Quan es converteix el castellà en un element imprescindible per cohesionar Espanya?
El catedràtic Antoni Simon Tarrés analitza la construcció de "l'enemic interior" català, que es remunta al segle XVI
BarcelonaL’articulació política de Catalunya dins l’estat espanyol ha estat un dels camps de recerca del catedràtic Antoni Simon Tarrés (Girona, 1956), professor d’Història Moderna a la UAB durant més de quaranta anys i autor del recent assaig La construcció de l’enemic interior (Afers). ¿Quan comença i com es configura la tibantor entre els dos territoris, i per què la llengua en surt tan malparada? El cap de setmana passat, Simon va ser un dels ponents del seminari Semicercles, organitzat per la Plataforma per la Llengua, que tractava sobre el vincle entre llengua i identitat.
Quan l’Albert Om entrevistava la influencer Laura Escanes, ella es queixava que rep catalanofòbia per publicar contingut en català. On té les arrels aquest odi a la catalanitat o a la llengua?
— La catalanofòbia és el conjunt de les expressions emotives d’una noció d'enemistat que té al darrere una construcció intel·lectual de dimensió política. La noció d'un enemic interior implica que hi ha algun tipus d'unitat política, i això comença a finals del XVI, quan la intel·ligència castellana cortesana ja construeix un primitiu concepte d'Espanya i, per tant, ja pot haver-hi enemics exteriors i enemics interiors. Això es fa evident especialment amb la Guerra dels Segadors [1640-1652], definida pels coetanis com "mig civil i mig estrangera" i que té importants conseqüències per al procés de construcció de l'estat modern espanyol.
Aquella Espanya es proposava ser un imperi de cara enfora i un estat nació de cara endins?
— En aquells moments, Espanya és només un projecte polític. Podem parlar d’una Monarquia Hispànica, una monarquia composta amb territoris a la península Ibèrica, a Itàlia, als Països Baixos, al continent americà. Però hi ha dubtes que això tingui viabilitat futura perquè a finals del segle XVI es produeix la revolta holandesa i es comença a veure que aquesta estructura tan diversa i dispersa és massa complexa. Molts teòrics de l’anomenada raó d’estat propugnen la idea que la conservació d’una unitat política s'ha de fonamentar en un estat mitjà territorialment continu i cohesionat. Ja es veu que rei i religió no són suficients per assegurar la conservació i l'estabilitat política, i llavors es comença a teoritzar clarament sobre la llengua com a element de cohesió.
Com ho fan?
— Els poders centrals d’aquelles monarquies compostes no tenen instruments per realitzar grans processos de substitució lingüística, per tant, la unificació lingüística és vista com una qüestió d'estat, però a l’horitzó. Sí que hi ha efectes lingüístics indirectes de penetració del castellà a través dels predicadors i de la presència massiva de tropes hispàniques a Catalunya, les quals, a la pràctica, actuen com a exèrcits d’ocupació durant bona part dels segles XVII i XVIII. Després de 1714 estem parlant de 30.000-50.000 militars sobre una població al voltant de 650.000 habitants. En aquesta fase de la primera modernitat ja s’estableix un contacte lingüístic desigual prou massiu.
Primer comença la diglòssia, després venen les lleis.
— Després de la Guerra de la Successió, l’estat borbònic comença a prendre mesures administratives, repressives, però a finals del XVIII i començaments del XIX el català és encara la principal llengua d’ús quotidià. El que passa és que llavors el pensament il·lustrat espanyol i europeu fa l’equació una nació = una llengua. Fins i tot il·lustrats catalans com Antoni de Capmany o els primers liberals catalans accepten això perquè consideren que la nació catalana, després del 1714, s'ha acabat. De fet, la Constitució de Cadis [1812] ni tan sols esmenta la llengua, es dona per descomptat que la de la nació espanyola és la castellana. La primera vegada que surt oficialment que la llengua de l'estat espanyol és el castellà és a la Constitució republicana del 1931.
El que sí que fixa aquella Constitució de 1812 és la unitat jurídica d'Espanya.
— Després de 1714 s'entra en una fase de nació dominant, que és la castellana, i nació dominada, que seria la catalana, la qual des del segle XII havia sigut una nació amb tots els ets i uts. La constitució gaditana volia ser un instrument d’igualació nacional, però ben aviat s'adonaran que és un miratge. A finals del segle XIX, l’emergent nacionalisme català contemporani, sobretot amb Prat de la Riba, farà una equació diferent: una llengua = una nació, però la catalana! Es produeix el xoc dels dos nacionalismes: el nacionalisme d'estat nació espanyol i aquests nacionalismes subestatals, sobretot el català. Aquí és quan l’anticatalanisme i el tema de la llengua, que ja estava polititzada des de l’època de la raó d’estat, agafen una especial intensitat, i fins als nostres dies.
Diria que la confrontació que avui hi ha contra Catalunya des d’organismes de l’Estat, per exemple del Madrid d’Ayuso, actualitza un relat que ve d’aquí, de tan lluny?
— La conceptualització de l'estat nació espanyol contemporani està fortament impregnat d’un valor d’unitat molt vinculat al pensament feixista i de dretes. Això fa que sigui dominant en el nacionalisme espanyol la idea que un estat, una nació, una llengua. La unitat és fortalesa i la pluralitat és debilitat. Aquesta és una idea en què influeixen també pensadors com Ortega y Gasset i Carl Schmitt. Aquest valor d'unitat, donat que està molt per sobre de qualsevol idea de pluralisme polític o cultural, és un valor sacre. Per a bona part del nacionalisme espanyol té una dimensió moral.
Diu que l'estat de les autonomies beu més d'aquesta idea d'unitat que de cap temptació d’estat federal.
— A la Constitució espanyola del 78, ni una sola vegada surt la paraula federal; en canvi, la nació espanyola radicalment unitària de l’article segon hi surt cent i escaig vegades. L’estat autonòmic impossibilita que hi hagi una estructura federal: és unitat nacional i autonomia. L’autèntica idea de federalisme anteposaria la llibertat per davant de la unitat i reconeixeria la pluralitat dels subjectes polítics existents. En aquest sentit, com en d'altres, la Transició va ser un gran engany.
Tanmateix, en el seu moment, hi ha qui va veure en aquest estat autonòmic una oportunitat nacional.
— L'objectiu final de l'estat de les autonomies era la continuïtat del nacionalisme regionalitzat de l'etapa franquista, és a dir, reconvertir el nacionalisme català en un regionalisme integrat en el nacionalisme espanyol. Els partits estatals veien les autonomies com un instrument del nacionalisme espanyol, però des de Catalunya i el País Basc també s’hi va veure la possibilitat d’aprofitar-les com una via per a la reconstrucció dels nacionalismes subestatals. I el moviment independentista català ho ha evidenciat. El café para todos no ha funcionat com s’esperava.
L’enemic interior persisteix. En certa manera, diria que fins i tot li va bé a l’estat?
— Encara que pugui semblar contradictori, l’enemic interior, a menys que se’l destrueixi completament, també pot ser productiu per a la unitat. Mentre altres nacionalismes s'han construït principalment sobre enemics exteriors, el nacionalisme espanyol contemporani el que té són guerres civils i conflictes interns amb enemics interns, singularment el nacionalisme català. És una particularitat del nacionalisme espanyol respecte a l'entorn occidental. Suïssa demostra que hi ha diferents vies de construcció dels estats moderns. De fet, aquesta unitat nacional-estatal és fantasiosa i no existeix pràcticament enlloc.