No tinc paraules

Dona de Joaquim FornVergonyós, escandalós, immoral, indecent, deshonest, surrealista, farsa. No tinc prou paraules per definir el que anomenen “judici als presos polítics”. La poca o nul·la disposició d’alguns dels testimonis a dir la veritat, jurada en tant que testimonis; la manca de rigor i preparació de la Fiscalia i l’acusació, amb errors constants, disbarats i mentides; el relat que va novel·lar el jutge Llarena i el desesperat intent, per part de les acusacions, de mantenir-lo, inventant, tergiversant les proves; la forçada i aparent imparcialitat del president de la sala. Tot plegat fa que cada dia es vegi més clar que som davant d’un escarni, d’una ofensa cap a persones bones, preparades i responsables i d’un menyspreu cap a les nostres institucions i, al cap i a la fi, cap a tots nosaltres.

M’ho miro com a espectadora des dels llocs reservats, la pornografia arriba en format conxorxa entre qui seu a la dreta de la sala, l’extrema dreta, i el testimoni de qui era, aleshores, ministre de l’Interior, amb una compenetració gairebé perfecta en l’ús i abús de la justícia com a plataforma de propaganda. Zoido presumeix, sense complexos, d’haver vetat l’accés a armes i munició als Mossos, i ho fa insinuant, de manera indigna, que el cos podria utilitzar aquestes armes per a qüestions alienes a les d’ús reglamentari i relacionant-les, sense pudor, amb el Procés.

El ministre no recorda res, tampoc la situació d’alerta antiterrorista en un nivell de 4 sobre 5, vigent ja aleshores i que desembocaria, tristament, en els atemptats de la Rambla. No li consta que la petició d’armament vingués motivada per aquesta alerta i que fos el motiu pel qual tots els cossos de seguretat arreu d’Europa hagin de disposar del material per fer-hi front.

El ministre no sap res. Ignora qui dona les ordres; desconeix qui atura els operatius; qui els dissenya, com ni per què; no es llegeix els informes ni s’informa, només sap que els Mossos abdiquen de les seves funcions, actuen amb desgana i són els responsables de la violència de l’1-O.

El conseller s’ho escolta i no s’ho pot creure. En tan sols dos mesos d’haver-ne assumit les responsabilitats sap com es dissenyen els operatius de seguretat, a què responen, qui dona les ordres. Sap el perquè, es llegeix els informes i els recorda, té clars els límits de fins on arriben les responsabilitats polítiques d’un conseller d’Interior, en tant que responsable polític, i quines són.

L’agost del 2017, el cos dels Mossos, tot i les greus mancances de material, en tres dies va desarticular l’escamot de l’Estat Islàmic. I aquesta vegada sí, sense que el ministre en sàpiga res de res.