Judici a l'apartheid: Mandela esquiva la mort amb el món mirant a Sud-àfrica

L’11 de febrer de 1990, després de 27 anys empresonat, Nelson Mandela saludava el món a la sortida de la presó de Victor Verster, a 80 quilòmetres de Ciutat del Cap. Era el gest que necessitava el govern sud-africà per demostrar que caminava cap a un futur sense apartheid, el règim de segregació racial que va condemnar Mandela el 12 de juny del 1964 al Palau de Justícia de Pretòria.

Aquell dia, tres dècades enrere, Sud-àfrica també havia captat la mirada del món per començar a fer gran la llegenda de Madiba, tot i que ell ja feia setmanes que havia assumit que el seu final era imminent. El 20 d’abril, en una declaració de més de cinc hores, Mandela va acceptar bona part de les acusacions i també el seu destí, fos quin fos: "He dedicat la meva vida a lluitar pels africans. He lluitat contra la dominació blanca i també contra la dominació negra. He aspirat a l’ideal d’una societat democràtica i lliure on tothom visqui en harmonia i amb igualtat d’oportunitats. És un ideal que espero viure per veure'l. Però, si és necessari, és un ideal pel qual estic preparat per morir".

La batuda a Liliesleaf Farm

L’11 de juliol del 1963 va ser un gran dia per a la policia sud-africana. En una sola batuda va escapçar el Congrés Nacional Africà (ANC) i el Partit Comunista al detenir dotze dels seus màxims dirigents i col·laboradors a Liliesleaf Farm, una granja-tapadora situada al suburbi de Rivonia, a la ciutat de Johannesburg. Hi van descobrir documentació suficient per condemnar-los a tots: mapes amb objectius marcats –bàsicament centrals elèctriques, línies telefòniques, vies ferroviàries i edificis administratius– diaris personals i el text clau esgrimit durant el judici, un full de ruta estratègic per impulsar una guerra de guerrilles.

L’anomenada operació Mayubuye va ser una de les principals proves de l’acusació, encapçalada pel fiscal Percy Yutar. "Fixarem una data per actuar simultàniament en àrees predeterminades, amb guerrilles armades i entrenades, que estaran preparades per sumar-se a les guerrilles locals, amb armes i equipament a la seva disposició. Tot plegat coincidirà amb una campanya massiva de propaganda dins i fora de Sud-àfrica i una crida general a participar en un combat sense precedents arreu del país, amb accions violentes i no-violentes”, detallava aquell document.

Entre els dotze detinguts no hi havia Mandela, que des de l’agost del 1962 era a la presó de Pretòria, condemnat a cinc anys per haver sortit de forma il·legal del país. Però en els documents hi havia manuscrits seus que l’implicaven directament en la "conspiració". En especial, un diari personal en què narrava la visita a diferents països africans durant el 1962 per instruir-se en l’art de la guerra i buscar finançament estranger per a la seva nova organització, l’MK o la Llança de la Nació (Umkhonto we Sizwe). Mandela i els dotze detinguts –que incloïen blancs, negres i indis– van ser processats per la llei contra el sabotatge i incomunicats durant noranta dies. Dos d’ells, Billy Nair i Dennis Goldberg, van aconseguir fugir i exiliar-se a l’estranger.

Acusats sense drets

Els advocats no sabien ni els càrrecs pels quals se’ls processava, ni la presó on eren, ni tan sols la data del judici. Van aconseguir contactar-hi el norantè dia de presó preventiva i el judici es va programar per a l’endemà, 9 d’octubre. Tot i la insistència del fiscal, el jutge Quartus de Wet va acabar acceptant un ajornament de tres setmanes. El judici es va reprendre el 29 d’octubre amb una gran sorpresa: De Wet va rebutjar processar els onze acusats perquè la tesi del fiscal era massa genèrica i no respectava la presumpció d’innocència. El jutge va ordenar la seva llibertat, que no va durar més que uns pocs segons, els que va necessitar la policia per tornar-los a detenir i empresonar-los, mentre esperava que el fiscal rectifiqués els errors que havia comès.

El 25 de novembre, la fiscalia va defensar al Palau de Justícia un document d'acusació més detallat que incloïa 193 actes de sabotatge arreu del país, amb presència de violència en una gran part. Ja no eren onze sinó deu els acusats: la fiscalia havia retirat els càrrecs contra Bob Hepple, a qui havia ofert declarar contra els seus companys. Hepple es va exiliar a la República de Tanganica (avui Tanzània) per evitar delatar persones a les quals considerava "herois". El fiscal va intentar sense èxit arribar a un pacte amb un altre dels acusats, James Kantor, que al final del judici acabaria sent l’únic absolt pel jutge.

Encara que li haguessin fallat Kantor i Hepple, el fiscal tenia tots els asos guanyadors. A més dels documents, va portar com a testimonis diversos membres de l’ANC i de l’MK, que no van dubtar d'assenyalar especialment Mandela, Walter Sisulu i Govan Mbeki com els líders del moviment antiapartheid.

El torn de Madiba

I, per fi, el 20 d'abril del 1964 va arribar el torn de la defensa i del moment àlgid del judici. Un dels advocats defensors, Joel Joffe, explicava anys després que va ser molt difícil decidir si sotmetrien els seus clients a les preguntes de l’acusació. Però Mandela tenia clar què havia de fer: ell declararia des del banc dels acusats, sense respondre al fiscal. De fet, ja ho havia fet el 1961, quan va ser absolt de l’acusació d’alta traïció. "Algunes de les coses que s’han dit al tribunal són veritat i d’altres no ho són. En tot cas, no negaré haver comès sabotatge", va començar a explicar. Mandela no negava els fets. Mandela acusava l’estat Sud-africà. "No va ser fàcil arribar a aquesta conclusió. Només quan tota la resta va fallar, quan totes les protestes pacífiques ens van ser prohibides, vam prendre la decisió d’embarcar-nos en la lluita política violenta", va indicar.

Durant els dies posteriors, el jutge va escoltar un a un la resta d’acusats. Tots es van sotmetre a l’interrogatori de la fiscalia i la majoria van acceptar els fets que se’ls atribuïen, sempre amb una premissa: en totes les accions s’havien pres precaucions per evitar morts humanes. Aquestes prevencions i el fet que la conspiració per impulsar una guerrilla no s’hagués dut a terme van ser els motius que va esgrimir De Wet per arribar a la sentència: "He decidit no imposar la pena de mort que, en un cas com aquest, acostumaria a ser la pena adequada. Tots els acusats són sentenciats a cadena perpètua".

El país seguia dividit entre els que els consideraven "herois" i els que volien que els matessin "com a animals", però l’apartheid començava a mostrar signes d’una mala salut de ferro que, tot i les pressions internacionals, encara va durar tres dècades. El mateix Mandela es va convertir, l'any 1994, en el primer president de Sud-àfrica escollit per sufragi universal.