosa que parla de manera natural. En canvi, parlar català et porta a situacions violentes, surrealistes, divertides... i per això és font d'acudits, monòlegs, reflexions. L’humor sobre el català té un rerefons polític", afirma Júlia Cot, guionista i coautora del quadern de passatemps Jugada mestra! (Ara Llibres). L’humorista i codirector de La competència, Òscar Andreu, fins i tot ha creat un monòleg sencer sobre la seva relació amb la llengua, Crida als ocells de colors llampants, un espectacle que ha esgotat totes les entrades en la seva primera gira. "L'humor és un bisturí amb el qual pots apropar-te al tumor –diu Andreu–. Ja m’agradaria que parlar de la llengua fos humor blanc. Però prefereixo acostar-me a un tema d’interès i proper al tabú que no pas intentar agradar a tothom".

"Els acudits són una via dels humans per esbravar-se, superar les situacions incòmodes, desagradables, frustrants i fins i tot tràgiques", explica el professor Joan Melià, que va trobar en els acudits una manera d’ensenyar gramàtica a classe, idea que ha recollit al llibre Somriure amb la gramàtica (Ed. Lleonard Muntaner). Fer humor serveix tant per assenyalar un problema com per (des)dramatitzar-lo, els acudits "tenen una part de transgressió i de toc d’atenció", assenyala Melià. "El català no passa per un bon moment, però està ben viu. Per això en fem broma, perquè és un referent, perquè és la nostra llengua... De les coses mortes a poc a poc se'n deixa de fer broma. Oi que ja no es fan acudits de Paquirrín? Perquè és un referent antic, televisivament mort, que ja és desconegut per les noves generacions", explica Cot. En canvi, el català va ser motiu d'un gag brillant del Polònia que parodiava la cançó SexeSexy de Mushkaa i Bad Gyal convertida en LèxicSexy de mans dels personatges de Pere Gimferrer i Quim Monzó: "Tenim lèxic sexi, tot i que dir l’hora sigui un repte èpic" i "Tindràs la clica excitada quan sentin la ela geminada", cantaven.

"Viure una situació política, jurídica, de consum, que no és de plena llibertat; viure un procés de substitució lingüística, d’invisibilització i minorització de la llengua primera d'aquest país", enumera Andreu, fa que fer humor del català sigui un camp de mines i, per tant, terreny fèrtil per als acudits polítics. "Ara bé, si es converteix en una addicció i sempre ens aproximem als problemes no de manera seriosa sinó des de la ironia, això és un símptoma que ens estem coartant. L’humor català treballa molt la ironia perquè ens han faltat altres eines per enfrontar-nos directament al problema; ens ha faltat poder pur i dur. La ironia està lligada a una frustració com a país i com a nació", reflexiona Andreu.

Ganes de divulgar, passió per corregir

Rere l’humor sobre la llengua, més que un intent de banalitzar la qüestió, sovint hi ha una voluntat més o menys directa de conscienciació sobre les dificultats que viu el català. "No vull convèncer ningú –diu Òscar Andreu–. La meva intenció no és evangelitzar. Però si poses sobre la taula unes qüestions sociolingüístiques que tot parlant de llengua mitjana i minoritzada crec que hauria de saber, ja m’està bé que passin coses. Com un espectador que estava a punt de muntar un negoci i em va dir que canviaria tota la cartelleria al català".

La guionista Elisenda Pineda, que ha publicat La llengua catalana. Contra tots els embats (Ara llibres), sí que tenia una intenció més directa que el llibre fes "riure mentre el llegeixes, però que també et deixi aquell pòsit de consciència que convidi a posar els peus a terra i a assumir la responsabilitat de parlar en català peti qui peti", diu. "Vaig ser molt conscient que estava treballant amb material sensible", recorda, i per això va buscar "l’equilibri entre fotre's d'un mateix, l'escarni a espanyols i francesos, i la divulgació", afirma.

És evident que els acudits que tracten sobre un determinat col·lectiu fan més gràcia o menys en funció de si qui els explica forma part del mateix grup (i, per tant, hi és sensible) o n’és extern (llavors hi ha més mala bava), i igualment passa amb qui els rep. Pineda no creu que el seu llibre pugui arribar a fer gràcia als no convençuts: "Em faria molta il·lusió que s'afegissin a un moviment ciutadà en defensa de la llengua. Però, si en puc pescar dos o tres, ja em donaré per satisfeta. En canvi, crec que La catalana llengua sí que pot inocular autoestima als convençuts. No és el moment de deixar anar els rems", proclama.

