Tejero, Milans i Armada, els colpistes enfrontats en el judici del 23-F

Barcelona“A l’excel·lentíssim senyor Jaime Milans del Bosch y Ussía, tinent general de l’exèrcit, com a autor d’un delicte consumat de rebel·lió militar, inclòs en l’article 287 del Codi de Justícia Militar, se’l condemna a la pena de 30 anys de reclusió”. Amb enorme expectació, el 3 de juny del 1982 es va fer la lectura de la sentència contra els responsables de l’intent de cop d’estat del 23-F. Milans del Bosch i el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero van ser considerats els caps de la rebel·lió i el consell de guerra els va aplicar penes màximes, a diferència del qui tots dos apuntaven com a cervell del cop: el general Alfonso Armada només va ser considerat conspirador i condemnat a sis anys de presó. Les pugnes entre Armada i els altres dos principals colpistes van ser constants en el judici, que va durar tres mesos (des del 19 de febrer) al Servei Geogràfic de l’Exèrcit a Madrid.

Els colpistes eren bàsicament militars (32 dels 33 processats), de manera que va ser la justícia militar la primera a intervenir -el cas acabaria al Suprem-. 17 jutges, 69 testimonis, 26 advocats defensors, la Fiscalia encapçalada pel general Claver Torrent, 66 periodistes acreditats a la sala i més de 370 persones de públic van seguir atentament el procediment. El judici va tenir 48 sessions i es van viure diferents episodis de desobediència al tribunal, amb els acusats negant-se a assistir-hi en alguna ocasió en protesta per informacions periodístiques -es va retirar l’acreditació al director de Diario 16, Pedro J. Ramírez- o abandonant la sala en contra del criteri del jutge perquè alguns testimonis els consideraven “segrestadors”.

Versions contradictòries

El judici partia de dues evidències. La primera, que el 23 de febrer del 1981 un grup de guàrdies civils, encapçalats per Antonio Tejero, havia assaltat el Congrés amb pistoles i metralletes i havia segrestat durant més de disset hores els membres del govern, els diputats de la cambra baixa i tothom qui hi treballava mentre es votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. La segona, que l’exèrcit havia ocupat els carrers de València, amb carros de combat i destacaments de militars, seguint el ban decretat pel capità general d’aquella regió militar, Jaime Milans del Bosch. “Els tancs van respectar els senyals de trànsit”, va defensar el coronel Ibáñez Inglés, mà dreta de Milans, durant el judici. Tant Tejero com Milans van reconèixer la seva participació en els fets, però van negar la rebel·lió.

“Tenia la idea que calia ocupar el Congrés o la Moncloa des de feia temps, perquè si no tenia retingudes les més altes magistratures de la nació hi havia perill de guerra civil”, va declarar Tejero el 17 de març durant l’interrogatori del fiscal.

Tejero, que ja havia estat condemnat el 1980 a set mesos de presó per haver intentat orquestrar un cop d’estat en l’anomenada operació Galàxia, va explicar que l’inici del 23-F es remuntava al novembre del 1980, quan en van parlar amb Milans del Bosch. El tinent coronel va implicar-hi també el general Armada, amb qui assegurava que havia conversat per telèfon diverses vegades i s’havia reunit dos dies abans del 23-F en un pis de Madrid. També el director del Cesid -antic CNI-, José Luis Cortina, que el tribunal va acabar absolent per falta de proves.

“Ocupem el Congrés a les ordres del tinent general Milans del Bosch, sense cap altre desig que el bé d’Espanya, i no admetem més que un govern que instauri una veritable democràcia sense autonomies separatistes [...] i que apliqui tot el rigor de la llei als terroristes”. Era el text que els colpistes pretenien distribuir aquell dia, apuntant als Estatuts basc i català i a ETA com a motius per imposar un govern militar.

Milans del Bosch va declarar que Alfonso Armada, Tejero i ell -i d’altres que no va voler esmentar- havien preparat el cop per “patriotisme”. Segons el tinent general, Armada -militar molt proper a Joan Carles I- els havia promès que el rei n’estava al corrent. “Naturalment que estava a favor d’ocupar el Congrés, perquè pensava que el rei hi donava suport”, va respondre Milans, que va reconèixer que havia retirat els tancs tal com li havia ordenat el monarca per telèfon. “Vaig pensar que s’havia fet enrere”, va apuntar.

Milans no va deixar d’increpar Armada durant el judici, i el seu advocat fins i tot va demanar un cara a cara entre ells dos que no va ser acceptat pel jutge. Armada, en canvi, sempre va negar la seva implicació i la del rei. “L’únic que volia era alliberar les persones segrestades, ja fos a través d’un govern presidit per mi o per una altra persona”, va respondre al fiscal. El 23 de febrer a la tarda, després d’haver conversat per telèfon tant amb Milans com amb el rei, va anar al Congrés, segons ell per convèncer els assaltants que es rendissin. Va oferir a Tejero i els seus homes dos avions per fugir del país -autoritzats per l’estat major- i es va proposar, a instàncies de Milans, com a president d’un govern on també hi hauria d’haver Felipe González i Jordi Solé Tura, entre d’altres. “¿I vostè realment pensava que allò era constitucional?”, el va interpel·lar el fiscal.

Tejero no va acceptar aquell govern (“Em feia mala espina”) i hores després es rendia havent negociat que la resta de guàrdies civils sortissin lliures del Congrés (la majoria van al·legar que simplement obeïen ordres). Tejero va dedicar l’última paraula del judici a carregar contra Armada i altres comandaments de l’exèrcit: “Vull manifestar el meu més profund menyspreu per la seva covardia i traïció”. Va ser expulsat de la sala mentre els seus familiars l’aclamaven amb crits de “Franco!, Franco!”.

Indignació i recurs al Suprem

La sentència, dictada pel Consell Suprem de Justícia Militar, va provocar indignació entre bona part de la ciutadania i de la classe política. 30 anys per a Tejero i Armada, però 11 dels 33 processats van ser absolts, 8 van ser condemnats a penes de 2 o menys anys de presó i els 12 restants a penes d’entre 3 i 6 anys. Immediatament el president del govern espanyol, Leopoldo Calvo Sotelo, va anunciar un recurs al Tribunal Suprem. Un any després, Armada acompanyava Milans i Tejero en el club dels 30 anys, el tribunal condemnava 30 dels 33 processats i doblava fins a 6 o 12 anys de presó la pena per a la majoria dels segones espases que van participar en l’últim intent de cop d’estat a Espanya.