Els quatre esgarrapacristos de l’apocalipsi

MadridSegueix el judici al Procés en directe

Per a algú tan aficionat a les frases fetes com Jordi Turull, haver de declarar en castellà és una murga. Perd part del seu registre, i no pot recórrer a expressions clàssiques del seu argot parlamentari com “posar el carro davant dels bous”. Per compensar-ho, però, tirarà del refranyer castellà i quan toqui qüestionar la decisió de la justícia espanyola de tancar webs que publicitaven el referèndum recordarà que “ no se pueden poner puertas al campo ”. No es pot, no. Com tampoc es pot evitar que a Turull se li acabi escapant alguna expressió en català. “ Son cuatro esgarrapacristos”, dirà per referir-se a aquells pocs manifestants -en els quals es basa el relat apocalíptic de la rebel·lió- que van destrossar els cotxes de la Guàrdia Civil davant d’Economia, incapaç de trobar la traducció adequada en el seu diccionari de frases fetes en espanyol. Un diccionari d’on hauria pogut treure una altra frase feta per resumir el seu matí declarant al Tribunal Suprem: “ Esta causa está cogida con alfileres ”.

En un sistema rudimentari que contrasta amb el luxe decadent que revesteix tota la sala del Suprem, s’aguanten també precàriament amb agulles els cartellets que distingeixen quins bancs del públic estan destinats a autoritats, a periodistes i a familiars. Aquests últims són els protagonistes dels primers compassos de la sessió, en què es respira entre els familiars i amics una aparença de felicitat derivada de la sensació de veure els presos en un escenari de llibertat simulada, sense les cotilles del metacrilat presidiari i amb la possibilitat d’expressar-se. Aclucant els ulls, pel vellut grana dels bancs i la fusta de l’estrada, un gairebé podria imaginar que encara són al Parlament.

Precisament l’hemicicle va ser l’últim lloc on es van poder sentir les veus de Turull i Raül Romeva, que en el dia que en fa 365 que passen les nits a la presó tornen a tenir l’oportunitat de parlar. I a fe de Déu que ho fan. En un intercanvi àgil amb el fiscal el primer i en un al·legat polític a preguntes del seu advocat el segon. Altre cop estratègies divergents que tenen, però, un objectiu comú: desmuntar el relat de la rebel·lió armat per la Fiscalia, a qui donava veu ahir Jaime Moreno.

En el cas de Turull l’interrogatori és extens. Tant, que hi haurà temps de parlar fins i tot del Pla Cerdà i l’urbanisme de l’Eixample de Barcelona, i d’ornitologia, amb Turull -seguidor confés de l’Espanyol- lamentant que l’ocell que fugia d’una gàbia en la campanya publicitària pel referèndum descartada pel Govern no fos un periquito.

Temps suficient perquè tothom pugui saber que, a més d’Òmnium, Turull també és soci de Càritas Diocesana, el RACC i Oxfam Intermón. Després, quan ni ell ni el fiscal arriben a veure el que diu un document que el ministeri públic mostra als televisors de la sala, l’exconseller farà broma i sumarà l’Organització Nacional de Curts de Vista a la llista d’organitzacions de les quals forma part.

La longitud de l’interrogatori porta fins i tot a fer que s’instal·li una certa camaraderia entre acusat i acusador. Fins al punt que, a falta de traducció simultània a la sala, Turull s’oferirà per traduir per al fiscal el lema de la campanya institucional de la Generalitat prèvia a la del referèndum. La de les vies del tren. És aquí -en l’intent d’esquivar les acusacions de malversació en la campanya publicitària- on Turull trontolla una mica més, però el recés de mig matí l’ajuda a recompondre’s. Després li toca enfrontar-se als seus tuits.

Pels seus tuits els coneixereu

Poques coses tan terribles com haver d’enfrontar-te al teu propi historial digital. Si no que l’hi preguntin a Pedro Sánchez, que després de sis mesos a la Moncloa i amb mig Espanya sobrevolada a cop de Falcon encara havia de veure com de tant en tant es feia viral algun tuit seu del 2010 sobre pizzes collonudes, taxistes que feien més volta de la que tocava i cotxes que el deixaven penjat al centre de Madrid. Ahir, a falta d’altres proves per sustentar la violència de l’independentisme, el fiscal va buscar implicar-hi Turull amb tuits seus en què agraïa als manifestants la seva mobilització el 20-S davant de la seu d’Economia. Va contraatacar després l’advocat Jordi Pina llegint un munt més de tuits del seu defensat en què apostava pel civisme i pacifisme en les mobilitzacions independentistes.

Un pacifisme il·lustrat després en la figura de Raül Romeva, que, convertit en prova vivent, va repassar davant la sala el seu extens currículum dedicat al pacifisme i a la resolució de conflictes. S’ho mirava de reüll Javier Ortega Smith, de Vox, que avorrit del seu paper secundari badallava i amagava el cap darrere de la rojigualda gegant que llueix al canell. Qui sap si pensant en batre’s en una cursa a mar obert amb el mateix Romeva, l’únic a la sala que l’hauria pogut atrapar en la seva fugida desenfrenada de Gibraltar.