Quins són els motius del baix nivell dels aspirants a mestres?

La notícia que la meitat dels aspirants a mestres no aproven les proves d’aptitud ha generat un debat intens entre els membres de la comunitat de l’ARA, centrat en identificar els motius i les solucions, però també amb veus discordants que creuen que caldria valorar altres coses.

Del centenar llarg de comentaris als diferents articles publicats sobre aquest tema, les opinions amb més suports són crítiques amb el sistema educatiu, amb les últimes innovacions introduïdes, el baix nivell d’exigència per aprovar i passar de curs, i la falta de recursos:

— MRG: “Com diu en Gregorio Luri, estem convertint l'escola en un «parc d'atraccions», on els nens i nenes s'ho passen molt bé i són «feliços» fent projectes divertits i que els motiven, jugant amb pantalletes, sense distingir entre una aula, un pati i un passadís, seient a les taules i escrivint a les cadires, sense horaris ni espais que els «tallin» la creativitat, on les paraules silenci i disciplina són tabús i limitacions de la «llibertat»... Però aprendre, aprendre... Comencem a veure els resultats de l'escola «innovadora» de les 3 Cs [capacitats, competències i cor], on l'esforç i la feina ben feta semblen no tenir espai. Ens falta, com sempre, l'equilibri, i anem d'una banda a l'altra”

— R2C: “Ara es comencen a veure les conseqüències d’abaixar el nivell d'exigència a secundària (instaurar l'ESO va ser el cop definitiu) i desatendre els que mostren més capacitats per acabar igualant tothom a la baixa”

— Natividad Castillo: “No m’estranyen aquests resultats. Ja fa molts anys que el sistema educatiu vol que passi tothom de curs, que no memoritzin, que no tinguin deures ni exàmens. Una nena se'm va a posar a cridar a classe perquè havien de llegir un text i allò no era divertit”

— Joan Carles II: “S'aprova a tothom l'ESO, si no és per naps és per cols. El sistema no vol fracassos a l’obligatòria, sobre el paper. Això l'alumnat ho sap. Si l’ESO acabés als 12/14 encara, però acaba als 16! Què fem amb aquesta gent? Doncs a fer batxillerat. A batxillerat ja s'està fent el mateix, s'ha d'aprovar”

— Bet Vallcorba: “Aquest és el resultat d'anys del sistema de l'ESO implementat sense recursos, on cada any cal «adaptar» el nivell i els continguts per reduir el fracàs escolar, on l'ortografia i la sintaxi no poden ser determinants, etc. I de retallades i precarietat de recursos. I ara van a carregar-se el batxillerat, perquè diuen que no té sentit que sigui tan difícil al costat de l'ESO, i així anem abaixant el nivell de tot, inventant paraules maques com «adaptació curricular», «competències bàsiques», etc., que només serveixen per amagar el fracàs social a què està abocat l'ensenyament públic. Fins que només els que s'ho puguin permetre tinguin una educació de qualitat”

També reben molts suports els comentaris que es fixen en aspectes com la remuneració o el prestigi social dels mestres, i que comparen la situació a casa nostra amb la d’altres països:

— Adrián: “Si volem que els millors es dediquin a la professió de mestre, la remuneració ha de ser completament diferent. Per què per entrar a medicina o a matemàtiques es necessita al voltant d'un 13 a les PAU i a magisteri un 9? Simplement per la diferència de remuneració i de prestigi social. Generalment, no és la primera tria dels millors estudiants, aquí. I sí que ho és a Finlàndia”

— Hefestiocat: “Als països escandinaus, les notes de tall per entrar a magisteri són de les més altes; els mestres, com a educadors de les futures generacions, han de ser els millors, i la seva feina es valora moltíssim...”

Altres comentaris apunten a la falta de vocació i critiquen les motivacions dels mestres, així com les condicions de treball, que consideren privilegiades, però en aquests punts hi ha més divisió d’opinions:

— Rossegacebes: “Tenim dos problemes relacionats. El primer és qui estudia per a mestre i n'exerceix. Entre família i coneguts hi tinc (he tingut) una dotzena llarga de mestres i professors de secundària. Diria que el 50% ho són per vocació i l'altre 50% ho són rebotats, perquè no els va funcionar la primera opció. Res a dir, excepte que no ho són per vocació. El segon és la ineptitud dels que fan i refan els plans d'estudi, lleis d'educació i sistemes d'ensenyament. [...] El resultat dels dos problemes és una educació defectuosa (globalment, tot i que hi ha excepcions)”

