Compassió per la rebel·lió... i per la Fiscalia

MadridI això era la rebel·lió? No hi ha res més a la recambra? Doncs no. El que era una evidència per als iniciats ara ja és transparent per als que segueixen el judici al Suprem. Ja en l’escrit de la Fiscalia es reflectia la debilitat de la instrucció de Pablo Llarena, però que els errors fàctics hagin aflorat en la fase de la declaració dels acusats, l’etapa en què la Fiscalia sol avançar com una divisió cuirassada, ha deixat clar que és impossible reparar al plenari el dèficit de la instrucció.

L’instructor Llarena es va llançar a la piscina apostant per la rebel·lió amb un escrit en què parla d’un ambient de fets presumptament violents. La instructora de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, va optar, en canvi, per la sedició. I com que a més d’impedir resolucions judicials volien declarar il·legalment la independència, va afegir: “La concurrència d’aquesta doble finalitat, sense recórrer a la violència com succeeix en aquest cas, ens situa davant d’un cas de sedició molt més greu...” Sí, sí, va escriure: “Sense recórrer a la violència com succeeix en aquest cas”. I els fiscals del Tribunal Suprem van començar a sentir certa desolació.

Potser per aquest motiu la fiscal general de l’Estat, María José Segarra -que no va intervenir per res en la querella de l’1-O-, ha sortit ara a defensar els seus nois. Ahir va declarar que l’actuació dels fiscals és “absolutament professional” i va afegir que ara mateix l’acusació de rebel·lió “té fonament”.

No és fàcil entendre per què en un judici de la importància d’aquest Segarra ha de donar un vot de confiança als fiscals que porten l’acusació i defensen la qualificació del delicte de rebel·lió. Però si s’explora una mica dins la Fiscalia es pot arribar a entendre: hi ha crítiques sotto voce. Discretes però segures. Per això, María José Segarra ha cregut que ara és el moment d’aportar una mica de compassió als fiscals i al delicte de rebel·lió.

Tot i que es manté la rebel·lió, Soraya Sáenz de Santamaría no va veure motius per aplicar l’estat d’excepció, segons va explicar ahir. Mariano Rajoy, que diu haver llegit les declaracions de la seva vicepresidenta tot just abans d’asseure’s a declarar, va explicar el mateix. Hi havia una “situació excepcional”, “actes violents”, tensió, però no per proposar la declaració de l’estat de setge. Segons ells dos, perquè els ciutadans no havien de pagar la factura dels seus governants.

Però el tema no és precisament així: si es donava l’espiral de violència que semblen insinuar o l’alçament tumultuari, els mitjans previstos per la llei són precisament l’estat de setge i la llei de seguretat nacional.

Sáenz de Santamaría va dir que no sabia res de l’operació policial, però va informar que el govern va decidir enviar 6.000 agents policials el 22 de setembre, després dels fets davant la conselleria d’Economia. El lletrat Jordi Pina la va enganxar i, al seu torn, va assenyalar que el vaixell del Piolín que va transportar el contingent va atracar a Palamós abans, el 19 de setembre.

La relliscada de Rajoy

Per la seva banda, Rajoy va assenyalar que un testimoni ja havia declarat sobre l’estat de setge durant el matí. Va confessar, sense pensar que un testimoni no pot parlar amb un altre ni saber què ha declarat, que es referia a Sáenz de Santamaría. Els termes de les seves declaracions són idèntics: que hi havia una situació excepcional, amb fets violents, però que es tractava d’expulsar els governants i no afectar els drets dels ciutadans. Per això, va dir, es va optar pel 155. En tot cas, la quantitat de violència no va ser suficient perquè Rajoy valorés una proposta més dràstica. I això ens diu alguna cosa rellevant sobre la rebel·lió que la Fiscalia intenta reconstruir, amb moltes dificultats des de l’escrit d’acusació.

Va ser Cristóbal Montoro qui va posar el colofó. Va explicar que la Generalitat segurament tenia la intenció de desviar diners per al referèndum però que el control pressupostari absolut la privava de fons per fer-ho. La lògica Montoro planteja el dubte sobre com es poden malversar uns diners dels quals no es disposa.