El poder de les imatges i el paradigma Piqué

Crítica de TVAquesta setmana, després del Madrid-Barça de Copa del Rei, Gerard Piqué sortia a la zona mixta, li preguntaven pel VAR i desafiava els periodistes: “Si no parléssiu tant del VAR i més del judici dels presos polítics, en aquest país potser anirien millor les coses”.

Piqué va generar, aquella mateixa nit i l’endemà, una onada de reaccions. Josep Pedrerol, a El Chiringuito, enviava a tothom que volgués opinar del judici al programa de García Ferreras. L’endemà al migdia, a Jugones, obria l’espai informatiu renyant el futbolista i convidant-lo a ell i a l’audiència a veure La Sexta per estar informat del judici.

A Deportes Cuatro, un Manu Carreño irritat intentava contradir Piqué mostrant-li el munt de càmeres que hi ha davant del Suprem.

Sobre la cobertura del judici a les televisions espanyoles cal matisar un apunt. El terme apagada informativa que s’ha fet servir no seria correcte perquè no l’han silenciat. El problema és el biaix. Per què les declaracions d’uns (Rajoy, Soraya o Montoro) s’emeten de manera íntegra i les dels presos no? Per què uns testimonis mereixen canvis d’horari en la programació i uns altres no? El criteri informatiu que s’aplica és el que distorsiona la percepció de l’espectador, dona rellevància mediàtica a uns personatges i n’anul·la uns altres. Dona autoritat a uns testimonis i en resta a uns altres.

El nombre de càmeres davant del Suprem, les hores que algú mantingui en pantalla un petit requadre mut sobre el judici o el biaix en la cobertura segons el bàndol que representa no és garantia d’informació.

Marchena tanca l’aixeta

Qui sí que ha intentat una apagada del projector ha estat el jutge Manuel Marchena. Des del primer interrogatori a Oriol Junqueras que el magistrat s’ha mostrat renuent a mostrar vídeos a la sala. Els advocats de la defensa han hagut de batallar per cada minut de vídeo projectat, insistint sobre l’interès que tenien les imatges i especificant la durada perquè no allargués inútilment la sessió. Amb els documents i les fotos, Marchena no ha estat tan reticent. Dijous, tip de negociar, el president de la sala va decidir que ja no es projectaven més vídeos i que més endavant ja hi hauria un etapa del judici en què aquestes imatges podrien ser compartides a la sala.

Els vídeos són la prova més directa, contundent i irrefutable de la realitat. I més difícils de manipular. Comporten més emocionalitat pel so ambient i el moviment. És per això que han sigut els advocats els que han demanat més vídeos i, en canvi, l’acusació s’ha centrat en documents escrits i fotografies. Els vídeos demostren la no-violència dels uns i els excessos policials dels altres. La imatge de Rajoy contemplant el vídeo de la gent atonyinada l’1-O serà un dels moments del judici.

La propera vegada que Piqué surti a la zona mixta pot dibuixar un quadrat a l’aire amb els dits índexs i demanar a Marchena que apliqui el VAR a les proves visuals de les defenses.