— Pau Macià i Masó: “De fet, no hi ha vocacions docents. La docència els importa un rave, sols pretenen un lloc fix de treball, fent de funcionari, com podrien fer de fotocopiadors o portacafès. Quan el nivell d'exigència és tan baix, no es pot pretendre que els que s'hi presentin siguin gent preparada”

— Dolors Vila: “També podem parlar de la motivació dels professionals que treballen menys hores, tenen més vacances i dies lliures, sous més bons i jubilacions als 60 anys... No es pot dir que tots són iguals, però sí que s'ha creat un grup privilegiat que pot atraure molta gent encara menys motivada per la feina”

Les rèpliques assenyalen que els mestres que no tenien vocació docent de més joves poden tenir avantatges com l’experiència professional en altres àmbits, i argumenten per què les condicions no són tan privilegiades:

— JVS: “Jo crec que el tema de la vocació està sobrevalorat. Hi ha molta gent que ha acabat a ensenyament «rebotat» per les diferents crisis i és un bon professor (amb un mínim de capacitat, és un tema d'autoexigència i coneixements) que, a més, pot transmetre coneixements del mon real –el no educatiu– que no s'aprenen a la universitat”

— Tony F Jenssen: “Si fem comparacions, fem-les bé. Els mestres (com a mínim els bons mestres) dediquem de mitjana un parell d'hores al vespre cada dia, i com a mínim 4-5 h el cap de setmana, a corregir, programar i preparar materials. A mi m'agrada la professió, per això hi ensenyo. Però l'editorial anava d'altres temes. ¿Com voleu revaloritzar i prestigiar la professió del docent si sempre se'ls descriu com a ganduls i rondinaires, amb massa vacances i privilegis? Alguns comentaris aquí ho demostren. ¿Algun dia tindrem l'empatia de la societat, o serem considerats com uns simples cangurs per tenir cura dels nens? La veritat és que cansa. I si no fos perquè jo gaudeixo molt fent classe cada dia amb el nostre jovent, ja fa temps que hauria canviat de professió. Perquè rebem només atacs i desqualificacions, i mai ni un sol agraïment de la gent des de fa ja massa temps. Tothom es veu amb prou criteri per dir-nos als mestres què hem de fer, i com d'escarxofats estem. A molta d'aquesta gent els convindria fer de mestre amb totes les condicions un temporadeta, així segur que canviarien d'opinió”

Al marge de crítiques al sistema i polèmiques, alguns comentaris aporten altres perspectives i apunten que no és un problema exclusiu dels aspirants a mestres, sinó del conjunt de la societat:

— Xavi Meilen: “És molt preocupant que això passi amb el cos docent, però només reflecteix el que passa amb la població en general: hi ha més accés a l'educació que mai, però la cultura de l'esforç i la responsabilitat individual i social estan en mínims històrics”

— Antonio Martínez: “Des que es va abandonar la cultura de l'esforç, a tots els nivells, la qualitat de l'ensenyament, els valors, el respecte a la gent gran, als mestres, ha degradat tota mena de relacions humanes. Així podem veure-ho en qualsevol activitat social. És un reflex de la nostra societat”

També hi ha veus discordants, que critiquen les proves i apunten que caldria valorar altres capacitats, tot i que alguns d’aquests comentaris matisen que també calen uns coneixements mínims:

— Sebastià Monteis Guerrico: “No entenc per què existeix aquesta prova aquí i a la resta d'Espanya no. A la meva neboda i les seves amigues les han suspès per no tenir bona lògica i matemàtiques. I les altres capacitats, no es valoren? Empatia, ganes d’ensenyar, il·lusió… Seguim amb un sistema d’educació arcaic. El que faran serà marxar fora de Catalunya per poder ser mestres. Anem bé, els formem aquí i se'n van fora”

— Maria Teresa Cobo Cucurull: “Estic d'acord que l'empatia, la vocació, la il·lusió i ganes són fonamentals. Això no es pot valorar en un examen. Només veient la persona en acció, en la pràctica docent, es pot saber. Soc bastant contrària a aquest tipus de proves escrites (incloses les oposicions) perquè, per saber si una persona és vàlida com a mestre, una prova escrita és clarament insuficient. Ara bé, també penso que cal que un mestre tingui uns mínims de domini de la llengua i de les ciències, de coneixements bàsics. Cada cop és més preocupant la quantitat de mestres i professors que escriuen malament (tant des del punt de vista ortogràfic com sintàctic) o no s'expressen oralment de forma correcta. El mestre sempre, sempre, vulgui o no ho vulgui, és un exemple per als seus alumnes”