'Tinc que', 'emputxar' i 'caure's': com podem corregir els fills quan parlen?

Barcelona"Vamos!", exclama el nen quan li surt bé qualsevol cosa. "M'emputxes?", pregunta la nena als gronxadors del parc. "Tinc que anar", repeteixen els nostres fills desenes de vegades al dia. Si ets un progenitor amb la mínima sensibilitat lingüística pel català és fàcil que et trobis amb aquest dilema: he de corregir els meus fills quan parlen o ho deixo córrer? I si ho faig, com puc evitar ser un corcó?

"Corregir la llengua dels fills no hauria de ser una prioritat", afirma Mariona Casas Deseuras, professora de didàctica del llenguatge a la UVic-UCC, que rebaixa la pressió als pares desesperats. "Els nens, en l'entorn familiar, no són aprenents, sinó que són fills. I a casa caldria prioritzar la comunicació, és a dir, sobretot valorar que els fills tinguin ganes d'explicar coses als pares: què han fet a l'escola, què els agrada, què els preocupa... Els pares haurien d'estar més pendents de què diuen els fills, més que no pas de com ho diuen", afirma. Així que si el teu fill brama que un amic li "ha donat amb un bastó", el primer que has de fer és portar-lo a urgències.

Un cop embenat el nen, és inevitable que als pares sensibles als bons usos lingüístics els facin mal les orelles si senten m'he morit o olora bé i, per evitar acabar ells a urgències, necessiten actuar.

Quan cal corregir-los?

Llorenç Andreu Barrachina, psicòleg de l'educació de la UOC, afirma que "des que els fills comencen a parlar, els pares han de mirar d'ensenyar-los a parlar correctament", és a dir, sense rebaixar el nivell ni copiar la seva parla, però fins al voltant dels 6 anys no s'hauria d'aturar la conversa. "El que s'ha vist que és més efectiu per millorar les habilitats lingüístiques és fer expansions, és a dir, contestar amb l'expressió correcta i ampliant la informació".

– Anar casa vaia.

– Sí, anirem a casa de l'àvia a berenar.

Més enllà dels 6 anys, a mesura que creixen i ja fan menys errors, Andreu recomana fer l'expansió però també corregir la criatura explícitament, assenyalant l'error. Això pot funcionar més o menys bé fins a l'adolescència, quan ja són menys permeables als criteris paterns i més a les influències externes (amics, xarxes, audiovisuals): llavors ser correcte és repel·lent i ser incorrecte és cool. "Els infants constantment integren i reprodueixen expressions que senten al seu entorn i, si les diuen persones que per a ells són importants (l'amic de classe, el líder, etcètera) les volen incorporar al seu repertori lèxic, per sentir-se partícips d'un grup, conscientment o inconscient", explica la professora de la UVic.

Quines estratègies es poden fer servir?

Els docents han de ser els referents lingüístics per excel·lència dels infants, perquè són els que sempre porten el barret d'ensenyant posat i perquè han de tenir uns coneixements de llengua que sovint els pares no tenen. Aquests són tres mètodes de correcció lingüística retroactiva que fan servir els mestres i que poden ser útils als progenitors.

–Demà no tinc que portar bocadillo– diu el nen.

1. Reformules: –Ah, no? Com és que demà no has de portar l'entrepà?
2. Corregeixes explícitament: – Bocadillo o entrepà?
3. Demanes aclariment: – Demà no has de portar què? 

És probable que aquestes estratègies funcionin més a l'aula que a casa, en un entorn distès i d'intimitat. Ara bé, com que el nivell de català dels docents no és sempre òptim (per això s'ha començat a demanar el nivell C2 de català) i com que el multilingüisme de les aules ha propiciat una castellanització precoç en alguns entorns, pot ser que els pares vegin imprescindible reforçar l'ús adequat de la llengua en una etapa tan fonamental de formació.

Puc corregir sense ser antipàtic?

El primer consell és, de nou, rebaixar la pressió lingüística: és probable que les famílies conscienciades ja siguin, sense esforç, un bon referent per a la canalla. "Com més coherent és l'entorn de l'infant, més fàcilment adquirirà bons hàbits, siguin els que siguin, també els lingüístics", afirma Casas. El segon consell és que, si els pares es passen de frenada amb les correccions, acabaran avorrint els fills. "Si fem moltes disrupcions comunicatives, això afecta la fluïdesa de la conversa i és molest per a l'infant", hi afegeix Andreu. Els mestretites, de fet, molesten igual a petits i grans. I el tercer consell és tenir "mà esquerra, paciència, complicitat i també sentit de l'humor, perquè si no, pot tenir un efecte totalment contrari: que els infants vegin els pares com un policia lingüístic", avisa Casas. De fet, els nens que solen fer més errades són els que tenen menys contacte amb la llengua i, justament, "si posem el focus en l'error, correm el perill que deixin d'usar-la", adverteix la professora. La directriu és clara: els fills no haurien de deixar mai res al tinter perquè no vulguin córrer el risc d'explicar-ho malament o per la mandra de ser constantment corregits.