Des d'una cadira plegable esperant l'espectacle de Marchena

MadridSegueix el judici al Procés en directe

No havien tocat les set del matí i la Loreto ja feia cua. Amb un anorac gris cordat fins dalt i una cadira plegable per si l'espera es feia molt llarga, aquesta madrilenya amb arrels a Catalunya i a les Canàries espera enfredorada a la plaça de la Villa de París. La Loreto, que sobrepassa la seixantena, no ve a veure un partit de futbol o un concert sinó un judici, el judici de l'1 d'Octubre que asseu al banc dels acusats dotze dels dirigents independentistes que van organitzar el referèndum.

No està sola i ni tan sols és la primera. Ja hi ha desenes de persones davant seu que fan cua per ser, en paraules seves, en un "judici històric". Però no en els termes que planteja el sobiranisme, sinó tot el contrari: tanquen files amb el Tribunal Suprem. Més que un judici, la gent sembla venir a veure un espectacle del qual ja saben el final. El convenciment és que a Catalunya ha passat una cosa molt greu i dolenta. Què? Les acusacions són en genèric. Es parla de "justícia" tenyida de càstig en els murmuris de la cua. Si han de triar equip, però, van amb Marchena. "El procediment és pulcre", resol l'Enrique, estudiant de dret.

Aquests ciutadans de carrer han arribat a la mateixa hora que els periodistes planten el trípode a la plaça i que els policies ocupen els carrers adjacents del que un dia va ser el convent de les Saleses de Madrid. Els agents uniformats de la Policia Nacional malden per mantenir l'ordre: a un costat, el públic arrapat a la façana del Tribunal Suprem, i, a l'altra, les càmeres que esperen captar l'arribada dels presos polítics a l'Audiència Nacional, els homes des de Soto del Real i les dones des d'Alcalá-Meco. "Colpistes, colpistes", cridaran en el moment que les furgonetes de la Guàrdia Civil arribin amb els líders independentistes empresonats a dins.

"En una democràcia no es pot fer el que a un li dona la gana", diu la Susana, que intervé quan la Loreto està explicant que, de petita, vivia a Camprodon. "Jo parlo català, l'entenc, i de viatge de noces vaig voler visitar la meva terra", explica orgullosa, tot i que està en contra que "s'obligui" a aprendre la llengua a les escoles. El discurs contra la immersió lingüística predomina, també, fora del Suprem.

Amb un accent propi de la Catalunya Central, busca la complicitat dels que consideren que el judici marcarà un abans i un després en la història d'Espanya. "Això és molt important, és molt important. A partir d'aquest judici podem anar cap amunt o cap avall. No m'ho vull perdre", repeteix. "Justícia", reclama la Susana, que fa estona que l'acompanya. És clar, però, que més que en manuals de dret, la jornada del 12 de febrer apareixerà en els llibres d'història.

Entre el públic, els observadors

"Tu sí, tu no [...]. Per favor, aparteu-vos de la cua, estem treballant": arriba el personal del Tribunal Suprem. Amb l''auctoritas' pròpia d'un agent de policia aparten la munió de periodistes que envolta la cua. "Tres, quatre, cinc, sis...", compten. A la sala segona del Tribunal Suprem només hi ha cent seients disponibles –on també s'hi han d'encabir periodistes, càrrecs institucionals i familiars– i la dificultat per tenir lloc plana entre els que fan cua.

Però no només hi ha ciutadans de carrer a les sis del matí al Tribunal Suprem. Entre els primers a arribar hi ha observadors internacionals a qui Marchena no ha garantit la presència a la sala. "No és normal que en un estat de dret els observadors amb reconeixement internacional estiguin fent cua a dos quarts de sis del matí per entrar al Suprem", resumeix la constitucionalista Mercè Barceló, portaveu de la International Trial Watch.

El ritual, però, es repetirà, com a mínim, en els pròxims tres mesos. I res els garanteix ni a ells ni al públic poder veure el judici en directe a la sala.