"El català és llengua i és identitat –diu Joan Ferrús, humorista i coautor del Quadern de Blackie Books–, i sovint el vivim de manera traumàtica per les condicions en què es troba la llengua i el país. L’humor, en canvi, ens permet perdre-li respecte i conviure-hi de forma més celebratòria, fent comunitat". Pot ser que l’autoparòdia sigui part de la identitat catalana? Què defineix la catalanor? "Fa poc llegia una entrevista a la cuinera Marina Nicolau en què deia que els catalans són llengua, terra i cuina, i em va agradar molt fixar la nació en aquests tres conceptes. Però més enllà d'això crec que una cosa que defineix molt els catalans és estar-se preguntant constantment què defineix els catalans –reflexiona Júlia Cot–. Pel simple fet que no se'ns ha deixat ser i que la nostra nació no es dona per feta. Som un poble tan observat, qüestionat i criticat que estem tota l'estona preguntant-nos sobre la nostra identitat. Perquè ens han fet creure que no és lícita, que és un caprici, o que és classista, xenòfoba, supremacista... I una altra cosa que vincula tot el país és el culte a Plats bruts".

L’any dels passatemps

Aquest estiu coincideixen a les llibreries tres quaderns d’estiu amb passatemps que justament posen a prova els coneixements de catalanor i que setmana rere setmana són al rànquing de més venuts en no-ficció: el Quadern de passatemps per a adults, de Blackie Books, que després de tretze anys de ser supervendes en castellà té la primera edició en català; Jugada mestra!, amb jocs de Tomàs Fuentes i Júlia Cot i dibuixos del gran Manel Fontdevila (Ara llibres), i els Passatemps irreverents per a catalanoaddictes, de Luca Vals i Pedro Rodríguez (Fanbooks). Són llibres que exploten els dubtes i complexos de no parlar prou bé el català amb exercicis sobre barbarismes, dialectes, frases fetes, topònims, paraules poc conegudes, onomatopeies, etcètera. "Tenim complex i por d'expressar-nos correctament perquè som conscients que és una llengua que ha estat prohibida molts anys i que ara mateix està molt contaminada pel castellà", diu Cot.

"L’important és parlar el català, ampliar els seus usos i horitzons. Les xarxes socials, la música pop en català, tot això ajuda al col·loquialisme i a fer una cosa que és important: parlar el català sense prejudicis. Està molt bé saber què és correcte o no, però sobretot és important que usem el català encara que sigui malament", diu Ferrús. O, com defensava el clan Fabra del Polònia: "Si el català et sembla de tietes, mira que ets ruc, tanco cometes, que pots dir facts i servir xona, i que t’entenguin a Guissona". Això, però, introdueix una altra qüestió polèmica: la qualitat minvant de la llengua. "És una dicotomia definitòria –assenyala Elisenda Pineda–. Tenim el seny i la rauxa, i el català hard i el català light. Hi ha dies que valorem positivament que es parli català, encara que no respongui a totes les indicacions gramaticals que ens va llegar Pompeu Fabra, i altres dies que maleïm els ossos d'algú que no fa una neutra com déu mana o que posa esses sordes al lloc de les sonores. I això ens passa perquè no som un país normal. Desconec si a Madrid s'arrenquen els cabells perquè ja no es pronuncia el castellà de principis de segle XX o per si no es fan servir paraules com ponzoñosa o jicarica, però tot apunta que es preocupen d'altres coses, perquè la seva identitat està més que validada i la seva llengua també. Catalunya està en procés de construcció des que va néixer; som la Sagrada Família dels estats i, en aquestes condicions, estem constantment qüestionant si ho estem fent bé o no".

Les tres novetats editorials, d’altra banda, demostren que hi ha un mercat editorial que demana productes en català, i editorials que hi estan amatents. "Hi ha molta consciència –afirma Júlia Cot–. Vull veure i llegir coses en la meva llengua materna. Jo mateixa vaig recórrer mitja Catalunya en cotxe per portar les meves filles a veure Frozen 2 doblada en català al cinema. I quin merdot de pel·lícula, tu. Però un merdot en català".