La gesta èpica dels catalans que van salvar la llengua

BarcelonaVa ser en una nit de tertúlia i de licors que es va decidir el futur del català. Un grupuscle de "lletraferits, ensopits, incandescents i borratxos" van decidir, el 1859, recuperar els Jocs Florals que s’havien celebrat a la cort provençal els segles XIV-XV. I, a sobre, van acordar fer-ho només amb obres escrites en català i occità, no en el castellà que tots feien servir a les aules, als poemes i a la correspondència. No ho feien pas per salvar la llengua, sinó per enterrar-la dignament. En tot moment van ser inconscients de la fita que aconseguirien: ni més ni menys que "convertir aquella parla pagesa i cantonal en una llengua de primera divisió, que té una gramàtica, que té un estàndard, que s’ensenya a les escoles, que s’hi escriuen mitjans...". Aquest és el relat, dramàtic i èpic, que Alfred Bosch (Barcelona, 1961) novel·la a Obriu pas! (Columna), en què narra "l’epopeia dels que van salvar el català... a pesar d’ells mateixos".

El novel·lista, polític i professor creu que el fet que el català avui estigui viu és "la història més triomfant dels catalans de l’època moderna". El més probable era que al català li passés com al venecià, el sicilià, l’irlandès o el bretó, que eren llengües de reis i trobadors, però que avui no tenen, ni de lluny, la salut del català. "El cas del català és únic, és un miracle. No és el nostre tema, no, no, té valor universal. L’única llengua que se li pot comparar remotament és l’hebreu", explica l'autor. I, en canvi, Bosch troba que ni en som conscients, ni sabem ben bé com va anar. Potser en un país avesat a les derrotes, costa admetre les victòries?

El moviment floralista

La fita històrica que va marcar l’inici de la Renaixença, per a Bosch, no va ser l'Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau –"és anecdòtic, va escriure poquíssim"–, sinó el moviment al voltant dels Jocs Florals, que retrata des del vessant humà, incloent-hi rivalitats literàries, gelosies, duels amb pistola, enfrontaments per les amistançades... "És com un docudrama. És The Crown però amb la història de la llengua catalana. Si algú la portés al cinema o a la televisió, gaudiríem com camells i revaloraríem l’aventura de la llengua", assegura Bosch, que al pròleg ja avisa que es tracta d'"una reconstrucció lliure i dramatitzada".

El llibre rescata noms que potser al gran públic li sonen d'instituts i biblioteques, i els dota d’humanitat. Per exemple, el solemne i deprimit Manuel Milà i Fontanals, que tenia l’autoritat acadèmica per proposar, contra tot pronòstic, que els Jocs Florals fossin en català i occità. O el viril i elegant Víctor Balaguer, autoanomenat Lo Trobador de Montserrat, sempre enfrontat a la rata de biblioteca Antoni de Bofarull, Lo Coblejador de Montcada. "Són bards, poetes que volen triomfar en el món de les lletres i que les senyores els adulin. Víctor Balaguer voldria ser Verdi! I prenen una gran decisió històrica d'una forma passatgera i amb molt poca èpica, cosa que li dona més valor", diu Bosch. En qüestió d’un parell d’anys ja estava clar que el català –que havien anomenat llemosí i assimilat a l’occità– era sens dubte una llengua. "En aquell moment el català triomfa perquè es vincula amb la nació: no hi ha país sense llengua, i no hi ha llengua sense país. Hi ha projecte nacional i aquesta és la llengua nacional", observa Bosch.

Les guerres entre enzes i ases

Quedava una eternitat de "discussions bizantines" fins a la "pax Fabriana", que Bosch descriu com a guerres volcàniques: l’amor-odi amb els provençals de Frederic Mistral, les batusses de cafè entre els enzes i els ases (és a dir, els favorables als plurals acabats amb -es i els acabats amb -as), entre les is gregues i les llatines, entre els creadors de diccionaris (Alcover, Aguiló, Fabra). "Fins a Fabra no hi ha l’intent de professionalitzar la filologia. Fabra és el més llarg de tots, és un murri i un pragmàtic. Va arraconant els altres i és prou llest per deixar caure el que no prosperarà [com l'eliminació de les hacs] i agafar el que sí que tira [com la ç]. També deixa caure el pes mort de l’occità. Ell adopta el que triomfa", explica l'autor.

Aquestes baralles no arriben a la població com a debat intel·lectual, però sí a través del teatre de Pitarra (a qui per decret van obligar a col·locar a les seves populars obres un personatge que parlés castellà i hi va posar una paròdia de policia que es deia Sàntxes), de liceistes i creuats, de poemes, cançons, orfeons... "Tot això connecta amb un ampli moviment cultural, catalanista, en el qual la llengua és l'estendard. El gruix de la població dona suport a aquesta revolució lingüística i quan [els poetes] veuen que la reacció és tan positiva i tan massiva, és quan comencen a defensar-ho amb passió i amb entusiasme", diu Bosch. Gràcies a això, la següent fornada, com Guimerà, Verdaguer, Costa i Llobera, Oller i Català van escriure en català la seva obra. Si no, "probablement haurien fet com Blasco Ibáñez".