El final del judici, al juliol; la sentència, a la tardor

MadridEl judici del Procés, d’acord amb la quantitat de testimonis pendents i de les proves documentals i pericials, s’allargarà, segons càlculs informals de la secretaria de la sala segona del Tribunal Suprem, cap al final del mes de juliol, fins i tot en la hipòtesi que les parts acabin pactant la renúncia de testimonis, cosa que no passarà més enllà de casos puntuals. Fonts jurídiques consultades indiquen que a l’abril es tornaran a celebrar tres sessions per setmana: dimarts, dimecres i dijous. Amb una excepció: la sessió del Dilluns de Pasqua, 22 d’abril.

La prolongació del judici tampoc és una sorpresa per la quantitat de proves que el tribunal d’enjudiciament va admetre. El judici avançarà enmig de dos processos electorals, les generals “sobrevingudes” del 28 d’abril i les municipals, una gran part de les autonòmiques i les europees del 26 de maig. És la “nova normalitat espanyola”, en què es creuen els esdeveniments judicials i polítics.

Mentrestant, les declaracions d’agents de la Guàrdia Civil en qualitat de testimonis van deixant caure la pluja fina de l’existència d’“actes violents” durant l’1-O, una pluja amb la qual els fiscals es van fixant en les reaccions dels membres del tribunal per mirar de detectar si gesticulen o prenen notes. Una manera de calibrar l’efecte dels interrogatoris.

Contradiccions policials

Els agents donen algunes pistes importants sobre l’operació policial de l’1-O. L’explicació oferta pel que en va ser el coordinador, el coronel Diego Pérez de los Cobos, i pel cap del Cos Nacional de Policia, Sebastián Trapote, és que la intervenció d’aquestes forces es va produir per la inacció dels Mossos d’Esquadra.

No obstant això, ahir un dels agents va admetre que els brífingsconvocats per la Guàrdia Civil van tenir lloc el dia abans, el dissabte 30 de setembre. La tesi de l’advocat defensor de Joaquim Forn sembla que s’obre camí. Xavier Melero va preguntar ahir al sergent primer G3722B si coneixia la instrucció cursada per la secretaria d’estat d’Interior, la 4/2017, segons la qual en cas de concentracions importants de persones calia sol·licitar auxili a la policia catalana, i assenyalava que calia salvaguardar la seguretat de policies i persones atenent a la convivència ciutadana. L’agent va dir que no tenia constància d’aquella instrucció i va indicar que el dia abans del referèndum, el 30 de setembre, va participar en una reunió de treball. Per tant, l’actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional no va ser la resposta improvisada a la passivitat o la col·laboració encoberta de complicitat dels Mossos amb la votació del referèndum l’1-O, la qual cosa hauria precipitat, segons la versió de Pérez de los Cobos, la irrupció de les forces enviades per Madrid.

Aquesta intervenció va ser planificada de manera preventiva. La previsió era que els Mossos se situarien en el bàndol de les forces del referèndum. La idea que els cossos policials de l’Estat -el contingent de 6.000 efectius que es van traslladar el 20 de setembre a Catalunya- ja tenien previst actuar de la manera en què ho van fer va portar Melero a preguntar al secretari d’estat de Seguretat, José Antonio Nieto, el 4 de març passat, pels resultats de tot plegat. És a dir: si fins i tot rebaixant les xifres a la meitat (400 ferits entre els votants, 90 policies lesionats i 100 centres tancats) havia valgut la pena.

Nieto va dir que sí perquè s’havia aconseguit evitar la imatge que s’havia fet el referèndum. Això va ser el que Mariano Rajoy va declarar l’1-O. Només tenia validesa el que la Junta Electoral havia dictaminat: no hi va haver referèndum.