Un viatge entre la injustícia i el futur

MadridSegueix el judici al Procés en directe

Set segons. El temps per mirar-se als ulls, encaixar les mans i intercanviar poques paraules. “ ¿Usted va a estar algún dia más? Sí, otros días ”. Sense més concreció i amb tota la fredor, aquest va ser el moment en què el president de la Generalitat, Quim Torra, va saludar el màxim representant del poder judicial espanyol, Carlos Lesmes, just abans d’iniciar la causa especial 20907/2017, el judici al Procés, i retrobar-se a la sala segona del Tribunal Suprem amb l’anterior Govern de Catalunya. Un tracte correcte, d’autoritat, que Torra rememora per a l’ARA de tornada a Barcelona, però que amaga, creu, la injustícia que s’imparteix entre les quatre parets del Suprem contra l’independentisme segons un relat inventat.

El president tornarà a Madrid? Sí, per les declaracions de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Carme Forcadell, que compareixeran els últims davant de Manuel Marchena. L’ambient a Madrid és hostil per als titllats de “colpistes”, però els sobiranistessegueixen ostentant el Govern i Torra la presidència. Constata que a Madrid tenen interioritzat tot el que envolta el tracte amb l’autoritat: posa d’exemple la salutació amb Lesmes i es fa evident amb el protocol que activa Renfe quan arriba a l’estació d’Atocha. “ Buen viaje, presidente ”, li etziba la responsable de la zona d’autoritats. D’allà fins a entrar al vagó del tren d’alta velocitat és objecte de mirades i fotografies. Tothom des de la distància, ningú sobrepassa el perímetre de seguretat que marquen els seus escortes. Des que és president, ja no va sol enlloc.

Buscant Catalunya al ‘NYT’

El trajecte comença puntual, a les dues, i el president s’asseu en un dels seients de la zona preferent de l’AVE després de creuar-se amb un diputat de Ciutadans. L’acompanya el seu equip i la diputada del PDECat al Congrés Míriam Nogueras, que torna a Barcelona després de tombar els pressupostos de l’Estat. La qüestió plana durant tot el viatge i irromp diverses vegades en la conversa. Però abans, arriba la premsa. El País, El Mundo, l’ ABC... El president es queda amb Le Monde i The New York Times. Busca Catalunya entre les pàgines. Només té sort en el diari nord-americà, a la segona plana del llençol de paper, clàssic de les grans capçaleres. En el francès, malgrat la proximitat, ni rastre. El títol incorpora les paraules crisi, Espanya i judici. Suficient. És la lectura que a grans trets fa l’independentisme del que ha generat el Procés a Espanya. “No es pot governar eternament contra Catalunya”, conclou Torra amb Míriam Nogueras al costat. Malgrat la dificultat de l’última setmana -el calendari diabòlic del judici i la negociació amb el govern espanyol-, el president transmet tranquil·litat. Ell i Nogueras, de fet, són les cares visibles del no als pressupostos si no hi havia cessions en l’autodeterminació. Un membre de l’equip de Torra resumeix el que, probablement, era ahir la sensació en aquell vagó de l’AVE: finalment l’ultimàtum que el president va llançar el novembre passat al Parlament s’ha complert.

La salutació amb Junqueras

Si bé fulleja amb certa satisfacció el New York Times, el contrast arriba amb l’ullada als diaris editats a Madrid. Sobretot pel relat amb què han resumit el seu primer contacte dimarts amb els presos al Suprem. La imatge en què els acusats miren enrere i ell, al fons de la sala, gesticula una salutació. Oriol Junqueras no el mira i Santi Vila dirigeix la mirada al sostre. “És al·lucinant”, opina, negant a tots aquells que han interpretat una distància entre ell i l’exvicepresident del Govern. Si la foto es convertís en una seqüència en moviment, diu, s’hauria constatat que la seva relació -defensa- es manté intacta. Ho exemplifica amb un moment que no van captar les càmeres: el president, amb la parella de Junqueras al costat, Neus Bramona, va abraçar el líder d’ERC aprofitant el recés del migdia. El que és personal, doncs, supera la política: el cap de l’executiu defuig parlar de les diferències estratègiques dins l’independentisme al llarg de tota la conversa, malgrat la manca de rumb compartit amb els republicans per reprendre el que va posar punt final el 155, la presó i l’exili. El president manté que el que va passar l’octubre del 2017 no és un accident de la història i es mostra convençut que els partits trobaran el camí per fer efectiva la proclamació del 27 d’octubre. Com? No ho sap o no ho revela. ¿Té por d’acabar assegut al banc dels acusats del Tribunal Suprem? No s’ho planteja, diu, i com a admirador del catalanisme del segle XX cita Eugeni Xammar: “Tractant-se de Catalunya jo no he pres mai precaucions”.

Però l’èpica topa amb la gestió del dia a dia. “La cara B de la política”, en diu el president, per descriure allò que s’ha fet sempre. La distància entre el dir i el fer, entre el que es diu en públic i el que es fa en privat. Assegura que està vacunat contra això, malgrat que des de les files independentistes també hi ha qui li retreu les contradiccions entre reivindicar el mandat de l’1 d’Octubre i aplicar-lo. “Quan cregui que no puc portar aquest país a la independència, plegaré”, acaba. Ja som a Barcelona.