El que sabem de la sentència de l’1-O
MadridEl pla del tribunal trasto dels set magnífics -com els han batejat els seus col·legues de la carrera judicial en diversos xats-és acabar el judici oral el 30 d’abril, al llindar de la precampanya de les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig. Parlant clar: són 44 dies hàbils fins al 12 d’abril, dos dies abans del començament, aquest any, de la Setmana Santa.
Segons el pla caldria acabar les proves testificals, documentals i pericials el 12 d’abril perquè totes les parts elaborin els seus informes definitius durant els dies festius i els exposin l’última setmana d’abril al ple. Problema: dels 44 dies, el tribunal només es proposa dedicar-ne a les vistes un total de 27 (els dimarts, dimecres i dijous), tot i que pot augmentar un o dos dies per setmana (els divendres i incorporar-hi els dissabtes), cosa que afegiria uns vint dies més. Els dilluns no, perquè el Tribunal Suprem ha de seguir funcionant. Entre un mínim de 27 dies de judici, matí i tarda, i un màxim de 44, ¿és realista tenir practicada tota la prova (més de 400 testimonis) el 12 d’abril en un procés amb dotze acusats, defenses, Fiscalia, Advocacia de l’Estat i acusació popular? La resposta és que, fins i tot amb la previsible renúncia a proves testificals, com sol passar, sembla un plantejament voluntarista molt difícil d’assolir.
Si no es pot aconseguir -com ha resultat impossible, per exemple, complir l’objectiu de començar el 5 de febrer- caldrà continuar les sessions durant la campanya de les eleccions. Hi ha un antecedent recentíssim: en el judici dels ERO d’Andalusia es van exposar els informes definitius de les defenses dels acusats en paral·lel a la precampanya i la campanya electoral del 2 de desembre de 2018. El judici va quedar vist per a sentència el 17 de desembre.
Provar els fets
Però què sabem a cinc mesos d’una sentència que podria ser dictada al juliol o, si el judici s’allarga, al setembre? Que el tema clau és determinar a través de la prova si ha tingut lloc el que s’anomena la conducta típica del delicte de rebel·lió, pels quals acusen la Fiscalia i l’acusació popular de Vox, o del de sedició, que és l’opció de l’Advocacia de l’Estat. La tipicitat, una paraula que s’usa molt en dret, fa referència a la conducta que s’ajusta al que la llei descriu com a delicte. No val dir, per exemple, que la rebel·lió del segle XXI és diferent de la rebel·lió del segle XIX. Rebel·lió és la conducta típica que descriu l’article 472 del Codi Penal vigent, del 1995. I exigeix la prova de la violència. “Són reus del delicte de rebel·lió els que s’alcin violentament i públicament...”, diu l’article esmentat.
I la sedició? Així com en el delicte de rebel·lió cal provar que ha tingut lloc la violència i que els dirigents processats han cridat a exercir-la, en el delicte de sedició, limitat als fets del 20 i 21 de setembre del 2017 davant la conselleria d’Economia, la finalitat dels que s’haurien alçat “públicament i tumultuàriament” (article 544 del Codi Penal de 1995) no era en tot cas aconseguir la independència de Catalunya sinó bloquejar la comissió judicial que feia un escorcoll que, finalment i amb dificultats, va tenir lloc. Això ens situa en un delicte contra l’ordre públic, no contra la Constitució.
Tant la rebel·lió com la sedició portaran les defenses a plantejar en el ple per quina raó el govern de Mariano Rajoy, donada la gravetat del Procés, no va acudir als mecanismes legals que tenia a la seva disposició: aplicació de l’article 155 amb molta anticipació a la declaració unilateral d’independència, comminació del Tribunal Constitucional, amb facultats reforçades legalment des del 2015, a cursar inhabilitacions per desobediència, a més d’altres mitjans com la declaració de l’estat d’excepció o de setge, o la llei de seguretat nacional.
El delicte de malversació ha estat sobretot investigat pel jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer, ja difunt, titular del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. Els fiscals han furgat en tots els indicis reunits per aquesta instrucció, que es va convertir -a través de les intervencions telefòniques- en un veritable cavall de Troia judicial encobert durant gran part de la investigació, declarada secret de sumari. Els fiscals han viatjat en diverses ocasions a Barcelona, per revisar la causa i per intercanviar opinions amb el jutge. No obstant això, els que són acusats de malversació, per exemple, com és el cas de l’exconseller de Justícia Carles Mundó, han sol·licitat la incorporació del testimoni íntegre del sumari del jutjat número 13 al judici oral, una prova que no ha sigut declarada pertinent pel tribunal perquè la considera genèrica.
La resolució de Puigdemont
El fantasma del tribunal alemany de Schleswig-Holstein, que va denegar l’extradició de Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió el 12 de juliol de 2018, planarà sobre les deliberacions del Tribunal Suprem. Els jutges alemanys van dictaminar, precisament, que els fets descrits pel magistrat instructor Pablo Llarena no eren típics del delicte d’alta traïció -equivalent al de rebel·lió-, que exigeix una violència d’una intensitat capaç de doblegar la voluntat de l’Estat.
S’obrirà, doncs, el camí a una sentència per conspiració a la revolta, un concepte que potser premonitòriament es va introduir en l’acte d’admissió a tràmit de la querella de la Fiscalia contra el Govern del 31 d’octubre de 2017, suggerit pel magistrat Luciano Varela, que és membre del tribunal. Això suposaria una rebaixa de fins a dos graus de les penes per rebel·lió i deixaria la màxima pena sol·licitada en 6 o 7 anys, la qual cosa, descomptada la presó preventiva ja complerta i aplicat el reglament penitenciari, podria permetre als presos sortir al carrer ràpidament.