Jordi Sànchez: “Jo acuso el Suprem de mentir en la sentència que ens condemna”

BarcelonaSegueix en directe totes les mobilitzacions i reaccions a la sentència

Poques hores després de conèixer la sentència del Tribunal Suprem que el condemna per sedició a nou anys de presó, l’exlíder de l’ANC i dirigent de JxCat va parlar ahir al matí en exclusiva amb l’ARA a través d’una trucada autoritzada des de Lledoners, de poc més de set minuts, i després va respondre a un qüestionari per escrit. Avui fa justament dos anys que els Jordis van ser empresonats.

Com està?

Millor que quan me’n vaig anar a dormir ahir. Estem refent-nos de la bestiesa que ha sigut la sentència. Fa mal a la gent que ho patim, a les famílies, però també al conjunt de la societat. Necessitarem molts dies per pair-ho. El Suprem ha sigut cruel, no té cap consideració pels fets.

Com va conèixer la sentència?

Sol, a la cel·la. Me la va comunicar Marta Viladot, corresponsal de TV3 a Madrid, llegint un comunicat oficial del Suprem, a quarts de deu del matí. Marchena és un pocavergonya, no ha tingut ni la decència processal d’esperar que el secretari judicial, el famós Paco, ens la comuniqués, abans de fer-la pública.

En Paco era a Lledoners.

Quan el secretari judicial em va requerir hi vaig anar sol. Quan em va dir que era per comunicar-me la sentència li vaig dir que s’estalviés el teatre, que ja coneixia el comunicat oficial del Suprem. Em vaig negar a signar-la. Ell intentava llegir la resolució de la condemna i jo parlava més fort que ell dient-li que no perdés el temps. El policia del Suprem que l’acompanyava va signar el paper que hauria d’haver signat jo. Un despropòsit més de la farsa.

¿Esperàveu una pena tan alta?

No, en absolut. Cap persona amb una noció mínima de la justícia i la democràcia podia esperar aquestes condemnes. Auguro que no seran pocs els professionals del dret que entraran en crisi professional. La sentència demostra que quan la unitat d’Espanya entra en joc, la justícia i el dret surten per la finestra.

¿I ara com afronta la presó?

Els dos anys que fa que soc a la presó m’han ensenyat a afrontar amb resiliència situacions dures i injustes. La presó passarà i en sortirem més forts i més savis, i amb uns quants anys més a sobre.

Què en pensa de la sentència?

La sentència menteix de manera inequívoca. No concreta cap detall de la suposada estratègia sediciosa. Ni una reunió acreditada, ni un correu electrònic, només declaracions en actes públics de l’ANC i la convocatòria de manifestacions. L’animadversió que ens tenen els magistrats del Suprem els ha traït. El seu inconscient s’ha colat en la sentència fent afirmacions falses per justificar les condemnes. Jo acuso el Suprem de mentir en la sentència que ens condemna a 100 anys de presó. És venjança per la ràbia de no haver trobat cap urna i de creure que decapitant el que consideren els líders del Procés acabaran amb els sentiments de la gent. Estan provocant l’efecte contrari.

La sentència afirma que la manifestació del 20-S pretenia impedir la realització de l’escorcoll.

La sentència diu que la mobilització multitudinària del 20-S va impedir el compliment de les resolucions judicials. No és veritat. Totes les resolucions judicials es van fer. I això ja va quedar acreditat davant la jutge Lamela l’octubre del 2017, quan el tinent de la Guàrdia Civil va declarar que la comitiva judicial havia fet la seva feina.

També afirma que vostè decidia sobre el que s’havia de fer o no sobre els Mossos el 20-S.

És fals. Amb en Jordi Cuixart vam cridar a la mobilització, el que castiga la sentència és això, el dret a protestar i a manifestar-se. Això amenaça drets i llibertats de tothom, no només de l’independentisme.

El Suprem nega el dreta a decidir “fora dels límits jurídics”.

Que jurídicament no existeixi el dret a decidir no impedeix ni treu rellevància que sigui una reivindicació social i política. Molts drets es reconeixen com a tals després de ser llargament reivindicats. Qualsevol jurista sap que hi ha vida més enllà del dret positiu i que el dret evoluciona a través de la reivindicació política.

Quins drets es poden al·legar davant el TC o a Estrasburg?

Diversos. Per citar-ne només alguns podria enumerar la negació al jutge predeterminat per llei o la vulneració del dret a la defensa o el rol acusatori de Marchena.

¿L’amnistia és una via?

Sí. És una demanda legítima davant una sentència injusta d’un judici polític.

¿I l’indult?

L’indult no és la via per solucionar l’existència de presos polítics.

Què li diria a Marchena ara que coneix la sentència?

