Com va entrar el català a Torre Baró i els barris obrers dels anys 70?

 – Manolo, parla molt bé el català.
 – Sap per què parlo català, jo? Per amor. A la meva dona, Carmen.

Només en aquest breu diàleg entre un jove Pasqual Maragall i Manuel Vital, la pel·lícula El 47 esmenta les llengües amb què es vivia a Barcelona i l’extraradi metropolità als anys 60 i 70. El director Marcel Barrena fa un exercici quirúrgic per no conflictivitzar ni català ni castellà i alhora oferir un retrat de la immigració espanyola majoritàriament parlat en català.

La pirueta era difícil i ha entusiasmat el gran públic, que no només la troba versemblant sinó emocionant. La gesta heroica de l'extremeny Manuel Vita s'ha erigit com la segona pel·lícula en català més taquillera de la història amb 2,82 milions d’euros de recaptació. La supera Casa en flames, però per poc temps: tenint en compte que dos mesos després d'haver-se estrenat El 47 es manté als cinemes, és probable que la superi d’aquí un parell de setmanes.

La cinta protagonitzada per Eduard Fernández retrata dues dècades de Barcelona, del 1958 al 1978, les de les grans migracions. Es calcula que entre 1950 i 1980 van arribar al país un milió i mig de ciutadans de la resta de l’Estat, que aterren en unes ciutats que ja estaven totalment bilingüitzades, un procés iniciat a principis de segle i consolidat en el franquisme. Així doncs, el català va entrar realment en aquests nous barris? De quina manera? El cinturó obrer de Barcelona era bilingüe? Parlava català en la intimitat, Manuel Vital?

L’experiència de l’immigrant

"L’àvia parlava en català i l’avi parlava en castellà, i era un bilingüisme molt natural", recorda la seva neta, Joana Vital. Quan l’àvia s’enfadava, renegava en "un català tancat". Quan l’avi a casa tenia paraules més afectuoses també les deia en català, si bé va mantenir la seva vida pública i de militància en castellà. "Era com un codi –diu la neta–. Xampurrejava el català a la seva manera, i quan no ho feia bé hi posava humor". Com molts dels treballadors que arribaven a Catalunya buscant una vida millor, Manolo Vital no tenia estudis: "Amb 14 anys va veure com afusellaven el seu pare i es va haver de fer càrrec de moltes coses, no va tenir temps per llegir i estudiar. I això li agradava de la Carme".

Carme Vila va ser una monja de l’Espluga de Francolí que pujava muntanya amunt per fer classes a Torre Baró i va penjar els hàbits per Vital, que llavors era viudo i tenia un fill (una filla, a la ficció). "La Carme era una dona culta, que llegia novel·les i llegia el diari. Va alfabetitzar moltes dones, i també els ensenyava català. Ho diu a la pel·lícula i ho sentia així: no necessitava una escola per ser mestra", diu Joana Vital, recordant la vocació de l’àvia. El fill de Vital encara es va formar de manera autodidacta en català, mentre que la néta ja és filla de la immersió. Resulta que Joana Vital també és professora de primària en una escola de la rodalia de Barcelona i explica que, seixanta anys després, el bilingüisme continua sent la lògica natural a casa seva.

Qui va recuperar el català

Saber quants habitants parlaven català als 60 i 70 és impossible (no hi havia enquestes, no hi ha dades disponibles), però sí que hi ha indicis que es va produir una certa hibridació cultural. Ara bé, la situació de la llengua era molt més complexa que la contraposició de catalans originals versus nous catalans com a artífex de la recuperació del català. "Darrere de la reivindicació de la llengua catalana no hi havia només catalanoparlants. De fet, hi ha una bona colla de catalanoparlants que, sobretot fruit de la dictadura franquista, s’estava passant al castellà amb armes i bagatges. Això tenia lloc claríssimament a la zona alta: entre les grans famílies el pas al castellà era massiu i això impregnava no pocs sectors de les classes mitjanes. Parlar castellà feia més fi, una cosa que va ser més dura al País Valencià i als espais urbans de les Balears", explica l’historiador Martí Marín, expert en la immigració a Catalunya durant el període franquista. "En canvi, tenim una part de la societat castellanoparlant que està reivindicant el català. La Federació d’Associacions de Veïns va ser molt combativa demanant cursos de català als barris, i són entitats portades majoritàriament per immigrants a tota l’àrea metropolitana", assenyala Marín, que justament és fill d’un murcià i una catalana. El pare de Marín va aterrar a Castellterçol a finals dels anys 40 i no va anar a l’escola, però va acabar parlant català perquè amb 20 anys es va apuntar a una colla sardanista.

Aquest moviment té una explicació molt simple: "La promoció social en el món del treball no es podia produir fora de l’ús del català. No parlar català era una limitació evident. Aviam qui contractava algú que no sabés català i no pogués atendre la clientela de tota la vida?", planteja l’historiador, i més quan a mitjan anys 70 ja hi comença a haver atur. A partir dels anys 80, les institucions democràtiques eixamplaran encara més les possibilitats del català. Fins llavors, la llengua se sosté –encara que sigui amb una baixa qualitat normativa però amb altes dosis de genuïnitat– perquè és la llengua familiar. A partir de llavors, és també un ascensor social.

