“El Jordi li ha clavat un xasco ben cargolat al fiscal”
El bar al rovell de l’ou de Parets, el poble de Turull, segueix la seva declaració al Suprem
Parets del VallèsSegueix el judici al Procés en directe
La plaça de la Vila de Parets del Vallès, d’on és fill i on ha viscut sempre l’exconseller de la Presidència Jordi Turull, és plena de llaços grocs. N’hi ha als arbres pelats per l’hivern i a les cases enganxades a l’Ajuntament, que és un edifici que sembla sortit del joc muntable de Cinexin Castillos. “Aquí sí que posem el llaç”, diu una pancarta d’una balconada veïna a la del consistori. Al castell municipal no hi ha res que recordi Turull -que hi va ser regidor entre 1987 i 2003- ni la resta de presos polítics. A Parets sempre ha governat el PSC. Al davant de l’Ajuntament, al final d’una plaça allargada, a l’edifici de l’antiga cooperativa, hi ha el bar restaurant La Plaça - Petit Galera. Del capdamunt d’aquest edifici penja un llaç groc i una pancarta que demana la llibertat per als presos. Quan fa poc que Turull ha començat a declarar hi entren un grup de treballadores de l’Ajuntament.
El cambrer engega el televisor a petició nostra. És l’hora d’anar més accelerat de feina. A primera hora del matí, quan ha sortit de casa, ha saludat la dona de Turull. Viuen a prop. “Ell no s’ho mereix, això, ni ell ni la resta”, assegura. Al començament, quan ens acostem a la taula de les treballadores de l’Ajuntament, algunes són reticents a parlar. Una que no hi té cap problema recorda que Turull va ser monitor seu a l’esplai: “Som del poble. Coneixem els seus pares, que són molt grans. El Jordi és una bona persona, ja era com és ara, algú normal i senzill, penso que això no és just”.
De mica en mica la resta s’animen a donar el seu parer. “Et diuen que ha fet mal a algú i no t’ho creus, sembla que abans de començar el judici ja tenen la decisió presa”, fa una altra. “El veredicte ja el tenen”, s’hi afegeix una tercera. “M’ha sorprès veure’l així de fort, però és que té molt clar que és innocent”, hi torna la primera. En un tres i no res, la conversa deriva cap al nou escenari electoral i el pànic que provoca la ultradreta: “La perspectiva no és gens bona”; “Això fa por”, apunten.
Des d’una taula a l’altre extrem -aquest bar té poc de petit galera i és molt ampli- ens observen tres senyores grans. Els inquilins de les altres taules -a dins o a fora- van a la seva. Una d’aquestes senyores grans és una tia de Turull per part de mare, Elisabet Negre. “Això és la injustícia més grossa que han pogut fer, però me’n sento molt orgullosa, del Jordi. Sap molt de greu pels pares, que són molt grans, però ell és molt valent”. Porta un parell de xapes de suport als presos. Un cop, a missa, algú li va dir que se les tragués: “A vegades sents coses que et fan mal, però li vaig dir que això anava enganxat al meu cor”. Ella, amb la seva amiga Carme Sànchez, cada dimarts venen a esmorzar a aquí. Irromp una tercera amiga, la Montserrat Mercadal, amb un llaç groc a la brusa. Fa una pila d’anys -més de 40- que es coneixen.
La Montserrat porta entusiasmada les primeres notícies sobre la declaració de Turull: “Elisabet, ara he mirat el Facebook i el Jordi li ha clavat un xasco ben cargolat al fiscal”. A la Montserrat el franquisme li va prendre els dos avis: l’un, afusellat; l’altre, mort a la presó. Tot això d’ara la remou. Amb la mateixa vitalitat inusual, proclama: “L’altre dia vaig disfrutar com una loca ” amb les declaracions de Junqueras i Forn. “Pensa que ho porten molt ben preparat, són gent amb carrera...”, s’hi suma i remata l’Elisabet, empeltada d’aquesta energia que sembla pastada a còpia d’esmorzars i complicitats.