Tant de bo el judici fos només una (mala) sèrie
Si no fos per la gravetat -gens fictícia- que afecta els dotze encausats, el judici de l’1-O podria semblar a estones una estranya sitcom. Els traspaperaments de l’equip de Fiscalia, les seves confusions freqüents, les dificultats a l’hora de fer que els funcionaris mostrin les proves correctes als monitors... Hi ha moments que sembla que Rowan Atkinson, en la seva encarnació de Mr. Bean, apareixerà en escena i començarà a disparar absurdes preguntes als acusats. És un contrast que funciona bé, dramàticament, el que es crea entre la formalitat de les togues i els disbarats que salpebren els interrogatoris.
Per part dels independentistes, també hem vist algunes catalanades que feien somriure i servien com a vàlvula d’escapament de la pressió acumulada. Els mateixos autors de les relliscades eren capaços de fer broma en el moment d’adonar-se del trabucament. (I, per cert, als columnistes de la caverna que ho aprofiten per dir que si el castellà a Catalunya blablablà, proveu vosaltres de parlar amb el nivell tècnic requerit per al judici, i la tensió inherent, en un idioma que no és la vostra primera llengua.)
Però, de llarg, el personatge més interessant és el del president del tribunal, Manuel Marchena. La seva exquisidesa en el tracte i la insistència en els drets dels acusats és tan excessiva que resulta sospitosa. Sobretot sabent que el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, es vantava en un whatsapp que controlaria el Suprem per darrere si ascendien Marchena com a president del Consell General del Poder Judicial. La revelació del missatge va provocar que s’autodescartés, la qual cosa evidencia que, en el dramatis personae, el seu personatge és qualsevol cosa menys pla.
A Marchena fa dues setmanes que el veiem competent i delicat. Té prou cintura per acceptar somrient que l’equip d’advocats de Jordi Cuixart insistís en posar un vídeo -de rellevància opinable- que va fer que tronés a la sala el Passi-ho bé de La Trinca, cantat pels congregats del 20-S. El gran misteri d’aquest judici és esbrinar si la seva suavitat en les formes amaga un Douglas Stamper de House of cards : algú exquisit en les formes públiques, però implacable executor de les ordres que rep d’instàncies superiors.
En tota aquesta posada en escena -un judici és litúrgia i cerimònia- hi ha un punt d’irrealitat que acabarà de cop el dia que es dicti sentència. Diuen que l’emissió dels processos a la televisió predisposa el públic a la condemna i crea empatia amb l’acusació. Però, si més no a Catalunya, i veient les actuacions de les parts, dubto que s’estigui produint aquest efecte decantador. I que les televisions espanyoles renunciïn a convertir el judici en un esdeveniment mediàtic -tot i la seva potencialitat- evidencia la inseguretat que els genera tot plegat.
