Catalunya 2070: es parlarà català o no?

BarcelonaEl català està en un moment decisiu. Fa cinquanta anys era la llengua majoritària als carrers dels territoris d’on és pròpia. Avui només un terç dels habitants dels Països Catalans s’expressa habitualment en català i hi ha barris metropolitans on pràcticament s’ha extingit. Què passarà d’aquí cinquanta anys? Aquesta és una de les preguntes que es planteja el professor d’història i geografia Joan M. Serra a L’ús parlat del català (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), un assaig que endreça la situació de la llengua, la radiografia a partir de les xifres i s’atreveix a projectar-la al futur.

Un dels aspectes més inusuals del llibre és aquesta mirada cap endavant. A partir de les projeccions demogràfiques de les institucions oficials, Serra traça tres futurs possibles per al català de cara al 2071 en funció del volum i la capacitat d'integració lingüística dels immigrants, donat que el saldo vegetatiu es manté negatiu i en mínims històrics. De fet, els últims 10 anys els Països Catalans han crescut amb 1,1 milions d'habitants, la majoria de fora (la meitat dels quals són de parla castellana i l'altra part tenen d'altres llengües maternes però sovint s'integren al castellà).

De la situació actual cap avall

L’assaig planteja tres escenaris. Sobre la base dels actuals 14,5 milions d'habitants del domini lingüístic, la hipòtesi pessimista per a la supervivència de la llengua preveu que si la població creix fins als 20,5 milions, d'aquí cinquanta anys pot baixar l'ús del català fins al 10-15%. A banda del volum migratori i el fracàs de les polítiques lingüístiques, voldria dir que recula la transmissió del català dins de les famílies. Si ara la meitat de matrimonis mixtos es decanta pel català i l'altre pel castellà, aquesta dada es podria decantar pel castellà, "una situació que no es pot descartar", observa Serra, tenint en compte que només entre el 5 i el 25% dels menors de 25 anys de les àrees metropolitanes parlen habitualment català.

En la hipòtesi optimista, en canvi, s'alenteix el ritme migratori (ens quedem als 17,5 milions d'habitants) i s'incorporen al català els fills i nets dels nouvinguts, "tal com ha passat amb la immigració que va arribar als anys 50, 60 i 70, dels quals s'estima que una quarta part dels seus nets s'identifiquen amb el català". Així es mantindria l'ús del català entre el 40 i 45% de parlants (en xifres absolutes, hi hauria més de 7 milions de catalanoparlants), però Serra ja no va més enllà. "El català no tornarà a ser la llengua majoritària dels Països Catalans com fa cinquanta anys, però sí que hem d'aconseguir que sigui la llengua d'identificació nacional i la llengua d'intercanvi social en l'espai públic", afirma.

Guanya el bilingüisme

La hipòtesi intermèdia, la caiguda de l'actual 41,5% de parlants de català a tot el domini fins al 20-25%, "seria la més plausible, si continuem com ara, a l'espera que hi hagi una reacció social", opina Serra. Això sí, vist el creixement demogràfic actual, l'increment dels catalanoparlants hauria de passar sens dubte pel creixement dels parlants bilingües, que a casa poden tenir una altra llengua familiar i, a fora, en certs entorns, utilitzen el català. De fet, des del 1970 cau el nombre de persones que consideren que el català és la seva única llengua.

Per això Serra assenyala que s'ha de convertir el català en la llengua "necessària" i "no connotada" en l'espai públic, perquè "el bilingüisme té un punt d'inestabilitat que es pot decantar fàcilment segons el medi social on visqui o les conviccions personals que el motivin". És a dir, quan passem a la pràctica, o bé es parla català o bé es parla castellà, i el català ara mateix sol sortir-hi perdent. Per exemple, segons l’Estudi sociolingüístic de l’alumnat de sisè de primària del 2022 hi ha una majoria de joves (el 34,2%) que es defineixen com a bilingües. Ara bé, quan parlem d'usos, d'aquests bilingües un 40% es col·loquen en el grup que parla més castellà i només un 8% es col·loquen en el de parlants de català. L'entorn condiciona l'ús de la llengua.

El gal·lès, un cas germà?

Serra rebutja "l'excés d'optimisme" quan es compara el català amb altres llengües mitjanes com el suec o el danès per motius demogràfics i defensa que les comparacions més acurades han de ser amb llengües que han estat minoritzades, com el frisó o el letó, on continuen batallant per la llengua 30 anys després de la independència. I, en concret, se centra en el gal·lès. "És un cas similar al nostre de dominació política, d'industrialització primerenca que comporta unes immigracions i uns matrimonis bilingües que continuen parlant anglès, i una oficialització de la llengua aliena. Fins i tot els immigrants irlandesos van abandonar el gaèlic per adaptar-se a l'anglès, com aquí passa amb el castellà", explica Serra.

El professor fa un paral·lelisme de l'evolució del gal·lès i el català, amb estimacions de parlants del passat i amb una projecció de futur. I aquest exercici coincideix amb la projecció demogràfica anterior: el percentatge de catalanoparlants se situaria en el 20% d'aquí a 50 anys. "El País de Gal·les arriba al 1980 a un estancament de parlants i no se n'han mogut, que és el que ens està passant a nosaltres ara. En cinquanta anys hem passat de 5,4 milions de parlants als Països Catalans a 5,8; és un increment ridícul", avisa Serra. Veurem si les pròximes enquestes d'usos lingüístics a Catalunya, que es publicaran a principis del 2025, certifiquen aquest camí. "Els processos de substitució són rapidíssims, i ho veiem a les aules dels instituts d'Alacant-Elx", alerta el professor.