Espiral del silenci i mirades selectives
Delegat a MadridCatalunya és el principi i el final de la política espanyola. La incapacitat per posar la crisi en vies de resolució ja s’ha cobrat dos presidents, i la resposta a les aspiracions de sobirania majoritàries de la ciutadania catalana és i serà el principal assumpte de debat en la precampanya que ja s’ha iniciat cap a les eleccions del 28 d’abril. Però l’interès polític i mediàtic pel judici als líders del Procés, que va començar fa dues setmanes al Tribunal Suprem, ha estat limitat, un cop passat el primer impacte de la imatge dels presos polítics.
La sessió de control al govern espanyol de dimecres al Congrés en va ser un exemple. Tant Albert Rivera com Pablo Casado van burxar Pedro Sánchez pels seus suposats pactes amb els independentistes, acusant-lo a l’uníson d’haver venut Espanya acceptant els 21 punts que li va presentar Quim Torra en la reunió del desembre a Pedralbes -en una nova mostra de l’escàs afecte que professen pels fets els dos líders de la dreta parlamentària espanyola-, però van evitar entrar en el judici, que a l’hora que preguntaven estava a punt d’iniciar una nova jornada amb l’exconseller Josep Rull. Sánchez tampoc hi va fer referència. Ni els uns ni els altres hi tenen res a guanyar donant publicitat a una causa que està despullant una instrucció hiperbòlica, que ha descrit una falsa violència per aconseguir equiparar els acusats amb els colpistes del 23-F.
A l’inici del judici el govern espanyol es va limitar a defensar el paper de la justícia espanyola -en alguns casos amb poca fortuna, com quan Irene Lozano va comparar el Procés amb una violació-. Després el debat es va desplaçar. La convocatòria d’eleccions anticipades ha estat en bona part la responsable de l’espiral política del silenci. Però no ha estat l’única. La coincidència en el temps amb l’inici del judici va restar focus als presos, sí, però un cop passat l’impacte de la cita amb les urnes, el gruix del debat polític s’ha mantingut allunyat del Suprem.
Els mitjans de comunicació també hi han tingut responsabilitat. La dreta mediàtica que ha convertit en gairebé monogràfics sobre Catalunya els seus informatius en l’últim any i mig ha seguit més discretament el judici, sobretot després de la primera intervenció, de marcat to polític, de la Fiscalia General de l’Estat, abans dels interrogatoris als presos, quan es va celebrar amb eufòria el paper dels fiscals.
Els errors i les faltes de rigor dels representants del ministeri públic en els interrogatoris amb prou feines han trobat espai en aquests mitjans, i el debat sobre l’existència o no de rebel·lió, que en un altre temps va ser central, ha passat a un segon pla justament ara que s’està qüestionant en seu judicial. Tot plegat es pot amagar rere l’excusa de la falta d’interès de l’audiència, o de la separació de poders, que no deixa que els polítics comentin les qüestions judicials, però sembla un intent d’amagar els punts dèbils del relat de violència i alçament que uns i altres van contribuir a crear. No sembla arriscat pronosticar que l’interès tornarà quan la Fiscalia intenti reconstruir l’acusació de rebel·lió amb els interrogatoris a policies i amb els informes d’intel·ligència. Mirades selectives.
