Adeu a la rebel·lió; hola, sedició

PeriodistaLa violència no va tenir un protagonisme especialment rellevant en els interrogatoris de la Fiscalia a Jordi Cuixart i Carme Forcadell. El fet podria ser menor excepte per una raó: els fiscals els acusen a tots dos del delicte de rebel·lió i sol·liciten 17 anys de presó.

El fiscal Jaime Moreno va preguntar a Cuixart si els esdeveniments del 20 de setembre del 2017 a la rambla de Catalunya, 19-21, davant de la conselleria d’Economia, podien haver tingut conseqüències més greus, o si un tuit del llavors i encara ara president d’Òmnium Cultural fet durant aquella jornada, en què recomanava serenitat i organització, no implicava que tenia en compte la possibilitat de fets violents o enfrontaments.

El fiscal Moreno sap el que va passar el 20 de setembre. Què ens està suggerint quan al·ludeix a les conseqüències més greus o importants que van poder tenir lloc ... i que no van ocórrer? Que convocar milers de persones a una concentració de protesta contra les detencions autoritzades pel jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona i les entrades i escorcolls durant aquell dia suposaven un risc potencial d’enfrontament violent, a més d’entorpir la tasca de la comissió judicial que era dins de la conselleria d’Economia.

Cuixart va dir tres paraules que ahir van causar furor entre els magistrats, que van prendre notes a mà (Antonio del Moral) i a través del seu ordinador (Manuel Marchena), per citar-ne només dos dels set.

Dues d’elles, “Resistència passiva”; i la tercera, “Obstruir” o “Obstaculitzar”. Cuixart va desenvolupar la seva idea de la desobediència civil i la va il·lustrar amb diversos exemples.

I els magistrats, que veien com en aquesta fase del judici -declaració dels acusats- la violència no hi ha sigut ni se l’ha esperat, ja que cada vegada ha ocupat menys temps en l’interrogatori de la Fiscalia, veuen que s’obre un camí cap a la sedició.

En l’acció del 20 de setembre, les preguntes de Moreno apunten a les conseqüències que van poder tenir lloc, però que no van ocórrer.

I en aquesta acció, com en tot acte humà, el promotor del fet veu el resultat del que ha fet com a cert (la manifestació convocada s’enfronta amb la Policia, la Guàrdia Civil i els Mossos i impedeix que la comissió judicial compleixi el seu objectiu).

Però el dol directe que s’ha descrit no és l’únic. Hi ha el dol eventual. I en aquest l’enfrontament és només probable. El mateix val per a la resistència passiva que va descriure Cuixart. Una obstrucció o obstaculització pot esdevenir una coacció o intimidació.

El delicte de sedició és el que va triar la jutge Carmen Lamela per enviar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó el 16 d’octubre del 2017. I és el delicte pel qual va processar Josep Lluís Trapero, Teresa Laplana i els responsables de la conselleria d’Interior.

La sentència del Tribunal Suprem del 10 d’octubre del 1980, citada per Lamela en l’ordre de processament de Trapero, assenyala “que l’alçament ha de ser públic, és a dir, obert, patent i manifest, i tumultuari, que equival a agitat o desordenat, encara que la mateixa jurisprudència considera que l’acció delictiva també es comet quan sigui ordenat o organitzat [la qual cosa resulta lògica, ja que una acció sediciosa organitzada garanteix més possibilitats d’aconseguir els seus propòsits]”.

Avui, dia 27, comença la fase testifical amb les declaracions estel·lars de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Cristóbal Montoro.

És el dia de l’acusació popular de Vox, ja que fins ara els seus lletrats han estat muts en el plenari pel rebuig dels acusats a respondre a les seves preguntes.