El pati d’illa més controvertit: així va sortir la lletrada el 20-S
La secretària judicial va dir que havia “escalat teulades i terrats” però va sortir per un mur d’1,4 metres de la terrassa del segon pis d’Economia
Barcelona“A les 23.30 se’m va oferir sortir per un accés de darrere l’edifici que donava a un altre amb sortida a la Gran Via, enfilant-me i escalant teulades i terrats. Aquesta opció no va ser acceptada pels guàrdies civils per ordre expressa del seu superior, però personalment no podia aguantar més la pressió i vaig optar per sortir”. Aquestes són les paraules amb què la secretària judicial del jutjat d’instrucció número 13 descriu la seva marxa de la conselleria d’Economia el 20 de setembre, després d’hores d’escorcoll, aprofitant el pati interior que connecta l’edifici del departament amb el Teatre Coliseum de Barcelona. És d’aquestes paraules, recollides en un informe signat per ella el 21 de setembre del 2017 que forma part del sumari de la causa de l’1-O, que la Fiscalia n’extreu la versió que ha exhibit al Tribunal Suprem. De fet, s’ha convertit en un dels arguments de les acusacions per sostenir que a la cruïlla de la Gran Via amb la rambla de Catalunya s’estava produint un “tumult”.
El camí del 20-S
Però una visita al lloc dels fets desmenteix el relat de la secretària judicial, tal com ha pogut constatar l’ARA repetint el recorregut de la lletrada. Després de passar el portal de vidre de l’edifici número 19-21 de la rambla de Catalunya, s’arriba al vestíbul. El mateix escenari que dijous es va visualitzar al Suprem i en el qual, el 20 de setembre, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart conversaven amb la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra. La lletrada no era aquí, ella supervisava l’escorcoll, al llarg de les vuit plantes del bloc ocupat pel personal del departament, que en aquell moment pilotava Oriol Junqueras.
Per sortir, cap a les onze de la nit, va situar-se a la segona planta, a l’àrea de la direcció general de contractació pública. Va ser allà, a través d’un dels despatxos, que va poder accedir per una porta exterior al pati d’illa -habitual a l’Eixample de Barcelona- que connecta amb l’edifici on hi ha el Teatre Coliseum. Segons consta en la seva declaració el 16d’octubre a l’Audiència Nacional -el dia que van dictar la presó preventiva dels Jordis-, la lletrada va explicar que a la sortida l’acompanyaven vuit mossos de paisà. Un cop a l’exterior del pati, va haver de saltar un mur d’1,42 metres i seguir caminant, baixant alguns esglaons, fins a la porta del darrere del Coliseum. El mur es pot superar amb un salt o, encara amb més facilitat, ajudant-se d’una cadira o d’algú que impulsi el primer pas.
La lletrada va sortir del teatre entre el públic i va arribar cap a la una de la matinada a la Ciutat de la Justícia. A l’informe que va fer l’endemà, ho descriu així: “No havia sentit mai tanta vergonya i humiliació al veure’m obligada a fugir com un delinqüent, amagant-me de la vista d’uns alterats, quan únicament havia complert el meu deure”. I seguia: “Poso de manifest la sensació d’absolut abandonament i el terror de veure la quantitat de gent abrandada i fora de control”.
La Fiscalia ha anat versionant aquest episodi clau, a mesura que els presos anaven qüestionant la seva versió. Fidel Cadena va dir en l’interrogatori a Quim Forn que la lletrada va “escalar un mur”; Jaime Moreno s’hi va referir com una sortida “pel terrat”, i Javier Zaragoza, rebaixant-ho, va parlar de sortir per un edifici “contingu”. Per què va sortir per aquí? En l’interrogatori al Suprem, Sànchez va explicar que l’ANC va habilitar un passadís perquè pogués sortir la comitiva judicial. La sala va visionar imatges festives de l’entrada d’Economia en què la gent s’acomiadava de la comitiva amb el Passi-ho bé de La Trinca per demostrar el caràcter de la mobilització. La lletrada, però, es va negar a sortir al·legant “perill en la seva integritat”. En la seva declaració a l’Audiència Nacional va dir que va veure gent a fora llançant ampolles i cridant “No passaran” -un cant antifeixista que la Fiscalia atribueix a Cuixart- i “Aquí els esperem”. La secretària judicial va marxar entre el públic que havia vist The Hole Zero i l’endemà va explicar-ne una versió que Forn, sense voler dir si hi havia teatre, va definir com a “pel·liculera”.