'Inurri lana'

BarcelonaConscient que els drets humans són imperceptibles quan en gaudim i que lamentablement la seva visibilitat va lligada a la seva amenaça, m'he convertit en activista pels drets civils d'ençà de la creació, per part dels familiars dels presos i exiliats polítics, de l’Associació Catalana pels Drets Civils.

Aquesta setmana ha començat la campanya electoral de les eleccions del dia 28 d’abril. Ens diuen que unes eleccions són la festa de la democràcia, però ja hem vist que, un cop més, molts dels candidats no podran participar-hi ni fer campanya, i els electors veurem també menystinguts els nostres drets per poder triar els nostres representants en condicions de mínima normalitat democràtica. Un estat que té presos polítics busca eliminar la dissidència política amb tots els recursos que li són possibles, més enllà de l’ètica, de la llei...

Així és com veig una estratègia terrorífica que des de fa setmanes sotmet els presos a jornades esgotadores i sessions del judici que se succeeixen idèntiques, amb la intenció de fer-ho avorrit, grotesc, desdibuixant-ne la importància i fent que penetri fins l’esgotament la seva cantarella, una tàctica d’esgotament físic i mental que els degrada i debilita. Però el pres polític és un pres de consciència i des del seu silenci creix, mentre l’Estat, des del seu soroll, s’esquerda.

Tenim, per tant, uns candidats represaliats justament per intentar donar compliment a un programa electoral. Doncs faré campanya, no pels que no la podran fer, que també, sinó per la convicció que cal aprofitar qualsevol oportunitat de fer-nos sentir, perquè fer campanya és també fer denúncia, perquè vull creure en la política com a eina de transformació i perquè, lluny de l’immobilisme, ens cal gent i propostes valentes disposades a qüestionar marcs obsolets per poder avançar en justícia i convivència.

Aquesta setmana també hem tingut la presència i la veu de la premi Nobel de la pau Jody Williams. És encoratjador sentir-la defensar el dret a l’autodeterminació i denunciar la vergonya que suposa el judici. Conec la seva lluita per l’eliminació de les mines antipersona; una amiga i companya d’estudis la va compartir directament. M’inspiren aquestes activistes amb la seva convicció que una sola veu, incòmoda per als estats, té poder per canviar les coses, i que quan les lluites són compartides multipliquem la força fins a fer-la imbatible.

Durant aquest any i mig de denúncia constant, he coincidit en diversos actes amb la Bel Pozueta, mare i portaveu dels nois d’Altsasu. En una de les xerrades va fer servir una expressió que em va agradar, i m’he fet meva: «'Inurri lana'». «Treball de formiga», em tradueix. Una bella imatge per referir-se a aquest compromís personal, a la petita feina que individualment pot semblar invisible, però que compartida pot bastir, transformar i provocar canvis. També la Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart, parla de l’efecte papallona, del poder del batec d’ales d'una papallona que pot arribar a desfermar una tempesta; totes elles, imatges molt més poètiques que l’efecte taca d’oli al qual em refereixo jo.

Estimulador, també, ha estat llegir en un article de la Sílvia Soler en aquest diari una referència d'un llibre de Michela Murgia, líder del moviment independentista sard. Contes que parlen, diu, de petites històries sense herois que han canviat el món i il·lustren algunes d'aquestes grans lluites compartides, i comenta que l’autora en diu «'Tanti, insieme diversi'», «Tants, junts i diferents», units per una mateixa lluita, i sembla que dedica un conte a l’1 d’Octubre; formigues i papallones que arribem lluny.

Després de la, ‘con la venia’, suprema penitència que ha suposat escoltar els testimonis de les darreres setmanes al judici, visc l’esclat de la primavera i l’arribada de la Pasqua amb renovada esperança. Bona Pasqua, doncs, i ‘inurri lana’!