El bilingüisme pot salvar el català
Durant molt de temps certa sociolingüística catalana ens ha venut la teoria que el bilingüisme és l'estadi previ a la substitució lingüística. La història sociolingüística de Catalunya consistiria en tres fases: primer, tots els catalans eren monolingües (en català); després es van bilingüitzar, com a efecte de les polítiques lingüístiques de l'Estat i de l'arribada massiva d'immigrants; i finalment esdevindran monolingües (en castellà). Alguns experts fins i tot s'han atrevit a posar-hi data: l'any 1990, August Rafanell i Albert Rossich deien que el procés d'extinció del català pot quedar sentenciat cap al 2040.
En aquestes circumstàncies, defensar el bilingüisme és una tasca confessadament complicada. Ho farem amb tres consideracions que demanarien molts matisos, però que aquí només podem presentar de manera simplificada.
Primera consideració: el bilingüisme –entès com la competència simultània en català i castellà– és bo per al català. El veritable problema del català no és que tots els catalans sàpiguen castellà (com no ho és el fet que, cada cop més, sàpiguen també anglès, o no ho seria que es llancessin a aprendre una segona llengua estrangera); el veritable problema del català és que no tots els catalans dominen el català. Per tant, el problema és un dèficit de bilingüisme, no un excés. Per dir-ho breument: la condició perquè hi hagi catalans que puguin viure habitualment en català és que la majoria dels seus conciutadans siguin (almenys) bilingües i (com a mínim) els entenguin.
Segona consideració: el bilingüisme entès com l'ús alternatiu del català i del castellà també és bo per al català. Els temps en què les persones feien servir una sola llengua per a tot ja van passar i no tornaran. El fet que persones que en uns altres temps haurien usat només el castellà ara incorporin el català al seu repertori lingüístic només pot tenir un efecte positiu. Encara hi ha una quarta part de catalans que diuen que no fan servir mai el català, però el 75% restant són catalanousuaris en algun grau (en termes absoluts, són la xifra més gran de la història). És en aquest 75% que cal fixar-se, i en les seves possibilitats de creixement, i no tant en el 36% que diuen que tenen el català com a llengua habitual.
Tercera consideració: no hi ha alternatives al bilingüisme. Als anys 90 Prats, Rafanell i Rossich trobaven que un element decisiu per a la normalització del català era que els catalanoparlants tinguessin la llibertat de no saber el castellà. La veritat és que encara que l'article 3 de la Constitució no digués el que diu, els catalanoparlants seguirien sabent el castellà. Ho va dir tot un secretari de Política Lingüística a la Universitat Catalana d'Estiu l'any 2008: "La gent sabria el castellà encara que no s'ensenyés obligatòriament en el sistema educatiu de Catalunya", atès que, per la seva presència tan gran al carrer, "s'aprendria per immersió pura". Reformar la Constitució sempre és una opció, i excloure el castellà de l'escola en una futura república catalana, també. Reduir la presència del castellà a la societat per desbilingüitzar els catalanoparlants no ho és.
I potser una última consideració, encara que sigui per a un altre article: tota aquesta dialèctica entre català i castellà és una mica antiga i quedarà superada, molt abans del que pensem, quan tothom controli totes les llengües gràcies a la intel·ligència artificial.