Obres de la llengua catalana
Llengua01/02/2024

5 paraules en català que no endevinaries d'on venen (i Joan Coromines sí)

Cinc lingüistes ens recomanen les seves paraules preferides per buscar al Diccionari Etimològic de Joan Coromines que està disponible en línia

BarcelonaUna de les obres més importants de la llengua catalana, el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECat), conegut popularment com el diccionari Joan Coromines, el nom del seu autor, està disponible per primera vegada en línia gràcies a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), que ha digitalitzat els deu volums publicats entre 1980 i 1991 que fins ara només es podien consultar en paper. El DECat és una eina fonamental per als professionals de la llengua, de totes les branques de la lingüística, perquè s'hi pot consultar la història de les nostres paraules i qüestions vinculades a la fonètica, la fraseologia o l’onomàstica.

Inscriu-te a la newsletter Estirar la llengua · Fer classes de català a la feina: no costa tantEn català i sense complexos
Inscriu-t’hi

Per a Teresa Cabré, presidenta de l'IEC, és "una obra incomparable, singular i que representa, juntament amb l’obra de Pompeu Fabra i el Diccionari català-valencià-balear, la lexicografia de referència en llengua catalana". "Aquesta tríada demostra que el català és una llengua de cultura avançada, ja que a més de tenir diccionaris normatius, tenim altres obres que complementen i fonamenten la norma lèxica", opina Cabré. Mila Segarra, vicepresidenta de la Secció Filològica, defineix el llegat de Coromines com una "obra de reconstrucció del país". "Políticament va assumir riscos personals per defensar els ideals de país", destacava sobre Coromines el poeta Carles Duarte, president de la Fundació Pere Coromines.

Cargando
No hay anuncios

Entre tots els tresors que s'amaguen al DECat, hem demanat a sis lingüistes, escriptors i professionals de la llengua que triïn la seva paraula preferida o la que doni més joc a mans de Joan Coromines. I aquestes són les que han escollit.

1.

Escaguitxar-se

Valèria Gaillard, traductora

La traductora, entre altres, de l'obra de Proust al català, Valèria Gaillard, escull "una paraula sonora i bonica que, si no saps el sentit i només l'escoltes, sembla nomenar a una acció emocionant i divertida", explica. Escaguitxar-se, en canvi, volia dir el que avui diríem esfilagarsar-se, però en un ús corrent també era esllavissar-se, ensorrar-se o ensulsiar-se. "M'agrada també perquè demostra la gran riquesa lèxica del català", diu Gaillard. I també perquè la seva arrel, aquest caguitxar, reflecteix la fascinació catalana per l'escatologia: la paraula precedent és encagarrat (encisat, enamoriscat) i la següent és cagadimoni.

Cargando
No hay anuncios
2.

Pessigolles

Teresa Cabré, presidenta de l'IEC

Sense ser directament un derivat de pessigar, Coromines diu que es tracta d'una creació expressiva que té relació amb el pitsik- que dona origen a pessigar. "Sovint, com en pessigar i pessic, s’hi barreja un matís eròtic", diu. Ara bé, les formes documentades més antigues, són molt semblants a les llengües veïnes, i seria coceguelles, cusquelles i cuscanelles (que s'assembla molt a les cosquillas castellanes i les cócegas portugueses). Coromines diu que la terminació com degollar ve del fet que es facin pessigolles al coll.

Cargando
No hay anuncios
3.

Felipa

Enric Gomà, escriptor i divulgador lingüístic

Enric Gomà, que és lector apassionat de diccionaris, ha llegit el diccionari Coromines i n'ha fet 294 pàgines de notes. Però si ha de triar una paraula, es queda amb felipa, que vol dir "travessa del ferrocarril". Segons Coromines, prové de l'anglès sleeper, i hauria passat dels capatassos de les obres ferroviàries als pagesos i obrers amb la forma de salipa i va canviar en felipa, potser a causa "del nom d'un rei odiós que el poble recordava", segons escriu Coromines. "La travessa del mig de la via fou mirada pintorescament com un pobre infeliç dormilega que no té esma d’aixecar-se del mig del pas, per més que els desperts li passin pel damunt", hi afegeix l'autor, cosa que Gomà troba insuperable. Una curiositat més que afegeix encara Coromines. Diu que Felip era un nom "avorrible" de persona, "recordat els segles XVIII i XIX als països catalans com el nom del més gran enemic de la pàtria". "És sabut que en el primer terç del nostre segle era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip".

Cargando
No hay anuncios
4.

Galindó

Míriam Martín Lloret, lingüista

A Martín Lloret l'origen etimològic de galindó i galindaina li fa molta gràcia. Coromines diu així: "Probablement mots derivats del nom propi de persona Galindo (Galí, en català) provenen dels antics aragonesos i muntanyesos pirinencs, que es llogaven com a pastors: perquè són d’ells sobretot aquesta mena de coses". És a dir, els muntanyencs són els que tenien els peus deformats i també són els que cantaven les galindaines, que és un terme folklòric per anomenar una cançó popular. "Partint de coses així, el mot es va aplicar a moltes menes de coses i persones lleugeretes", diu Coromines, i és en aquest sentit que ens arriba, el d'adorn de poc valor, de fotesa, poca cosa.

Cargando
No hay anuncios
5.

Bassetja

Carles Duarte, poeta i president de la Fundació Pere Coromines

A Duarte li encanta trobar el rastre de Joan Coromines en les definicions dels mots, per exemple quan a auster cita La vida austera (1908), un llibre del seu pare, Pere Coromines, "de la mena dels que deixen una empremta inesborrable en els mots, en els conceptes, en la cultura i en la llengua en què s’escriuen". O bé quan a marcir (i immarcescible) hi posa uns versos propis, datats de 1981, quan va morir la seva dona, Bàrbara de Haro. Però Duarte també es fascina amb l'origen de paraules com bassetja, que és una fona (l'instrument de cuir que serveix per tirar pedres) que Coromines vincula als foners balears, "famosos auxiliars de l'exèrcit romà", que van lluitar al costat dels romans a Pèrsia. Duarte considera que el diccionari "és un treball etimològic de primera magnitud".

Cargando
No hay anuncios

I una controvèrsia divertida

I encara hi hem de sumar als cinc testimonis, el del membre de l'IEC i verbíbor Màrius Serra, que la primera paraula que ha anat a buscar al DECat en línia és xiruca, "d'entrada perquè en Coromines era molt caminaire i també per la controvèrsia que va crear en el seu dia; aquests records sempre fa rejovenir", afirma Serra. Xiruca és definida per Coromines com "una sabata de camp amb sola de goma per fora, i de cànem per dins, i empenya flonja". Però la polèmica a l'època va venir del fet que "mentre el mestre Coromines s’embolicava en complexes elucubracions que el duien a afirmar que les xiruques provenen del basc, el periodista especialitzat en nyaps Lluís Bonada documentava la veritable història de la xiruca", recorda Serra. Resulta que ve del gallec Chiruca, d'una marca registrada escollida pel seu fabricant català, Esteve Fontfreda, en honor a la seva dona: el mot és el diminutiu de Mercè en gallec.