Recuperar la moral, un cop més

GironaTé un punt d’eufòria veure, quan fa una pujada, la multitud d’independentistes contents de fer una trentena de quilòmetres a peu. Això deu explicar l’alegria i el to festiu que encara domina l’independentisme i que només s’explica per la pura alegria d’existir, de respirar encara, acostumats que se’ls negui. En aquestes marxes hi ha un punt d’expiació per les vegades que des de l’1-O ens hem sentit derrotats.

Aquí no hi ha el perill que et rebentin un ull, i tot és l’alegria de retrobar-se i encarnar-se i travessar com un gran cuc de terra a través de l’autopista els camps llaurats. Sortint de Girona, s’avança a una marxa sorprenentment lleugera. El Montseny, la Montserrat gironina, és al fons. Els avions brillants i grossos pugen i baixen a poc a poc sobre els boscos i camps marrons. Torna la impressió que podem perdre de nou però que, sigui com sigui, continua sent un moment fundacional. “Hem recuperat la moral”, diu algú.

Deixem el Gironès i entrem a la Selva. La moral és alta però la marxa es va esponjant. Molts cotxes en direcció contrària toquen el clàxon per afegir-se a la celebració. Fa vent. Volen barrets. Sento una parella jove que parlen basc. Hi parlo. “¿Com és de diferent el que veieu aquí del que veieu allà?” “Del tot. Allà, això és impensable. Les famílies no s’atrevirien a sortir així, portem dècades i dècades de repressió”. “És el que ara estem jugant-nos els catalans: si s’imposa la repressió o la democràcia”. “Allà et mous i t’envien a la presó, mira Altsasu, i no s’ha reaccionat així”. “La diferència és que aquí hi ha hagut uns polítics que ens han posat davant dels nassos que tot és un teatre. Per això els condemnen tan severament”. “Feu molta enveja”, acaben dient-me. Tenen vint-i-pocs anys i estudien a la UdG.

A Caldes hi ha gent aplaudint des de dalt d’un pont, amb un tractor. Quan passo per sota, hi trobo persones fent estiraments, i una colla de joves asseguts a l’ombra, descalços. Algú se’ls mira i se’n riu: “Quina joventut...!” “Quina joventut, dius? -contesta una de les noies assegudes-, els dies que portem tallant carreteres”.

La marxa va fent-se més lenta amb els quilòmetres, però no veus gent que abandoni. Arribant a Sils, un helicòpter sanitari aterra en un camp. Hi ha un home estès a terra, ha tingut un atac. No gaire lluny, veig el president Torra. M’acosto a donar-li la mà i li dic: “Comprenc la seva situació, i em sembla que s’entén”. Ara mateix aquest home encarna la circumstància política, d’una incertesa heroica. Per això està bé que hagi vingut, i la gent fa cua per saludar-lo. La diputada Borràs, al seu costat, em diu que el problema són els partits. Sí, esclar, el problema és el sistema, que naturalment es defensa amb dents i ungles.

Ja entrant a Sils, una noia de l’organització crida demanant que deixem passar un cotxe. Tothom s’arracona i el cotxe passa com si res, però la dona que va al costat del conductor, amb la finestra abaixada, crida insultant. “ Cabrones! Que ni parir me dejáis! ” Fa feredat pensar com ha arribat a pensar aquesta senyora que hi ha cap relació volguda entre els independentistes i la seva circumstància personal. En la direcció contrària, més endavant, davant del CAP, mitja dotzena de persones amb bates blanques aguanten un cartell amb un llaç groc, aplaudeixen, han sortit a donar-nos la benvinguda a Sils.