Els 6 prejudicis que has d’enterrar si vols salvar el català

BarcelonaMolts ciutadans tenen la sensació angoixant que el català se sent cada vegada menys espontàniament pel carrer. I, tot i això, pot ser que els mateixos ciutadans que se’n lamenten, sense pensar-s'ho gaire, prescindeixin del català en la seva vida diària, al mercat, al bar o al whatsapp de l'escola. "Ho faig per educació", "igualment no m’entendran", "em surt automàtic", solen dir.

El retrocés en l'ús social del català és multifactorial, i no es pot atribuir només als catalanoparlants que flaquegen. Hi tenen a veure factors de context (com una onada migratòria sense precedents, la fallada dels mecanismes d’integració, la manca de recursos, els efectes uniformitzadors de la globalització, la batalla judicial espanyolista contra la llengua, el parèntesi del Procés, etcètera) que requereixen polítiques públiques compensatòries. També hi tenen a veure la història i la legalitat. "El català és una llengua subordinada per motius històrics, però també per motius sistèmics, perquè la Constitució espanyola legalitza aquesta subordinació", recorda Gerard Furest, filòleg, professor i autor del Decàleg irreverent per a la defensa del català (Núvol).

I després també hi ha una colla de prejudicis que, a títol individual, fan que alguns catalans prioritzin el castellà. "Als catalans ens falta més consciència i menys prejudicis lingüístics", afirmava en una entrevista a l’ARA la filòloga, professora i creadora de contingut Aida Roca (Filòloga de Guàrdia). "Cal treballar l'assertivitat, el parlant ha de tenir autoconfiança. No pot ser que existeixi la pressuposició que si usem el català tindrem alguna dificultat, perquè aquesta inhibició es converteix en un hàbit, i queda arrelat", alerta el sociolingüista Isidor Marí.

Quins són aquests prejudicis que encallen el català i com es poden superar?

Les dades de coneixement del català són extremadament altes: entre el 80% i el 95% de la població el sap parlar, llegir i l’entén, de manera que el més probable és que l’interlocutor no hi tingui cap problema. Més de la meitat dels ciutadans nascuts a l’estranger també diuen que fins i tot el saben parlar. Les xifres són molt altes, cosa que rebat la idea que és inintel·ligible per a la majoria de ciutadans. Aquest fet ha de donar seguretat lingüística als parlants: poden tenir la confiança que els entendran. I si no fos el cas, cal confiar que l'interlocutor ja explicitarà (educadament) la seva dificultat. Si el català es fes servir per defecte, de manera inconscient, acabaria sent una llengua més present en el paisatge sonor i, per tant, més necessària per viure aquí i més fàcil d’aprendre per als nouvinguts.

Una altra creença estesa és que no canviar al castellà davant d’un castellanoparlant, ja que som bilingües, és de mala educació. Per això el gest automàtic és canviar de llengua: segons les enquestes, el 75% de catalanoparlants canvien al castellà quan algú se’ls adreça en aquesta llengua i només el 25% de catalans comencen sempre les converses en català. Rebatia de ple aquesta idea la lingüista Carme Junyent: "Parlar en castellà per educació és un prejudici induït. Primer, si parles català no el parles per mala educació, sinó perquè és la teva llengua. Segon, no és de mala educació parlar la teva llengua, és mala educació demanar als altres que no parlin la seva", deia en una entrevista a l’ARA. El cert és que el canvi de llengua sol anar sovint en una direcció. És el que el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, en diu "oficialitat condicional: el català és oficial fins que et trobes que el teu interlocutor no en sap". "El que ha passat és que primer t’obliguen a saber una llengua i després t’exigeixen de parlar-la perquè ells tinguin dret a ser monolingües. Ja es veu que això no pot anar així", critica.

Els experts asseguren que la intercomprensió entre el català i el castellà és molt elevada, "del 80%", diu la sociolingüista i professora de la UB Mireia Galindo. Per què, doncs, de seguida canviem de llengua? "Les persones tendeixen a convergir, quan parlen, cap a unes pràctiques que no generin conflictes o malentesos. El més natural és que busquin inconscientment un espai còmode en què la comunicació flueixi sense problema. Fins que t'hi acostumes, no és senzill mantenir el català davant d'un desconegut, a qui solem atribuir-li, per defecte i sense pensar-ho, el coneixement del castellà", afirma el filòleg de la UAB i expert en intercomprensió Enric Serra. I continua: "Les interaccions multilingües (jo parlo la meva llengua i tu la teva i ens entenem, o quasi) demanen molta consciència lingüística (em mantinc en la meva llengua) o demanarien una educació per al plurilingüisme que ajudés a naturalitzar aquestes pràctiques". És el que han proposat històricament lingüistes com Moreno Cabrera, cosa que hauria fet menys traumàtic, entre d’altres, l’ús de les llengües oficials al Congrés.

