El Suprem alinea els Mossos amb el Govern pel paper de Forn

Barcelona[Segueix l'última hora de la sentència del Tribunal Suprem al Procés amb totes les reaccions]

“Col·laboració”, “complicitat” i criteris policials que “garantissin” la celebració de l’1-O. Són tres definicions de la sentència del Procés sobre l’actuació dels Mossos d’Esquadra. Segons el Tribunal Suprem, la policia catalana “no va interferir en l’emissió de vots” del referèndum i parla d’un alineament del cos amb el Govern que atribueix a l’exconseller d’Interior Joaquim Forn, de qui els agents depenien “administrativament i no només políticament”. En canvi, no valora la responsabilitat del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero: recorda que era el cap del cos però sempre s’hi refereix com un “testimoni” del judici (el menciona 14 cops). El Suprem ho deixa per a l’Audiència Nacional, que al gener jutjarà Trapero i l’excúpula política d’Interior, a qui la Fiscalia demana 11 anys de presó per rebel·lió i organització criminal. També jutjarà la intendent Teresa Laplana, a qui la Fiscalia reclama quatre anys de presó per sedició, per l’actuació dels Mossos durant el 20-S davant la conselleria d’Economia.

El Suprem vincula el paper de Forn, condemnat a 10 anys i sis mesos de presó per sedició, a la resposta que van tenir els Mossos l’1-O. El tribunal considera que la frase de la magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de no afectar “la normal convivència ciutadana”, quan ordenava a la policia impedir el referèndum, es va fer servir amb “un biaix malintencionat per dissimular la veritable voluntat obstruccionista”. Per al Suprem, es volia fer “inoperativa” aquesta ordre judicial i Forn es va dedicar “a reconduir la interpretació” dels mandats judicials. Per tant, dona per bona l’acusació de la Fiscalia contra Forn –i el pla operatiu dels Mossos– perquè assegura que la voluntat de l’exconseller va ser que l’actuació de la policia catalana fos “funcional” per als seus objectius polítics i dels altres acusats.

El tribunal ho exemplifica amb el dispositiu de l’1-O dels Mossos, que tenien uns binomis –dos agents– a cada centre de votació “sense discriminar els que rebrien una gran afluència de persones respecte als poc significatius”. “Va suposar una neutralització de la capacitat operativa del cos. La coartada de la insuficiència de mossos per complir el mandat del TSJC es va mostrar amb cínica notorietat”, opina el Suprem. No només això: apunta a la “col·laboració” d’alguns policies “per consumar la votació, fins al punt que van arribar a traslladar urnes un cop culminada la jornada de votació utilitzant vehicles sense logotips però que van resultar pertànyer a la conselleria de Presidència”.

“Gairebé connivència”

En el seu relat dels fets, la sentència fa la següent descripció sobre la intervenció d’alguns agents: “Han quedat evidenciats episodis d’autèntica complicitat que es deduïa clarament d’algunes imatges. Complicitat i gairebé connivència motivades potser per la coincidència ideològica o per la seguretat que d’aquesta forma podien guanyar-se l’aplaudiment dels ciutadans rebels o dels responsables polítics”. El tribunal també acredita la versió de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra els Mossos, que els acusaven d’espiar-los, perquè diu que alguns agents “es van dedicar a obtenir informació dels moviments d’efectius de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, que comunicaven als seus comandaments”.

El Suprem arriba a apuntar que l’Estat, sota la direcció del coronel Diego Pérez de los Cobos, va creure que Forn compliria el mandat del TSJC i que això “va contribuir a la inhibició” –per tant, a la no actuació– tant de la Policia Nacional com de la Guàrdia Civil quan es van produir les ocupacions als centres de votació sota el paraigua d’Escoles Obertes. Però no entra a valorar com va funcionar el dispositiu de l’1-O entre els tres cossos ni qui va ordenar les càrregues. Sobre les càrregues, el tribunal diu: “[La Policia Nacional i la Guàrdia Civil] es van veure obligats a l’ús de la força legalment prevista. L’enfrontament entre ciutadans i agents de l’autoritat va derivar en lesions que, en nombrosos casos, exigien assistència”.

El Suprem dona per fet que l’entrada de Forn al Govern quan faltaven dos mesos i mig per a l’1-O, en substitució de l’exconseller d’Interior Jordi Jané, va ser “per assegurar que la policia autonòmica no frustrés la realització del referèndum projectat”. I atribueix la dimissió de l’aleshores director polític del cos, Albert Batlle, al mateix motiu. Els Mossos passen de puntetes en la sentència, però apareixen mencionats 77 vegades –cinc més amb el terme de “policia autonòmica”– i unes quantes són pel 20-S. El tribunal assegura que “només sota la protecció del reduït nombre de mossos que s’encarreguen de la vigilància ordinària” de la conselleria d’Economia, “que no van rebre reforç durant el dia excepte l’arribada d’uns agents de mediació”, no es va fer el perímetre de seguretat que la comitiva judicial del jutjat número 13 “va reclamar” per als escorcolls.

Al marge de l’actuació dels Mossos el 20-S, el Suprem incideix en la “fluïda comunicació” que Trapero, Laplana i Forn tenien aquell dia. I ho fa per argumentar que l’exconseller “no podia ignorar que aquella actuació anava més enllà” d’una protesta. El mateix criteri aplica per a la reunió prèvia a l’1-O en què el major dels Mossos i altres comandaments van avisar el Govern “de l’important risc per a la seguretat” que es podia derivar del referèndum. “La sala no dubta de la realitat d’aquesta trobada i del missatge transmès pels Mossos” però “no dona crèdit” a la versió de Forn. El president del tribunal, Manuel Marchena, va dirigir a Trapero l’única pregunta que va fer al judici: era sobre aquesta reunió i el Suprem diu que no es va produir cap vulneració, com al·legaven les defenses. Una trobada que d’aquí tres mesos tornarà a sortir a l’Audiència Nacional.