El català, allò que no sona

Barcelona"Perdón, ¿se tienen que disfrazar de castañeros y no de cualquier cosa rollo Halloween?" Que l’AFA munti una Castaween després de la castanyada oficial de l’escola ha generat un cacau matinal impressionant al xat de pares, que té de llengua franca el castellà. Anem a una escola pública de l’Eixample Esquerra. Som de la minoria que manté el català, tot i que quan no hi ha gaire confiança sigui incòmode. No sé si ningú més l’hi troba.

Els deixo a col·legi i, de camí al diari, quinze minuts xino-xano, paro l’orella. Identifico tres llengües, en cap cas el català. Esmorzo a la Grangeta del Raval, que és un lloc de parroquians on solia anar en Rubianes. En Xavi és molt trempat i cada dia em recorda coses que li puc comprar: avui diu que tenen canelons per encàrrec per Nadal. És curiós que el seu fill li digui padre i que la carta l’escriguin a mà cada dia en castellà. Atenció: en menys de cinc segons, ¿com diries guisantes i garbanzos en català?

Ahir vaig anar a buscar dinar al bar del davant, el Caravelle, un d’aquests llocs d’eggs benedict. “Feu menjar per endur?”, pregunto a la cambrera. Cara de concentració. Provo amb l’idioma de la carta: “To take away?” Això sí. Avui opto per agafar dinar al Mercat de Sant Antoni. Hi ha una paradeta de menjar preparat una mica original. Avui tenen moniats amb una salsa holandesa. Que entranyable, penso. El dependent parla amb accent. “Soy canario, hace menos de un año que estoy aquí. Por eso”. Ino sé si ho diu pel català o per l’accent però m’ha entès la mar de bé.

Miro de pagar una multa perquè ja han passat els dies que ens donava la notificació de Correus. Busco a internet com fer-ho amb aquella trampa de posar “multa DGT”, ni tu ni jo, i els resultats em porten a una web exclusivament en castellà, igual com la locució del 060, fent gala de la “pluralidad y diversidad en el terreno lingüístico y cultural” que el ministre Miquel Iceta va anar a vendre la setmana passada a la Fira de Frankfurt. També faig els quatre whatsapps de torn per veure qui m’acompanya al Paral·lel 62 a veure El Soterrani. Per fi un xou d’stand-up comedy en català al teatre. Quinze anys fent de periodista cultural i recordo haver rigut així poques vegades (que em costa, també).

Torno cap a l’escola amb les antenes posades. Potser sí que es pot viure parlant en català les 24 hores, però aquí també es pot viure sense sentir parlar català. Els nens volen tirar monedes al músic de carrer que hi ha a la superilla de Borrell. Ens hi encantem. Reparteixo el que tinc. A l’Aina se li acut anar-li a donar els diners al guitarrista a la mà, i el senyor ha de parar de tocar. Em moro de vergonya perquè només tenia 20 cèntims. “Quina cucada”, comenta ell. Cucada. Viure al centre és un trencament d’esquemes constant.

Passem pel basar xinès a comprar el ditxós vestit de castanyers. Només trobem coses de Nadal. En Bernat (5 anys) se’n cansa i es dirigeix a la dependenta: “Perdón, ¿tienes algo de castanyera?” Quedo estupefacta. Per què ho ha fet? “Tenim aquest davantal d’aquí –respon ella–. Seran tres cinquanta”.