Catalans sense vuit cognoms catalans, el salvavides de la llengua

Barcelona"No m’agrada l’etiqueta de negra catalana: puc ser catalana i ja està?", plantejava a l’ARA l’actriu Yolanda Sey. "Si no soc una autora catalana, d’on soc?", es pregunta la dramaturga Victoria Szpunberg. Com elles dues hi ha milers de catalans amb orígens diversos que han après català en el si de la família o bé a fora al llarg dels anys, i que l'han sumat com una llengua habitual i una llengua estimada, si bé no és l’única.

En un país que en l'últim mig segle ha crescut sobre la base de la immigració i que, al seu torn, va retallant el percentatge de catalanoparlants nadius, la supervivència del català depèn no només que el mantinguin els parlants patrimonials (els que la tenen com a llengua materna o familiar, el 34% dels adults), sinó també que l’adoptin els que a casa parlen urdú, àrab, castellà o xinès, pares i fills. Probablement, en el context actual, es pot dir que el català ja necessita més els nous parlants que no pas els nouvinguts necessiten parlar català. La clau de volta que pot millorar la salut del català és la distància que hi ha entre el 80% que diuen que el saben i el 40% que, en realitat, el parlen habitualment.

Els experts assenyalen la importància de promoure la gestió del multilingüisme, que ja és a les nostres llars i carrers: l'arribada d'1,5 milions de persones d'arreu del món les últimes dècades se sumen a una primera onada migratòria d'origen castellanoparlant. "La societat catalana ha canviat com un mitjó i nosaltres hi anem per darrere, no l’hem reconeguda, no l’hem païda", afirma la sociolingüista Maite Puigdevall. Per això pot ser útil l'experiència dels que van adoptar el català fa dècades per ara integrar lingüísticament els nouvinguts. Puri Pinto, filla d’extremenys aterrats a Ciutat Meridiana als anys 60 i professora de català, defensa que cal trencar d'una vegada la diferenciació entre el catalanoparlant d'origen i el parlant d'adopció. "Adoptar la llengua significa establir amb la segona llengua el mateix lligam emocional afectiu que tens amb la llengua d’origen, i també un compromís de vitalitat", explica la filòloga, que fa el paral·lelisme amb l’adopció d’un fill.

Com s'ordenen les llengües?

"El precepte bàsic de la diversitat lingüística és que cada poble parli la seva llengua en el seu racó de món", apunta el professor Ferran Suay. "Igual com hem de compartir recursos naturals, les llengües han de compartir espais d’ús, i jo vull que la meva llengua materna contribueixi a la sostenibilitat", afirma Puri Pinto, en línia amb els preceptes que defensa l'ecolingüisme. Membre fundacional del col·lectiu de fills de la immersió Veu Pròpia i autora d'Amb Q de formatge, reivindica que cal posar al centre els adoptants de la llengua, que fan circular el català en la seva vida pública en pro "de la riquesa i la diversitat, la inclusió i la cohesió".

Com ordenem les llengües en una societat multilingüe? "Quan em trobo en un àmbit privat i concret parlo la llengua que vull, però en un àmbit general i social parlo la llengua comuna d’aquesta societat, que és el català, perquè és una llengua de cohesió, una llengua de continuïtat del patrimoni històric i cultural del territori i a més garanteix la sostenibilitat lingüística", detalla Pinto. El sociolingüista Albert Bastardas va concretar aquesta sostenibilitat d'una llengua minoritzada en un món plurilingüe i globalitzat en "el principi de subsidiarietat": que tot allò que es pugui fer en la llengua local no es faci en una llengua global. De fet, si els nous parlants no troben el català en la vida quotidiana, no el trobaran enlloc, i es perdrà tot l’interès, la possibilitat i l'esforç per aprendre’l. Quan, en realitat, saber la llengua és crucial per a tothom: la majoria de ciutadans creuen que el català és imprescindible per integrar-se a Catalunya.

Ara bé, no cal esperar que ningú abandoni la seva llengua familiar, sinó que n'incorpori una altra de nova. Això implica a un canvi de paradigma: passar de la idea de recuperació pròpia de la Transició i de l’objectiu del canvi de llengua dels parlants –que implica una pèrdua d’identitat– a la idea de sumar un idioma al repertori personal, que és la clau que et permet entrar en un nou món de relacions i oportunitats. El president Illa afirmava per la Diada que "tothom que ve a millorar Catalunya és català", però Puri Pinto hi afegeix més passes: "La integració no es tanca amb la feina, la llar i la convivència, sinó també amb la llengua, la cultura i la nova identitat, que sempre se suma i és compatible amb la d'origen. Aquesta és la tasca que tenim la segona generació i les següents".

Per què s'aprèn, un idioma?

L’aprenentatge d’una llengua va vinculat sempre a un canvi en l’ecosistema social del parlant. De vegades n’hi ha prou amb canviar de país però, en el cas de Catalunya (on per la situació sociolingüística molts forans s’incorporen al castellà), sovint també cal que hi hagi noves oportunitats educatives, professionals o relacionals.

Convertir-se en parlant d’una llengua depèn de tres factors, detalla Maite Puigdevall, experta en planificació lingüística. En primer lloc, el cognitiu: tothom té la capacitat per aprendre llengües, però hi ha qui hi té més facilitat que d’altres. "Com més multilingüe ets, més fàcilment aprens una altra llengua", apunta. En segon lloc, hi ha d’haver una motivació clara, que pot ser extrínseca (que sigui la llengua vehicular de l’escola o la feina) o intrínseca (per respecte, per ideologia, etcètera). I, en tercer lloc, cal el contacte. "Has de tenir un alt input de la llengua, trobar-la al teu entorn, que la puguis incorporar per canals formals fent classe o pels informals, al carrer, a les botigues, a la xarxa d’amistats...", explica la professora de la UOC. Per això, assenyala que és crucial generar "espais segurs" en què "se suspenen les regles socials de penalització per no parlar la llengua com se suposa que l’has de parlar" i en què la comunitat receptora acompanya aquest aprenentatge.

El moment d’adoptar la llengua tampoc no està prefixat, , i té més a veure amb la capacitat de la llengua de millorar la vida en l’àmbit emocional o econòmic al parlant que amb els anys de residència al país. "Les mudes majoritàriament s’activen a partir de noves coneixences i no pas canviant la llengua amb les persones que un ja coneix", segons ha estudiat el professor Joan Pujolar. Els canvis solen estar lligats a l’entrada a l’escola, a l’institut o a la universitat; a la vida laboral; a les relacions de parella i amistats, i al naixement del primer fill.

Els parlants que tenen una alta motivació, fan estratègies proactives per buscar persones amb qui practicar o espais d’alta densitat de català, "que poden ser tan organitzats com els diables o les parelles lingüístiques o tan poc com trobar un bar on posin TV3, tinguin l’ARA i hi hagi clients que conversin en català", exemplifica Puigdevall. Els parlants que no aprenen català és justament per tot el contrari: no tenen motivació perquè creuen que no la necessiten o no tenen contacte amb entorns catalanoparlants. "Les persones que no han fet el pas solen ser famílies més sedentàries, que no s’han mogut del barri, que no han transitat cap a la classe mitjana, que no han fet un canvi a través de l’educació, que s’han mantingut en feines menys qualificades", explica Puigdevall. Per això són importants les polítiques contra la segregació (escolar, urbanística, laboral...), al costat de les polítiques lingüístiques. "Som un país que estem construint el parlant, perquè la gran majoria no té el català com a llengua inicial", diu Puigdevall. I, malgrat tot això, la llengua manté un poder d’atracció remarcable: entre el 2003 i el 2018, s’han incorporat uns 850.000 parlants que tenen el català com a llengua d’identificació i ús encara que no sigui la seva llengua d'origen. Això eleva els catalanoparlants habituals al 43% de la població.

Un canvi de marc mental

"El món és més multilingüe del que pensem, mentre que molts dels nostres marcs mentals estan ancorats en un ideal passat monolingüe", apunta Puigdevall. Avui, el 70% de les famílies estan marcades per les migracions (és a dir, hi ha algun dels progenitors nascut fora de Catalunya). "Molts adoptants de català estem feliçment condemnats a ser plurilingües, i som parlants igual de legítims i necessaris i ens estimem igual la llengua que els catalans d’origen", defensa Puri Pinto.

La lingüista Carme Junyent lamentava que, amb els hàbits lingüístics adquirits pels catalanoparlants, com passar-se al castellà a la mínima, automàticament situéssim els que no són o no semblen d’aquí en el sac dels castellanoparlants, quan també poden ser catalanoparlants: "El bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva. Si bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que fa nosa o no serveix i se substitueix. Quan hi ha societats on tothom parla moltes llengües, ningú no deixa de parlar la seva i es creen estratègies de comunicació", es pot llegir a Deu lliçons per salvar el català (La Campana).

"No hem de renunciar a fer que el català sigui la llengua habitual hegemònica en l’àmbit públic, és a dir, que sigui la llengua normal i no una llengua marcada, però no es poden obviar les altres llengües de l’entorn. És molt important el reconeixement mutu i que tinguin certa presència en l’espai públic. I això no s’ha de veure com una rendició", assenyala Maite Puigdevall. Per això el col·lectiu Ofensiva pel Català ha engegat una campanya perquè es declari Dia de l'Adopció de la Llengua Catalana el 6 de maig, amb motiu del naixement del dramaturg Àngel Guimerà. "Guimerà era catalanoparlant d’adopció. Quan va arribar al Vendrell va aprendre català ràpidament, però si hagués arribat 170 anys després el tindríem en una aula d’acollida. Hauria arribat a ser Àngel Guimerà?", planteja Puri Pinto.