Ja podem ser 'tontos' o només podem ser 'rucs'? A la recerca del 'bon' català

BarcelonaEl lingüista Joan Coromines i l’editor Joan Sales van discutir sobre llengua durant gairebé quatre dècades. La seva batalla epistolar –que ara Club Editor ha publicat al volum Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual– radicava en una qüestió encara irresolta: fins a quin punt el català literari i mediàtic ha d’obrir la porta al parlar bastard del carrer o s’ha de cenyir més a la normativa. L’un defensava que si s’escrivia d’esma aniríem pel pedregar i l’altre deia que el català no podia estar en mans d’una minoria d’iniciats, pedants i maniàtics.

Sense tanta mala bava, però amb la mateixa preocupació per la mala salut de ferro del català, el debat ha continuat aquesta setmana de la mà de quatre lingüistes dels principals mitjans del país, gent "que avui prenen decisions generals amb un impacte molt més alt que cap escriptor, però des d’una posició molt silenciosa", assenyalava el presentador de l’acte, Enric Gomà, mirant-se Pau Domènech (ARA), Magí Camps (La Vanguardia), Ernest Rusinés (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) i Marta Morros (RAC1), al Col·legi de Periodistes.

Seixanta anys després, el context educatiu i mediàtic del català ha canviat radicalment cap a millor; sense anar més lluny Sales estava convençut que ningú no diria mai vorera (acera), enterrament (enterro) o cinquè (quint) i bé que ens hi hem avesat. També ha millorat en lleis, mercat i volum, però hi ha una pressió demolingüística i globalitzadora brutal. "Ja no és la interferència suau, el que ens preocupa, sinó directament l’ús del castellà i l’anglès barrejats amb el català. I, per exemple, és molt difícil recuperar l’estructura dels pronoms febles, si els perds. Estem en un moment en què això es produeix molt accentuadament", avisa Pau Domènech.

La diversificació dels canals de comunicació, a més, fa que el model de llengua que es reprodueix per xarxes no sigui precisament modèlic. "A les escoles i instituts hi ensenyen un català estàndard, però s’està perdent el català genuí i l’espontaneïtat ben entesa", diu Morros, i posa exemples: avui hi ha periodistes que escriuen "no hi ha espai suficient" en comptes de "no hi ha prou espai" o "el dia següent" en comptes del més natural "l’endemà". Que el català sigui la segona llengua per a la majoria de parlants pot fer que s'aprengui amb menys profunditat i riquesa.

El risc d’epitafi permanent

Tot plegat condueix més al seny que a la rauxa entre els filòlegs, convertits en els guardians de la llengua. Perquè avui els lingüistes no només s’han de preocupar que els seus mitjans no reprodueixin lèxic poc curós, com despedir (acomiadar) i disfrutar (gaudir), sinó que han de batallar per mantenir ferma la sintaxi. "Podríem ser més transgressors si no estiguéssim tota l’estona lluitant contra els barbarismes i intrusismes que ens arriben per tots costats. Si ara transgredim la norma, creem desconcert en els parlants i redunda en la idea que el català és difícil", observa Marta Morros.

Rusinés admet que és necessari reduir la distància entre el català oral i l’escrit (com queda en evidència en els reels d'Instagram subtitulats), però creu que el camí és defensar la genuïnitat, la diversitat dialectal i tots els registres que ja permet la gramàtica normativa, i amb màniga ampla per fer servir el lèxic que no és al DIEC però no és incorrecte. "Els mitjans necessitem dir coses com abusananos, acollonant, aixafaguitarres, anar de cul, àpali, estar fet caldo, merci, tiet..., paraules que no són normatives però sí que tenim a l’Ésadir", convertit en una mena de diccionari de toleràncies com el que demanava Joan Sales. Tots els lingüistes hi estan d’acord, amb variacions: l’ARA ha acceptat els tontos i La Vanguardia en català encara manté els rucs. Magí Camps ho justifica: "Intentem posar alguns límits, perquè hem de fer un esforç per tenir cura de la nostra llengua. No acceptem vivenda si ja tenim llar, casa, pis i habitatge". Ara bé, també hi afegeix: "Tots els virgilismes fan mal perquè és posar el dit a la nafra amb coses que no caldria. El tronc de la llengua és la sintaxi i les fulles són el lèxic; les fulles cauen i es renoven cada any", augura Camps. El problema, esclar, és que cada hivern patim una mica més per si la planta ja no ens torna a florir.