El PSUC i les entitats veïnals

Els experts assenyalen que la pel·lícula es pren algunes llicències lingüístiques, com imaginar una reunió sindical de treballadors de TMB en català o que la Carme alfabetitzés directament en català les immigrants. És probable que hi soni més català del que hi havia a l’entorn i l’època que retrata i un motiu pot ser perquè la condició per accedir als 1,5 milions d'euros de bonificació de l'ICEC és que sigui en VO catalana. El que sí que és cert és que l’església va tenir un paper important en la normalització: monges i capellans van fer que el català fos vist com una llengua natural, a més d’emprendre iniciatives catalanitzadores com el Cavall Fort, que neix el 1961 gràcies al suport dels secretariats de catequesi.

L’altra gran palanca va ser política. Malgrat que la pel·lícula no ho detalli, Manuel Vital va ser militant de Comissions Obreres i del PSUC. L’oposició antifranquista a Catalunya l’encapçalava aquest partit, que va contribuir a al fet que el català s’identifiqués amb la lluita contra el règim. "El PSUC va veure que o anaven de la mà la qüestió de classe i la qüestió nacional, o no tiraria endavant, i això és recollit progressivament per la majoria de partits", afirma Marín. Així doncs, el català no només era una llengua útil i natural: era també una llengua de prestigi i recuperar-la era un compromís democràtic.

Com la podien aprendre? "La classe treballadora es barrejava, si no als llocs on vivia, sí allà on treballava, o bé perquè hi havia obrers d’aquí o bé perquè eren gent de la primera onada migratòria dels anys 20 que ja sabien català i eren el seu referent. Als anys 50 i 60 ja hi ha un substrat d’aquella època, espais com ateneus i casals, que faciliten el contacte i la socialització", explica Marc Andreu, expert en els moviments populars durant la Transició, i nét d’avis catalanoparlants arribats de Castelló als anys vint. Andreu cita tota l'obra de Paco Candel com a gran cronista d'aquest contacte (al gener, per cert, sortirà una nova edició no censurada d’Els altres catalans en motiu de l’Any Candel). No era estrany que el català i el castellà se sentissin en les reunions de les juntes d’associacions de veïns, tot i que les actes fossin en castellà, o que hi haguessin publicacions obreristes en català.

De la segregació a la immersió

La segregació per barris va tenir efectes lingüístics evidents, exactament com ocorre avui en dia. "La majoria d’immigració va anar a viure en barris obrers metropolitans on no tenen gaire contacte amb catalans de primera llengua, com Ciutat Meridiana, Torre Baró, Santa Coloma, etcètera. Hi pot haver algun sector que adoptés el català per una qüestió emocional integrativa, molta gent no crec que ho fessin", assenyala el catedràtic de sociolingüística Emili Boix, expert en usos lingüístics a l’àrea metropolitana. Als barris de la perifèria s'hi parlava castellà, i l'homogeneïtat dificultava l’expansió del català perquè els catalanoparlants que hi vivien se solien camuflar parlant castellà al carrer. Els matrimonis mixtos, però, demostren que no hi va haver animadversió per motiu de llengua.

"Hi ha gent que no hi haurà manera que parli català, però que el saben. Les associacions de veïns hi organitzen cursos fins i tot amb Franco encara viu", assenyala Marc Andreu. Tenint en compte el dèficit educatiu i la baixa taxa d’escolarització que hi ha fins als anys 70, la incorporació formal del català es donarà en la següent generació. La immersió lingüística a l’escola serà proverbial, i reclamada especialment per als fills d'aquesta població amb ganes d’integrar-se.

Un consens de país

Si bé el conflicte lingüístic no era al carrer, sí que va ser un tema polític molt viu, a través d’entitats cíviques i fins i tot a la premsa. ¿La llengua de la nova societat democràtica havia de recuperar l’esperit republicà, i per tant el català, o bé havia de ser el castellà, la llengua del proletariat de la fàbrica? "Quan hi ha eleccions, tot això es posa sobre la taula. En la Transició hi ha un debat potent que, en aquest aspecte, té un happy end molt clar: en el primer Parlament de Catalunya de 1980 el consens al voltant de la llengua agafa fins i tot la UCD, es fa la primera llei de normalització lingüística el 1983 i tot seguit s’aplica la immersió en model de línia única escolar", detalla Marín. Que el procés de recuperació de la llengua i d'inclusió no ha culminat, en vista del baix ús social del català, és una evidència i una qüestió de plena actualitat.

Als anys 60 van ser la parella, la feina, la militància i la consciència el que va acostar Manuel Vital al català. "El meu avi va venir amb molt de respecte per aquest lloc, per integrar-se. No oblidar-se de les arrels i fer l’esforç de parlar català és una combinació perfectament possible, i els que tenim avis, pares o tiets de fora ho sabem", afirma Joana Vital, en sintonia amb el missatge d'El 47. La pel·lícula retrata tot aquest context sociopolític, encara que només citi l’amor: els afectes són una eina poderosa per acostar la llengua als nous parlants. "Per amor es fan tota mena de bestieses", corrobora, amb humor, Emili Boix.