La bona notícia és que "en poques hores i amb una ment oberta" les llengües de la mateixa família es poden comprendre amb una relativa facilitat. "En el cas del català i el castellà, la intercomprensió es produeix ràpidament... si es vol. Els prejudicis ideològics o polítics poden (i solen) blocar completament la comprensió entre dues persones que, des del punt de vista estrictament lingüístic, es poden comprendre amb una exposició lingüística d'algunes hores", diu Serra.

Així que seria qüestió de canviar l'hàbit de canviar de llengua. I, com amb tots els hàbits, es tracta de tenir voluntat i repetició (en concret, la ciència afirma que calen entre 66 dies i 8 mesos per automatitzar un costum). Fins i tot si hi ha consciència, cal tenir consistència.

Després de dues dècades d’una allau migratòria d'arrel internacional, avui un terç dels catalans són nascuts fora del país i la immensa majoria tenen lligams amb les migracions. És una obvietat dir que els catalans d’avui són més diversos que mai. Per això, canviar de llengua amb algú que té una "pigmentació conflictiva", en diu Furest, és una mostra "de diglòssia i de discriminació". Fins i tot tenint en compte l’elevada taxa d’immigració (del 16%), existeixen eines d’integració (escola, cursos d’adults) que donen resultat: parlar català als nouvinguts no és una forma d’exclusió sinó d’integració, i és una manera de reconèixer l’esforç que han fet per aprendre la llengua.

Per a Xavier Gual, filòleg, professor de català i autor de Qui ha de salvar el català?, canviar de llengua al castellà o l’anglès per trets racials és el pitjor prejudici dels catalans: "Malauradament, deduïm que és impossible que el nostre interlocutor ens entengui en català. Doncs no és impossible. Al contrari, si per edat ha estat escolaritzat aquí, com a mínim l'ha d'entendre. Jo treballo en aules d'acollida i excepte els llatinoamericans i alguns marroquins, la resta arriben igual de peixos de català com de castellà. Sovint els nouvinguts queden perplexos perquè els fem intensius de català, però després pel simple fet de semblar xinès, pakistanès, ucraïnès o marroquí els parlem sempre en castellà. En canvi, si amb aquests trets racials els sentim xerrar en un perfecte català ens sorprèn i ens sembla una cosa meravellosa. Paradoxes de la vida". Gual assegura que demostrar-los que la llengua pròpia és útil i utilitzada "té un efecte contagiós". Parlar català és obrir-los la porta a la teva comunitat.

Com que el català és una llengua que, en segons quins contextos, especialment a l’àrea metropolitana i en barris amb una taxa d’immigració molt alta, és inexistent o hi és molt residual, també pot ser complicat d’aprendre fora de les aules. En llocs com Nou Barris només hi ha un 5% d’ús habitual de català entre els joves i la meitat dels barcelonins no el parlen en el seu dia a dia. "Quants cops hem sentit: «És que m’equivocaria». Aquí hi ha un passat de gent que et corregeix amb poca sensibilitat", lamenta Gerard Furest. Hi ha persones que han renunciat al català perquè es van sentir menyspreades en el seu moment, i ja no hi han tornat perquè no els és imprescindible. "Parlar una llengua minoritzada és un acte cultural, de trobada, emocional fins i tot, però no deixa de ser un acte comunicatiu. I, esclar, si no pot ser fluid perquè tens por de no fer-ho prou bé, tindràs menys tendència a fer-lo servir", exposa Furest. Per a ell, "la hipercorrecció d’alguns parlants o de les xarxes sí que crea una certa inseguretat patològica en els nous parlants i això fa que no es vegin capacitats per parlar català".

Alguns prejudicis van vinculats a les ideologies i a les classes socials i acaben assenyalant el català com un fet tribal, endogàmic, que paradoxalment tant s’associa a la classe burgesa com a la classe baixa. De vegades s’afirma que és la llengua del poder, però ho desmenteixen les xifres que mostren com les comarques més catalanoparlants (les Terres de l’Ebre, amb un 70%) són també les que tenen un PIB per càpita més baix. D’altres vegades el català és una llengua de pagès, poc cosmopolita, però, en canvi, Carla Simón i Irene Solà han estat fenòmens internacionals. "Són estereotips amb finalitats estigmatitzadores. El català és una llengua nacional, grupal, i les llengües nacionals no tenen classes socials", adverteix Furest. "Els que han vinculat el català a una opció política són els que, essencialment, no utilitzen mai el català. Si l’unionisme no fa servir el català, és lògic que l’unionisme es vegi menys lligat al català, però els que ho han de resoldre són ells: el que han de fer és utilitzar-lo", afirmava a l’ARA el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila.