“No som aquí per trencar la llei sinó perquè volem fer-la”

BarcelonaEmmeline Pankhurst va morir als 70 anys el 14 de juny de 1928. Poques setmanes després el Regne Unit donava llum verda al sufragi femení. Era l’objectiu pel qual Pankhurst s’havia mobilitzat al llarg de la seva vida i havia assumit patir detencions, judicis i presó, i pel qual fins i tot va fer diverses vagues de fam. Aquesta dona nascuda a Moss Side (Manchester), fundadora de la plataforma Women’s Social and Political Union (WSPU), es va implicar en el moviment sufragista als 14 anys. Després d’intentar, per la via convencional i més moderada, que es permetés el vot femení -reunint-se amb membres del Parlament i vehiculant la seva demanda a través dels partits establerts-, va optar per l’“acció directa” al carrer mitjançant la seva plataforma.

Pankhurst va ser detinguda l’octubre del 1908 acusada, juntament amb altres sufragistes, de conspiració i de trencament de la pau social per haver promogut un acte davant el Parlament britànic. L’11 d’octubre l’activista va participar en un acte a Trafalgar Square, a Londres, acompanyada de la seva filla Christabel i de Flora Drummond per animar a irrompre a la Cambra dels Comuns amb la bandera del sufragi femení el vespre del dia 13. La policia els seguia els passos i prenia nota dels seus discursos -segons relata la mateixa Pankhurst a My own stor y-. Després de liderar aquest míting les activistes van rebre una notificació policial en què se les acusava de trencar la pau social i, amb el repartiment de propaganda política, d’incitar a la participació en un acte il·legal al Parlament britànic. Poques hores després van ser detingudes preventivament amb l’objectiu d’evitar que participessin en la mobilització prevista.

Detingudes preventivament

La policia va aconseguir treure de circulació les activistes abans de la protesta, però el dia 13, malgrat l’absència de les líders de la WSPU, 60.000 persones van assistir a la concentració. Els concentrats van intentar trencar el cordó policial format per 5.000 policies i entrar al Parlament, i la jornada va acabar amb 37 detencions, deu persones hospitalitzades i set agents ferits. Tot i que la policia va mantenir ferma la barrera, una de les manifestants va aconseguir entrar a la Cambra dels Comuns mentre es debatia una llei sobre la infància i va etzibar als diputats que l’escoltaven atentament que abans de res havien d’acceptar el vot de les dones. Tot això va passar sense que hi fossin les tres dirigents de la WSPU, que una setmana més tard afrontaven un judici per conspiració en què Christabel Pankhurst -la filla d’Emmeline-, advocada, va defensar-les, un fet excepcional per a una dona de l’època.

La primera compareixença que van presenciar Emmeline i Christabel Pankhurst i Flora Drummond des del banc dels acusats va ser la d’un policia -Mr. Lloyd George- que havia estat present al míting de Trafalgar Square. La lletrada -i acusada- va interrogar Lloyd-George sobre els discursos que havia pogut sentir aquell dia. “¿Es va animar a la destrucció de la propietat?” “¿Es va instigar a fer servir la violència contra els individus?”, li va preguntar després de sentir com l’agent defensava insistentment que l’objectiu de les sufragistes era “atacar” el Parlament. El testimoni va admetre que els discursos van ser temperats i que els assistents al míting es van comportar de manera totalment ordenada. Pankhurst i les altres acusades van negar haver instigat a la mobilització violenta, però sí que van admetre haver cridat a irrompre al Parlament perquè les escoltessin. Durant la seva declaració, Emmeline Pankhurst va defensar en tot moment l’actitud dels manifestants el 13 d’octubre: “Vull remarcar el seu autocontrol després de la nostra detenció. La nostra regla sempre ha sigut la paciència; no som histèriques i no utilitzem la violència, sinó que ens oferim a [rebre] la violència dels altres”, va declarar fent un al·legat a favor del que ara podria definir-se com a resistència pacífica.

El recorregut de les sufragistes, sobretot el d’Emmeline Pankhurst, venia de lluny, i així ho va voler deixar clar davant del jutge. “Des de fa molt temps intentem influir en els membres del Parlament [...], però ells només són responsables davant dels seus votants”, va afirmar, i va remarcar que entre els parlamentaris no hi havia dones. És per això, va explicar l’activista, que havien decidit ocupar els carrers i protestar, i enfrontar-se “desarmades” contra aquells que volien fer servir la violència contra elles. “Estem decidides a continuar amb aquesta agitació perquè ens sentim honorades [...]. El nostre deure és fer del món un lloc millor per a les dones d’avui”, va subratllar. I, dirigint-se al jutge, va concloure: “Això és tot el que he de dir-li, senyoria. No som aquí perquè ens dediquem a trencar la llei. Hi som pels nostres esforços per poder fer-la”.

Pankhurst i Drummond van ser condemnades a tres mesos de presó -deu setmanes per a Christabel- per haver animat a una mobilització en què no van participar. Malgrat això, el moviment sufragista va saber girar com un mitjó el judici i el van convertir en un altaveu per fer-se sentir més fort. La lluita encara va durar vint anys.