El dia en què les campanes van tocar per la rebel·lió

MadridAcabava de finalitzar l’interrogatori a Joaquim Forn del seu lletrat, Xavier Melero. El president del tribunal, Manuel Marchena, va aixecar la sessió fins dimarts que ve, 19 de febrer, i va ordenar que s’abandonés la sala. Els acusats es van posar drets. Forn estava exhaust. Oriol Junqueras es va acostar a l’estrada d’advocats. I va donar la mà a Melero. Li va donar l’enhorabona perquè el que s’havia sentit les últimes dues hores i mitja va bé per a tothom. Forn va obtenir permís de Marchena per reunir-se amb la família.

A les portes del Tribunal Suprem, l’advocat Andreu Van den Eynde explicava la seva estratègia amb un argument: “Hem deixat clar que és un judici polític i mai hem sucumbit. No donarem minuts a les acusacions...” En efecte, Junqueras només va contestar al seu lletrat i, encara que estava en condicions -tenint en compte la desimboltura, espontaneïtat i loquacitat que va mostrar-, va preferir no respondre a la Fiscalia. No hi hauria perdut res, però va eludir el cos a cos. Forn, en canvi, va donar diverses hores a les acusacions, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat -sense “sucumbir” a contestar a Vox-, i això va permetre a la seva defensa crear una situació que només es pot apreciar des de dins d’una sala que seguia concentrada els fets que es relataven. Va ser la història de dues realitats. Alguns magistrats, amb el president al capdavant, prenien notes sense parar. I encara que van haver de girar diverses vegades el cap per veure els documents que va lliurar Melero a l’oficial de la sala, van mantenir l’interès. Una realitat, la narrada per la Fiscalia sobre la rebel·lió-revolta-insurrecció, de violència. I una altra realitat: l’absència de pla violent associat a una estratègia independentista pulcrament dissenyada, amb les seves lleis aprovades al Parlament.

L’incompliment del sobiranisme

Unes lleis -la del referèndum i la de transitorietat- que van ser incomplertes des del moment que s’havien de posar en pràctica a partir del referèndum de l’1-O. El moment clau: la suspensió de les sindicatures electorals que havien de donar fe del resultat. El Tribunal Constitucional les va suspendre i va amenaçar amb multar els seus membres. La decisió va ser acatada. Va desaparèixer, en aquell moment, la certificació prevista del resultat de l’1-O.

Els documents projectats mostraven que les forces i cossos de seguretat de l’Estat no assumien, els dies previs a l’1-O, que hi hauria fets de violència generalitzada, més enllà d’alguns actes aïllats. Cosa que, al seu torn, indica que no hi havia evidències d’un pla d’alçament violent i públic a punt de produir-se. Aquesta construcció, que sosté la Fiscalia, tindria, si es continua amb aquests documents, un biaix retrospectiu. Per l’absència d’aquesta alerta, precisament, s’explica que no s’apliqués ni l’estat d’excepció ni la llei de seguretat nacional. I es podria afegir que per aquesta realitat tampoc es va preveure que Carles Puigdemont i altres exconsellers podien sortir d’Espanya.

Pablo Llarena va fer una instrucció que, ja des del primer moment, li va semblar molt senzilla amb la Guàrdia Civil al seu servei, que al seu torn ja havia tingut un protagonisme en la instrucció del jutjat número 13 de Barcelona. Una instrucció basada en gran part en atestats policials, dirigida per Daniel Baena, cap de la Guàrdia Civil de Catalunya, que la Fiscalia també ha assumit.

Els riscos d’aquesta aposta seran més evidents amb cada jornada del judici. El magistrat Marchena ha fet bé de subratllar abans de començar les declaracions dels acusats que només les peces de prova que s’examinaran al plenari permetran arribar a la convicció sobre si hi va haver rebel·lió.

Cal assenyalar, així mateix, que el tribunal ha desinflat les expectatives que la Guàrdia Civil pugui convertir-se en la peça d'escac i mat de les acusacions. Perquè la compareixença de Baena, per exemple, no serà en qualitat de pèrit sinó de testimoni. I els atestats són informes i no proves de càrrec sagrades i indiscutibles tal com Llarena i els fiscals han assumit fins ara.

Una instrucció descuidada, externalitzada per Llarena a altres jutjats, comença a aflorar. Això no vol dir, esclar, que aquí no hagi passat res. De la mateixa manera que Forn va il·lustrar la intensitat del “farol” al qual havia al·ludit Ponsatí, serà el tribunal qui determinarà quins delictes es podrien haver comès.