Li diria que ha fet la sentència que consagra el conflicte. El convidaria a conversar sobre la instrumentalització de la justícia al servei de la unitat d’Espanya i contra els drets polítics fonamentals com és el dret a manifestació. La sentència consuma una usurpació de funcions del poder judicial sobre el legislatiu. Obre la porta a condemnar mobilitzacions com les que volen frenar desnonaments. Això hauria de preocupar a tots els demòcrates.

¿I a Pedro Sánchez?

Li falta empatia i valentia. Dilluns em va sorprendre la seva fredor i manca absoluta d’empatia amb una majoria de ciutadans de Catalunya. No sembla conscient de la distància emocional cada vegada més gran entre la majoria de catalans i Espanya. Sánchez, si no canvia, serà l’enèsima oportunitat perduda de l’Estat per encarar una solució a la crisi més important que té. Tard o d’hora haurà de sortir un líder a Espanya que assumeixi el diàleg.

¿Va seguir les protestes de dilluns arreu i a l’aeroport?

Hem de mantenir la mobilització, és imprescindible, però ho hem de fer de manera no-violenta. Dilluns majoritàriament es va fer de manera impecable i no-violenta, però hi va haver excessos policials. L’ús de pilotes de goma torna a evidenciar els dos models de gestionar l’ordre públic. La no-violència és el que ens dona força i desarma un estat que ens voldria violents i acusar-nos de terroristes.

Quins objectius ha de tenir la protesta?

Hem de fer de fer un tipus de protesta que ens internacionalitzi i que ens projecti positivament al món. Deixem córrer la imaginació per trobar noves formes de protesta no-violenta massives. Hem d’exigir la justícia que se’ns ha negat, defensar drets i llibertats en perill i reivindicar les urnes per exercir l’autodeterminació, per solucionar el conflicte. Potser és un bon moment per assumir que ha arribat el temps d’una fase llarga de protestes al carrer.

¿Creu que hi ha risc de violència?

Crec que no. Em preocupen els infiltrats i els provocadors. En tot cas una amplíssima majoria de l’independentisme ha fet seva l’actitud de la no-violència. L’Estat ens vol portar a la violència, és on se sent més legitimat per reprimir-nos. No el podem fer el regal.

¿Els membres dels CDR són presos polítics?

Fins que no es demostri el contrari, per a mi ho són. La Guàrdia Civil i l’Audiència Nacional no disposen de credibilitat. Durant dos anys m’han acusat de rebel·lió i d’haver usat la violència sabent que era mentida.

¿L’objectiu és forçar una negociació amb l’Estat?

Estic disposat a mantenir el pols amb l’Estat, a confrontar-m’hi de nou des de la no-violència, per aconseguir seure en una taula i negociar quan i amb quines condicions es fa el referèndum. Cal parlar, i la sentència accentua la urgència.

¿Com a resposta a la sentència s’han d’anticipar eleccions?

No, la sentència requereix mobilització ciutadana i propostes polítiques. Què faríem l’endemà? Intentem abandonar propostes tacticistes immediates i propostes electoralistes, col·laborem amb la màxima unitat per governar bé les institucions. I, quan toqui, a les urnes per aconseguir majoria.

¿Hi ha d’haver desobediència institucional?

La desobediència serà civil o no serà. L’única desobediència que pot doblegar l’Estat és la de la ciutadania actuant coordinadament i decididament, desafiant la repressió.

¿S’ha d’evitar el 155?

Seria un error facilitar la pèrdua de les institucions d’autogovern. Des de la lògica de confrontació amb l’Estat no té cap sentit polític ni estratègic debilitar-nos perdent les institucions que podem governar.

¿Veuria bé fer un nou referèndum?

Tota la meva energia cívica i política seguirà dirigida a fer inevitable un referèndum acordat. I soc conscient, com ho era quan vaig animar a fer l’1 d’Octubre, que per guanyar un referèndum acordat cal assumir prèviament una confrontació sempre no-violenta amb l’Estat.

¿El mandat de l’1-O ha caducat?

El valor polític de l’1-O no caducarà mai. Però caldrà sustentar en un nou referèndum la solució al conflicte.

¿Ha arribat a un consens estratègic amb Oriol Junqueras?

No vull enganyar ningú. Hem avançat, però encara estem lluny del que jo entenc que ha de ser un consens estratègic de l’independentisme.

Per a què ha servit l’1-O?

Per demostrar que quan ens proposem una cosa la podem fer i vèncer adversitats, per reafirmar que la conducta no-violenta i la desobediència civil són les millors actituds i per deixar clar que la nostra aposta de solució passa per les urnes.

Quins van ser els errors?

No saber llegir correctament el potencial ciutadà el 3-O i no valorar prou la debilitat del Govern fruit de la rivalitat partidista.

¿Subscriu el lema “Ho tornarem a fer”?

No ho dubti. Tornaria a proposar un referèndum com ho vaig fer el 2016 com a president de l’ANC quan ningú ho feia. Tornaria a fer el possible perquè hi hagués urnes i a demanar a la gent que anés a votar.