D’una rebel·lió quimèrica a una sedició fictícia
PeriodistaSegueix l'última hora de les reaccions a la sentència del Procés
“Estàvem jugant al pòquer [amb el govern espanyol]. Anàvem de farol ”, va declarar el 8 de juny de 2018 l’exconsellera Clara Ponsatí en un acte a Londres. Ponsatí ja havia explicat el novembre del 2017 que el Govern no tenia mitjans per posar en pràctica les lleis que havia aprovat al Parlament.
Ves per on, sense citar-la, esclar, la idea del farol és el que la sentència descriu en el seu relat de fets provats. Això sí, en lloc de farol denominen “somni”, “quimera”, “esquer” i “fingit lideratge” la política del Govern, a l’establir que si bé es descarta la rebel·lió per l’absència de “violència instrumental, preordenada i funcional”, hi ha raons subjectives molt rellevants.
I és que, segons Marchena, els líders independentistes eren plenament conscients que totes les lleis aprovades no eren més que un mitjà per suscitar mobilitzacions (el “dret a decidir” es va convertir en “dret a pressionar”, apunta) per aconseguir asseure a la taula de negociació el govern de Rajoy.
On la Fiscalia veia un pla per separar Catalunya d’Espanya i subvertir l’ordre constitucional, els magistrats venen a dir: com us podeu haver pres seriosament que el pla era minar els fonaments de l’Estat?
Els magistrats desmunten peça per peça la rebel·lió imaginària que van construir l’ex fiscal general de l’Estat José Manuel Maza -que sí que es va plantejar l’alternativa de la sedició, tal com recorda la sentència-, el magistrat Pablo Llarena i els fiscals. No, senyors fiscals, no va ser un cop d’estat, ve a dir la sentència.
Per què? Doncs perquè “n’hi va haver prou amb una decisió del TC per despullar d’immediata executivitat els instruments jurídics que pretenien fer efectius els acusats. I la conjura va ser definitivament avortada amb la mera exhibició d’unes pàgines del BOE que publicaven l’aplicació de l’article 155. Per això Rajoy no va proposar al Congrés aplicar l’estat de setge ni va optar per la Llei de Seguretat Nacional.
¿Parlar de “conjura” pot ser un acte fallit que ens està remetent al delicte de conspiració per a la rebel·lió (article 577 del Codi Penal)?
Problema: cap de les parts va acusar per aquest delicte i el tribunal pot, per aquesta raó, haver descartat la possibilitat de condemnar per conspiració per a la rebel·lió, amb penes més baixes que les del delicte de sedició, per no vulnerar el principi acusatori.
El desequilibri de Marchena
Però el rigor d’entomòleg amb què Marchena esquartera la “quimera” i el “somni” del pla d’independència i la declaració “ineficaç” d’independència del 10 d’octubre de 2017 suspesa ipso facto per negociar, pateix un desequilibri analític evident a l’abordar la sedició.
“La sedició no arriba a tota torbació de la pau o de la tranquil·litat pública”, assenyala la sentència en la pàgina 279. Però a continuació qualifica com a sedició consumada el que va passar per dos fets: el 20-S i l’1-O.
¿I aquests fets són suficients per definir un alçament tumultuari? ¿No hi ha un intent de compensar la destrucció sense complexos de la teoria de la rebel·lió amb una sentència per sedició?
No es prova que els dos esdeveniments siguin baules de la mateixa cadena sediciosa. I no es prova perquè no es pot provar.
La manifestació del 20-S no obeeix a un pla d’alçament tumultuari “instrumental, preordenat i funcional”. És una reacció davant d’una decisió judicial. I és una protesta. Perquè si la intenció hagués estat impedir l’acció de la comissió judicial (delicte de sedició), no era difícil aconseguir-ho amb 40.000 persones davant de la conselleria.
¿I entre el 20-S i l’1-O es manté la sedició? ¿Hi ha potser una continuïtat o existeix el “clima insurreccional” que ha declarat l’autor dels atestats, el tinent coronel Daniel Baena?
Per tant, hi ha un abús i una interpretació extensiva del delicte de sedició. Com em va dir Maria del Mar Bonet a TV3 el dia 12 d’octubre, quantes manifestacions hem viscut a Espanya molt més greus que les del 20-S o l’1-O!